Revista Alétheia 6

Número 6.

Abril, 2023.

Elaboració: Leticia Espert i Enri RinconCoordinació: Isabel PauloRedacció i edició: Maria José Navarro i Alba Payo.Disseny: Genially

1. Editorial2. Vídeopoema: Llibre de meravelles3. Vídeopoema: Silenci4. Dia internacional de la dona5. Taller de Convivència de 3r: Dones escriptores silenciades6. Concurs de microrelats7. Aforismes Joan Fuster8. Educació física i hàbits saludables9. Volta ciclista femenina10. Projectes del Departament d'Educació Física11. El triangle rosa12. Recital poemes de Carles Cano13. Olimpíades Dibuix Tècnic14. Hello, from Whistable!!15. Commemoració del Dia del Llibre

Sumari

La revista Alétheia naix al centre escolar IES Hort de Feliu amb l'objectiu de fomentar l'intercanvi global de coneixements. La composició escrita amb intenció artística no té una tradició pedagògica en la institució educativa i creiem que el fet literari és una eina comunicativa essencial mitjançant la qual podem significar la nostra existència, moldejar la nostra identitat personal i sociocultural i utilitzar el llenguatge d'una forma afectiva, eficaç i creadora.De caràcter bimensual, aquesta revista vol apropar-se a la realitat de l'aula i a l'espai de la creativitat, del desig i de la inclusivitat dins la comunitat educativa.

Editorial

Editorial

Editorial

vídeopoema: llibre de meravellescArME CANET. 2n bat A

+ INFO

Camila Molina, 2n. batx.

Videopoema Silenci

Dia Internacional de la dona

Mar Cubero, Sara Samson, Raquel Gil i Ilies Cervera

Taller de Convivència de 3r: Dones escriptores silenciades

Concurs de microrelats

Els textos guanyadors

CATEGORIA C PRIMER PREMI CAMINAVA d’Arnau Novés Fargueta Baixava les escales a poc a poc per a eixir a caminar pel carrer, que era tan llarg que no se’n veia el final. La zona on residia era grisa i amb poca llum, amb una ciutat creixent de fons. Caminava per la vorera, caminava i em pesava el barret, fora barret. Caminava i notava que els cabells estaven massa apretats, cabells solts. Caminava i notava que la llum donava un color groguenc al carrer. Caminava i em sentia millor, més lliure. Continuava el carrer i em molestaven els tacons, fora tacons; es podien veure parcs amb milers i milers d’arbres i animalets. Caminava i em pesava el maquillatge, fora maquillatge. Caminava i el carrer tenia colors més vius. Caminava i veia els carrers més morats; caminava i veia banderes amb l’arc de sant Martí. Caminava i veia l’interminable fons del carrer. Caminava fins la porta i caminava fins obrir-la. Dins hi havia un espill: era jo mateixa.

SEGON PREMI ESTIC CANSADA d’Ania De la Concepción Girona Estic cansada, cansada d’estimar-te sense que m’estimes, cansada d’acomiadaments que mai acaben sent així. Estic cansada, cansada de sentir que no soc jo amb tu. Ja no vull parlar més de nosaltres dos, perquè ja no ho som; no puc parlar així d’algú que em fa mal. Estic cansada de defendre’t sempre que escolte els comentaris de: “no et fa bé…”, “no hauries d’estar amb algú així…” o, fins i tot, quan em pregunten per què tinc blaüres per tot el cos. Sí, aquesta és una carta d’acomiadament, et deixe anar a tu per poder recuperar-me a mi, per recuperar a aquella dona que sols volia que l’estimaren. A partir d’avui, començaré a ser qui vulga ser i a ser jo la persona que més m’estima, perquè clarament, tu no sabràs mai estimar.

MENCIÓ ESPECIAL REFLEXIÓ de Claudia Lucena Font Qui som? Què som? I per què estem ací? Pregunta que ens fem totes, tots els matins en obrir els ulls. No sabrem qui som, però si sabem què no volem ser. No volem ser una creació vostra, alguna cosa feta per vosaltres, que actuem segons digueu que hem d’actuar o que fem les coses que digueu que una dona hauria de fer. El que sí tenim clar és que volem ser lliures, fer el que vulguem, quan vulguem, on vulguem i amb qui vulguem. No dic que serà fàcil, però ho aconseguirem per tu, per mi, i per totes les que sofrim en silenci per no poder ser qui volem ser.

CATEGORIA B PRIMER PREMI SAMU, L’INCAPAÇ de Pau Cortina Pávez Des que tinc ús de memòria, m´han pres per inútil. No tinc cames, defecte de naixement. Vaig en cadira de rodes. Això ha condicionat moltíssim la meua vida. Jo era el sense-cames, l'invàlid, el ”Hot Wheels” de classe. Els adults tenien molta cura amb mi i els meus companys deien que era un privilegiat. Però no em sentia més que un mico en un circ, sense sortida en la vida. Com no m'implantara un motor a la cadira i competira en carreres sentia que no tenia futur. He aprés a viure junt a mirades de sorpresa-riure-llàstima-por de tothom... Per això ara sembla mentida que em trobe ací, amb 23 anys, en el cim d'Almansor, a 2600 metres d'alçada, després d'anys de preparació i lluita contra els “no pots”, sanant les ferides que m’obrien les cruels paraules dels altres. Ara soc un alpinista tan bo que em sobren les cames per pujar una muntanya.

SEGON PREMI RING, RING d’Álvaro Niñerola Melero Ring, ring! No pot ser. Com m’agradaria poder despertar-me d’aquest malson i tenir el coratge d’alçar-me i vestir-me com en realitat em sent. Deixar esta vida de mentides i començar a viure com soc realment. Poder triar una samarreta o un vestit, segons la calor, que m’agrade. Sempre he sentit que la roba identifica el teu estil, la teua forma de ser. Aleshores si jo mire el meu armari, com faria una descripció?... Se suposa que una descripció no és un altra cosa que explicar mitjançant paraules detallades i ordenades allò que hem vist o viscut. Jo vull ser capaç d’expressar el meu estat d’ànim, els meus sentiments, sense tindre por al què diran o pensaran de mi... -‘’Va Pau, una vegada més, alça’t ja! -‘’ Ja va mare!!’’ -... Seria bonic despertar d’esta vida.

MENCIÓ ESPECIAL ALEX d’Andrea Marquina Martos El sol il·luminava la xicoteta sala en la qual em trobava. Estava molt nerviós. Algú em va cridar pel meu nom, aqueix nom que vaig haver de triar fa un any enrere i al qual tant els va costar als meus pares acostumar-se. Vaig entrar al quiròfan, on m’esperava una llitera i uns quants cirurgians. Estava llest. Em van anestesiar i no sentia res més que els meus records de múltiples agressions, records d’un adolescent desitjant acabar amb el sentiment de no reconéixer-se davant l’espill i records d’un xiquet que s’avergonyia de no comportar-se com algú del seu gènere. Del no-res òbric els ulls i al meu voltant estaven aquells que em van donar suport durant el procés i ara estaven orgullosos de presenciar que el meu somni s’havia complert. Per fi, a la vista d’una societat estereotipada, soc un home.

CATEGORIA A MENCIÓ ESPECIAL JO SOC JO de Mariola Bosch Simó Qui soc? Doncs soc aquesta. Jo soc jo, i punt. No em poses etiquetes. No vull ser “la rara” ni “la popular”; tampoc vull ser “la llesta” ni “la tonta”, “la baixa” o “l’alta”. No. Jo sols soc jo, i tots aquests malnoms sobren perquè no volen dir res sobre qui soc. Per a saber qui soc, sols has de parlar amb mi i preguntar-me. Perquè jo dic qui vull ser i no tu. Jo soc qui vull, no qui vol la societat. Si no m’agrada el que du la majoria, no soc rara, i si sí que m’agrada, no soc bàsica. Perquè ara pareix que la gent et critique per tot i no comprenc per què. “ Mira aquesta, que rara que va”. “Mira aquesta, no té originalitat".No critiques tant a la resta i mira per tu mateix, perquè jo no vaig a canviar.

Aforismes Joan Fuster

Aforismes Joan Fuster

Educació física i hàbits saludables

Volta cilista femenina

Projectes del Departament d'Educació fisica

El Triangle Rosa

Recital de poemes de Carles Cano

Olimpíades de Dibuix Tècnic

Hello, from Whistable!!!

COmmemoració del dia del llibre