RISE - Elements clau per a una seguretat centrada en les persones

POLÍTIQUES DE SEGURETAT I CONVIVÈNCIA

Pensar en la política de seguretat com en qualsevol altre àmbit de política pública: diagnosticar, dissenyar una actuació, executar-la i avaluar-la

Ampliar el nombre d'actors que contribueixen en el procés de la política pública i hi participen , amb accions de coproducció i acció comunitària

Incorporar la perspectiva de drets, de gènere i interseccional

Desenvolupar estratègies transversals d’intervenció per respondre als problemes de seguretat i convivència a curt i llarg termini

Tenim la responsabilitat d'innovar en el camp de la seguretat local, amb accions que superin l'abordatge merament punitiu, que resulten insuficients i ineficaços per abordar problemàtiques complexes i multicausals.

Consulta el document complet a: https://webrise.org/

Aquí tens una proposta. Et sumes?

CO-PRODUCCIÓ I ACCIÓ COMUNITÀRIA La complexitat d'una realitat social més desigual, dinàmica i diversa que mai abans (la globalització) ha fet exponencialment més complexos els problemes de les societats contemporànies. Els sistemes de govern tradicional basats en la jerarquia i la unilateralitat resulten insuficients davant la complexitat que això suposa. Són diverses les veus que defensen que la complexitat i les desigualtats socials requereixen línies estratègiques que promoguin l'empoderament de les persones, el treball en xarxa, la solidaritat i la participació d'aquells que els afecta (Ballester, 2013). Un dels marcs d'actuació que ens permet crear estratègies amb finalitat transformadora és l'acció comunitària. L'acció comunitària la podem definir com un procés orientat a l'autoorganització d'una comunitat per decidir quines són les seves necessitats i per a l'impuls d'accions que donin respostes (Manyà i Morales, 2018). Es tracta de construir projectes col·lectius en els quals hi ha un "nosaltres", que vol i necessita fer coses conjuntament per poder donar respostes a problemes, reptes i necessitats que són col·lectives. Diferents autors i autores plantejen que l'acció comunitària ha de tenir una triple intencionalitat transformadora (Manyà i Morales, 2018 i Ballester, 2013):

• L'empoderament personal, grupal i comunitari.
• La millora de les condicions de vida (donant resposta a necessitats i reivindicant drets).
• La cohesió i la inclusió social.

Trobar l'equilibri perquè totes les veus siguin escoltades i tothom assumeixi responsabilitats és un dels principals reptes amb els quals ens trobem. I evidentment, des de la voluntat de construcció de política pública ha d'escoltar-se a tothom i a vegades cal fer la pregunta de qui no hi és, a qui no estem preguntant o quina veu no està sent escoltada. En aquest sentit apareix la necessitat de generar espai per a la co-producció entre actors públics i privats que s'articulin a través de fórmules de governança comunitària que generin estructures i processos d'interacció entre la ciutadania i l'Estat, buscant fórmules de decisió més horitzontals i equilibrades sota els principis de transparència, participació, complementarietat i proporcionalitat entre actors públics i privats, amb l'objectiu de donar a la participació de les persones el màxim protagonisme possible. Algunes propostes:

• Òrgans Ad Hoc: són necessaris espais de participació amb objectius clars i concrets a partir de problemàtiques. Això facilita que les participants siguin més representatives a cada situació i evitar el desgast d'instàncies que donin pocs resultats. Poden ser flexibles i fer-se en una diversitat d'espais, tant institucionals com a comunitaris.
• Òrgan Permanent: espai de participació amb objectius clars que permet generar línies estratègiques i el seu seguiment. Ha d'estar vinculat a un territori amb una mesura concreta que permeti la sostenibilitat, la viabilitat i una relació directa amb la realitat sociocultural. És més operatiu disposar de més òrgans en diferents unitats territorials que fer un òrgan que abasti un gran territori.
• Equips d'acció comunitària amb presència continuada al territori i que posen en relació les dinàmiques de conflictivitat i convivència amb els òrgans ad hoc i amb el permanent. Permet fluir la comunicació entre els òrgans, les veïnes, les entitats, els equipaments i els serveis públics. Aquests equips, si tenen prou recursos, poden ser els responsables de la dinamització i la gestió dels diversos òrgans i les accions en territori.
• Mecanismes d'informació que facilitin l'accés a tota mena de població, independentment de la llengua, l'origen o la diversitat funcional. Per exemple, fer servir pictogrames, braille, llengües maternes, etcètera.

DIAGNÒSTIC, DISSENY I AVALUACIÓ

• Identificació dels problemes. Un primer exercici és distingir els problemes de convivència dels de seguretat. Encara que moltes vegades es reclama més presència policial, cal integrar la idea que la sola actuació policial no té possibilitat de resoldre el conflicte. I especialment en problemes de convivència és especialment important implementar altres accions si es busquen resultats eficaços a mitjà termini.
  • Seguretat Ciutadana: protecció de béns i integritat personal, posant l'accent en les necessitats i drets de la ciutadania.
  • Problemes de Convivència: els conflictes que es produeixen en les relacions veïnals o per l'exposició a fenòmens que generen molèsties i que poden incloure l'ús de l'espai públic, les relacions en una escala de veïns, la mobilitat, etc.

• Decisions basades en evidència, a partir de la inclusió de múltiples fonts i perspectives. El compliment efectiu d'eixos com la transversalitat, la coproducció i acció comunitària, la transparència i la rendició de comptes, requereixen comptar amb informació sòlida, fiable i de qualitat, a partir de múltiples fonts, que constitueixin insums per a la presa de decisions, l'accés a la informació pública i que nodreixin les instàncies de participació ciutadana a nivell municipal. Algunes propostes d'informació a generar i integrar:
  • Enquestes de victimització i percepció de seguretat
  • Informes d'entitats de la societat civil
  • Processos de prospecció de necessitats directament de la ciutadania

• Transparència i rendició de comptes. Cap servei públic pot exercir-se sense control democràtic, i molt menys un que pugui afectar greument a la integritat i els drets fonamentals de les persones. Per tant, un sistema de seguretat no pot pensar-se sense incorporar mecanismes de transparència i rendició de comptes. Aquests mecanismes han de ser interns, però també externs i incorporar la participació social. Algunes propostes:
  • Publicar plans i programes de govern.
  • Publicar dades de l'activitat policial i d'altres serveis.
  • Publicar informes de gestió i avaluacions, incloent les dels mecanismes de control.
  • La informació publicada ha de ser: detallada, clara, accessible i en format obert.
  • Generar canals directes i senzills d'atenció a la ciutadania per a queixes o suggeriments sobre el servei.

PERSPECTIVA DE DRETS, DE GÈNERE I INTERSECCIONAL L'enfocament basat en drets humans (EBDH) és un marc conceptual desenvolupat per les Nacions Unides que té com a base normativa les normes internacionals de drets humans, alhora que és una metodologia que orienta la implementació de les polítiques públiques cap a la promoció i protecció dels drets humans. Planteja una comprensió més profunda de les arrels de les causes subjacents dels problemes i es diferencia, com a mètode d'anàlisi, de l'enfocament basat en les necessitats. Analitza les causes estructurals dels problemes, planteja una actuació no només passiva de les persones com a receptors de beneficis sinó actives com a titulars de drets, responsabilitats i obligacions. En relació amb la ciutat és important afegir que la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat (Saint-Denis 2000) defineix que: "La ciutat és l'espai col·lectiu que pertany a tots els seus habitants, que tenen el dret a trobar les condicions per a la seva realització política, social, econòmica, cultural i ecològica, cosa que comporta assumir també deures de solidaritat." D'altra banda, l'enfocament intercultural pretén fomentar la convivència entre les persones de diferents orígens, cultures i religions a través d'una mirada centrada en la persona com a protagonista i titular de drets. Es fonamenta en 3 principis: diversitat cultural, igualtat de drets, oportunitats i no discriminació, interacció positiva i diàleg intercultural. Finalment, l'enfocament de gènere interseccional contribueix en una ciutat més democràtica, justa i respectuosa. El model promou una ciutat on les dones es sentin protagonistes i on estiguin en posició d'igualtat en la vida cultural, econòmica, social i política. Així com incorporar una mirada que creua les diferències identitats i vulnerabilitats. La absència d'aquesta mirada en els operadors judicials, policials, el personal de les diferents carteres de govern, pot redundar en la profundització de les desigualtats i violències preexistents. Per dur a terme accions que abordin integralment les problemàtiques, promocionant models de desenvolupament sostenibles i inclusius, resulta fonamental que els diversos actors incorporin aquest enfocament en totes les seves intervencions.

DESENVOLUPAR ESTRATÈGIES TRANSVERSALES D'INTERVENCIÓ: Els factors que generen sensació d'inseguretat i també conflictes de convivència són molt variats. Molts d'aquests factors estan associats a situacions d'inequitat o conflictes estructurals que, com també hem esmentat, no són abordats per les polítiques de seguretat hegemòniques. Segurament per aquest motiu, s'ha començat a acunyar i difondre el concepte de seguretat humana, que, entre algunes de les seves accepcions, entén la seguretat com un marc integral per al desenvolupament d'una vida digna i integra la seguretat econòmica, alimentària, sanitària, ambiental, personal, comunitària i política. Entenem que, des d'una visió ampla, aquest objectiu ha de ser abordat per les polítiques sectorials específiques (habitatge, educació, treball, etc.). No obstant, també en l'abordatge dels conflictes, delictes i/o violències és imprescindible aplicar una mirada de justícia social. Ha d'existir una intersecció i transversalitat entre les diverses polítiques, socials, d'urbanisme, de salut pública, etc., i les polítiques de seguretat ciutadana, que permetin abordar les problemàtiques de manera coordinada i integral i no, tal com succeeix habitualment, de manera fragmentada i descoordinada (la qual cosa involucra una despesa de recursos i pèrdua d'eficàcia en les accions dutas a terme). Aquest enfocament interseccional requereix necessàriament que les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguen exclusivament en els cossos policials, és necessari obrir la gestió de la seguretat a altres actors, per a integrar en el model a tots aquells actors amb responsabilitats en la intervenció social i la millora de la convivència i la inseguretat (desigualtat, pobresa, reinserció social, salut, serveis socials, urbanisme, seguretat, emergències i justícia), organitzats en un sistema integral de governança comunitària de les violències i la inseguretat. Algunes propostes:

• Tenir un òrgan de coordinació institucional municipal que permeti integrar els diferents actors. Si s'opta per la junta local de seguretat, hauria, per tant, d'activar-se la possibilitat que permet la normativa d'integrar operadors diferents a la policia o serveis de protecció civil.
• Assignar l'elaboració i seguiment del pla local de seguretat a una unitat no policial i que compti amb professionals amb formació suficient per a aplicar una mirada transversal en el disseny d'accions (criminòlegs/es, sociòlegs/es, psicòlegs/es socials, etc.).
• Reforçar amb recursos humans i econòmics tots els actors i/o àrees que integren el sistema de seguretat, i no només la policia.
• Formar per al treball col·laboratiu tot el personal que intervingui en matèria de convivència i seguretat.