Callas alla Norma

Exposició

CALLAS ALLA NORMA

Continguts

Biografia

Maria i Norma

Biblioteca-CRAI ESMUC2023

Galeria

Per saber-ne més

Cartell de l'exposició "Callas Alla Norma" de la Biblioteca-CRAI de la ESMUC.

Biografia

Infantesa i inicis en la música

Vida adulta, carrera i mort

"Mai serà tan bo com ho tinc ara a la ment, sense cantar."Maria Callas, 1948, en una conversa amb Serafín.

1

1

2

MARIA ANNA CECILIA SOFIA KALOGEROPOÚLOU · MARIA CALLAS Maria Anna Cecilia Sofia Kalogeropoúlou, va néixer a Nova York el 2 de desembre de 1923. Filla d’emigrants grecs instal·lats a Manhattan, va passar la seva infantesa als Estats Units. El seu pare, farmacèutic, va obrir un negoci propi i per raons burocràtiques va decidir simplificar el cognom familiar i canviar-lo per Callas. Quan Maria tenia 14 anys, els seus pares es van separar i la mare va decidir marxar a Atenes amb les seves dues filles. El 1937 Maria va accedir al conservatori on va estudiar amb Maria Trivela. El setembre de 1938 va aconseguir presentar-se en audició amb qui seria una peça fonamental a la seva formació, la soprano Elvira Hidalgo. Professora i alumna van mantenir una relació d’intensa amistat que amb el temps es va tornar malaltissa. El paral·lelisme entre les seves vides és sorprenent. Totes dues van patir el desarrelament, l’abandonament de les seves respectives parelles i uns vincles familiars difícils que, en tots dos casos, van arribar a obstaculitzar les seves carreres. Algunes de les veus que es van pronunciar sobre les imperfeccions vocals de Maria Callas atribueixen la responsabilitat d’aquestes mancances a la seva mestra. Alguns textos biogràfics parlen de l’escassa i antiquada preparació d’Elvira Hidalgo i també certa mesquinesa cap a la formació de la seva l’alumna. Sigui com sigui, es podria dir que la carrera de Maria Callas va iniciar-se l’any 1942, amb l’èxit a Atenes, de l’estrena de Turandot. Va ser precisament en aquesta fase vital de la consolidació de l’artista en què es va començar a construir també el personatge de Norma a la manera de Callas. Coneixem pocs detalls sobre la formació vocal de Maria Callas fora d’aquest període a Grècia perquè els estudis que hi aprofundeixen són escassos [Petsalis-Diomidis, 2005].

Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Maria va tornar als Estats Units començant el seu desenvolupament com artista internacional. Després de rebutjar un contracte amb el Metropolitan Opera House, a Nova York, es va traslladar a Itàlia. El seu debut en l’Arena de Verona amb La Gioconda d’Amilcare Poncielli va ser crucial i, de la mà de Tullio Serafin, va conquistar els escenaris internacionals. Biògrafs, crítics i historiadors coincideixen en el fet que, amb l’estrena de Norma a Florència l’any 1948, Maria Callas es va consagrar com a una de les principals sopranos belcantistes del segle XX. Va ser precisament aquesta aliança amb Serafin la que la va portar a recuperar i reinterpretar alguns personatges d’òperes que feia anys que no es posaven a escena. Les òperes belcantistes de la primera meitat del segle XIX estaven «fora de moda» en aquest moment en què les orquestres eren cada vegada més grans i sonores i les òperes més monumentals. Els compositors demanaven veus enormes que poguessin assumir rols wagnerians. Aquest fenomen va produir una mena d’extinció de mezzosopranos i sopranos belcantistes. La recuperació d’aquestes òperes a mitjan segle XX va ser possible per una confluència de factors però, sense dubtes, per la tasca conjunta de Serafin i Callas. Les tragèdies personals de l’artista van repercutir seriosament en el desenvolupament de la seva professió. Tot i que les seves relacions de parella li van proporcionar un cert nivell de vida, sempre van ser conflictives. Aquest factor juntament amb una manera obsessiva de treballar van portar l’artista a un estat de permanent inestabilitat emocional i a alguns períodes d’inactivitat laboral. Per altra banda, i des d’un punt de vista artístic, la seva carrera va estar subjecta al fanatisme que compartien tant els seus seguidors com els seus detractors. La seva particular manera de cantar nodrida d’una paleta molt variada de timbres i colors sonors, amb contrastos entre les diferents zones del seu registre, van provocar dures crítiques per part d’altres cantants i del públic més interessat a generar gresca que en gaudir de la proposta expressiva. Des de la perspectiva actual, amb més coneixements sobre la veu, les diferents tècniques i les cures que han d’acompanyar el treball de qualsevol professional de la veu, és possible atribuir les possibles febleses vocals de Maria Callas a l’inhumà ritme de treball, la interpretació simultània de papers incompatibles (Norma i Amina, per exemple) o mancances tècniques en el control de la respiració diafragmàtica.

Maria Callas i Elvira de Hidalgo

Maria Callas amb Aristóteles Onassis.

Malgrat totes aquestes observacions, Maria Callas va fer una gran aportació amb la seva visió i la manera d’apreciar i valorar l’òpera del segle XIX. En paraules de Nicolás Petsalis-Diomidis: La importància històrica de Maria Callas és doble: va renovar el repertori operístic i va ampliar la importància de l’element dramàtic. Amb relació amb el primer dels factors, va rescatar obres que, tot i que dignes de mèrit, havien estat postergades durant dècades per manca de cantants amb talent vocal i teatral per a interpretar-les. [...] El segon i més important aspecte de la contribució històrica a l’òpera de Marica Callas ha estat la seva aproximació teatral a ella, o, dit d’una altra manera, la restitució i l’augment de l’aspecte dramàtic davant la música. La tràgica vida de Maria Callas va transcórrer dins un constant estat de desarrelament. Mai es va sentir del tot grega, ni del tot americana, ni italiana ni francesa. De personalitat impulsiva, però tenaç i molt sovint elogiada per la seva constància i exigència en el moment de treballar cada obra, Maria Callas va viure sempre en constant estat d’alerta, immersa en situacions intenses i gestionant contrastos emocionals. Els desencants amorosos, una maternitat frustrada, una relació tòxica amb la mare, la soledat i la poca fe en si mateixa la van fondre en una intensa foscor. Cor i veu es van apagar el 17 de setembre de 1977, a París, quan Maria Callas només tenia 53 anys.

Maria i Norma

L'obra

Norma, el personatge

"Norma és el paper més difícil del meu repertori; quan més es fa, menys ganes es té de fer-ho."Maria Callas, 1948

1

2

1

2

L’OBRA Norma ha estat, segons els especialistes de l'obra de Vincenzo Bellini, la seva òpera més gran. La bellesa d’aquesta obra rau en l'equilibri entre àries i recitatius, la intensitat dramàtica i la manera en la qual el disseny musical vesteix el text. Amb llibret de Felice Romani, segons la tragèdia Norma de Louis Alexandre Soumet (1831), Norma es va estrenar el 1831, al Teatro alla Scala de Milano. L’argument gira entorn del personatge de Norma, una druïdessa que s’enamora de Pollione, procònsol romà amb qui tindrà 2 fills. Al seu torn, Pollione s’enamora d’una donzella del temple, Adalgisa, despertant la fúria i intensa gelosia de Norma. Un cúmul de sentiments i passions portaran la druïdessa a un intens estat de desesperació que la induirà a immolar-se. Al llibret de l’òpera prevalen els matisos i qualitats d’amor entre Norma i els seus éssers estimats, Pollione i els seus propis fills. Mentre que el text de Soumet feia que Norma assassinés els seus fills, a l’òpera no és així tot i que el tràgic final és inevitable. Des del punt de vista musical és potser amb Norma on es troben alguns dels arquetips més representatius de l’estil Bellinià: llargues melodies i elevada expressivitat que són evidents a l’ària «Casta Diva».

NORMA, EL PERSONATGE Durant la seva infantesa als Estats Units, fonamentalment entre els anys 1931 i 1937, Maria Callas passava hores a casa seva sentint les retransmissions de les òperes que es representaven a l’Òpera. Durant aquest període es va emetre la interpretació de Norma per Rosa Ponselle. Potser aquest va ser un primer contacte «no conscient» amb aquella òpera que estudiaria molt seriosament alguns anys després. Durant els anys grecs, el 4 de juliol de 1938, Maria va debutar en un concert realitzat en commemoració de la Independència dels Estats Units al Teatro Rex d’Atenas. Entre les sis àries del programa s’incloïa «Casta Diva» de Norma, que havia estat treballant amb Maria Trivela. Pocs mesos més tard, Maria va iniciar les classes amb Elvira Hidalgo qui va veure en la seva estudiant una soprano líricodramàtica. Des d’aquesta perspectiva la va submergir en l’estudi de Norma. Amb Hidalgo, Maria va començar a construir i dotar de significat emocional el seu paper de Norma. Se’l va aprendre de memòria, no només les seves intervencions, sinó l’òpera sencera. Va continuar evolucionant en les següents dècades en què l’aliança amb el director Tulio Serafin va exercir un paper important en la configuració de la Norma de Callas. La cantant va dedicar períodes de treball intensiu sobre l’obra, analitzant cada paraula i dotant-les de significat musical i extramusical. Va incidir especialment sobre els recitatius tot i que la complexitat tècnica de Norma transcendeix els recitatius.

Maria Callas a la seva primera representació de "Norma".

Cartell de la representació de "Norma" al Teatro Dell'Opera de Roma al febrer de 1950.

Norma va ser l’òpera més interpretada per Maria Callas i també va ser Maria Callas la cantant que més vegades va representar el personatge. El novembre de 1948 Maria va pujar als escenaris del Teatro Communale de Florència després de gairebé un any de treball intens sobre el paper. Durant aquest període va realitzar 9 representacions entre Turandot i Aida sense que això semblés representar cap entrebanc en la feina que estava fent amb Norma. La soprano va saber interpretar la naturalesa contradictòria i dual de l’amor i la tortura. Aquestes paradoxes emocionals que demanen una interpretació molt compromesa i plena de contrastos, es van anar consolidant entre el 1948 i 1960 en la Norma de Callas. A les dificultats tècniques de l’obra s’hi han d’afegir altres factors com l’elevada permanència del personatge a l’escenari durant tota l’obra i els diversos canvis de vestuari. A les darreres representacions de Callas als escenaris es van fer paleses aquestes dificultats que no feien més que aportar més nerviosisme i inestabilitat emocional a l’artista. Cantant i personatge es van fusionar, van rivalitzar i finalment van perdre totes dues. Les darreres funcions de Norma que havien de tenir lloc a París, es van haver de cancel·lar després que la cantant esgotés totes les seves energies. Malauradament, els documents audiovisuals que presenten a Maria Callas assumint el paper de Norma són escassos i de baixa qualitat però continuen captivant els seus més fidels seguidors i als nous que no vam tenir la sort de poder sentir-la en vida. Diverses reedicions dels enregistraments de les versions d’estudi i dels concerts completen la imatge sonora que avui podem imaginar d’una Norma alla Callas.

Bellini va ser comparat amb Chopin precisament per la manera de desenvolupar les línies melòdiques. Aquesta semblança es va arribar a materialitzar en una composició, l’estudi op. 25/7 que el mateix Chopin va fer en referència a Norma. És una obra d’alta complexitat tècnica en la qual els contrastos expressius i les ornamentacions demanen gran compromís per part de la cantant, transcendint els límits fins aleshores coneguts. En termes de tècnica vocal, els aspectes més difícils de l’òpera són el control de la respiració i el caudal i la lleugeresa d’alguns dels passatges. Escènicament, també és una obra exigent per al personatge de Norma que passa gran part de l’obra a escena i que, debut a les exigències del llibret, ha de realitzar diversos canvis de vestuari.

Galeria

Playlist de Maria Callas a Spotify

Debut de Maria Callas a l'Òpera de Paris, el 19 de desembre de 1958.

CD de la gravació d'una representació de Norma al Covent Garden de Londres, a l'any 1952.

CD de la gravació d'una representació de Norma al Palacio de las Artes de Ciutat de Mèxic, l'any 1950

Maria Callas durant un representació de a Norma al Covent Garden de Londres.

Maria Callas durant una representació al Teatre La Scala De Milano, l'any 1955

Per saber-ne més

Ardoin, J. (1991). The Callas Legacy : the complete guide to her recordings. New York : Charles Scribner's Sons ; Toronto : Maxwell Macmillan Canada ; New York [etc.] : Maxwell McMillan International. Batta, A. (2005). Ópera: compositores, obras, intérpretes. Barcelona: Tandem Verlag, Könemann. Hamilton, F. (ed.) (2010). Maria Callas. Performance annals 1934-1977. Recuperat el 20 de gener de 2023. https://www.rodoni.ch/A3/callas-performances.pdf Jellinek, G. (1986). Callas. Portrait of a prima donna. New York: Dover publications. Mayo, A. F. (1980). Cuatro versiones de referencia absoluta, una de referencia histórica y cinco atractivos "complementos" del catálogo Cetra, La versatilidad de Maria Callas, Ritmo, 50, 498, 63-65. Mayo, A. F. (1979). Otros estudios. Los caminos de Bellini a Wagner, Maria Callas restaura “Norma” y “Puritanos”, Ritmo, 49, 489, 57-59.

Moore, R. (s.d.). Bellini’s Norma. A discographical survey. Recuperat el 23 de gener de 2023: http://www.musicweb-international.com/classrev/2018/Sep/Bellini_Norma_survey.pdf Sala Serra, A. (1998). La discografia de la soprano Maria Callas, Quadern de les idees, les arts i les lletres, 117, 182-183. Petsalis-Diomidis, N. (2005). La Callas desconocida. Lleida: Milenio. Operadis. Base de datos de discografía sobre òpera. Recuperat el 23 de gener de 2023: https://www.operadis-opera-discography.org.uk/ Stassinopoulos, A.(1984). Maria Callas. La mujer detrás de la leyenda. Barcelona: Ediciones Quarto Milenio

Si us quedeu amb ganes de més, podeu consultar alguns dels documents que han fet possible aquesta exposició

Per saber-ne més

Aquests són alguns dels recursos que tenim dispoibles a la Biblioteca!

Bellini, V. (1985). Norma [CD]. Alemanya: EMI Classics. (Cod. topogràfic: CD 3 BEL.V/OP)

la callas...toujours: Paris 1958. (2001). Paris: EMI CLASSICS. (Cod. topogràfic: DVD 3 CAL.M/OP)

Bellini, V., & Romani, F. (2007). Norma: 1831 [CD]. Madrid: Prisa Innova. (Cod. topogràfic: CD 3 BEL.V/OP)

Signorini, A. (2009). Tan fiera, tan frágil: La vida de Maria Callas. (Cod. topogràfic: 929Callas SIG)

Ardoin, J. (1991). The Callas Legacy: The Complete Guide to Her Recordings. New York : Scribner ; Toronto : Collier Macmillan Canada ; New York : Maxwell Macmillan International. (Cod. Topogràfic: 929Callas ARG)

Zeffirelli, F. (2002). Callas Forever. Italia: Manga Films. (Cod. topogràfic: DVD 4.2 CAL)