BLUES a Fons, núm. 30

oct · 22

30

número

el blues d'elvis

el blues d'elvis

(1956)

Butlletí informatiu del "Fons de blues" de la biblioteca tecla sala · L'hospitalet

blues a fons

'Blues a fons'

Els seixanta

Llibres

Sings the blues

Las Vegas

Elvis Blues

Els blues d'Elvis

Beale Street

'Shake Rag'

El blues d'Elvis

Diu Guralnick

Elvis i el blues

Contingut

"Reconsider Baby"

D'altra banda, també podríeu resoldre el dubte anant a veure la nova pel·lícula de Baz Luhrmann: Elvis (2022). Finalment, si voleu saber més coses sobre el músic, us recomanem també el llibre Elvis. El hombre y el mito de Manuel López Poy, que s'acaba de publicar.Nosaltres hem vist la pel·lícula i hem llegit l'article, el llibre, ...i ja tenim la resposta.

El blues d'Elvis: 'Take me home'

Presentació

Elvis i el blues

Té cap raó de ser dedicar un número del butlletí Blues a fons al músic que ostenta el títol de 'rei del rock'? Aquest és un dubte raonable que ens agradaria resoldre, i per sortir de dubtes us proposem, en primer lloc, la lectura de l'article d'en Jordi Prat que configura el gruix d'aquest "Blues a fons" número 30, el títol:

Diu Guralnick:

Biògraf

"La primera vez que escribí sobre Elvis Presley fue en 1967. Lo hice porque me gustaba su música y tenía la sensación de que había sido ridiculizada y desdeñada de forma injusta. Escribí sobre una persona a la que tenía por un gran cantante de blues suponiendo que él se veía del mismo modo"

Peter Guralnick és l'autor de Último tren a Memphis iAmores que matan, els dos volums de la millor biografiasobre Elvis Preley i una de les millors obres sobre la vida d'un músic.

"He pasado once años con Elvis. ... para contarle al mundo por qué consideraba aquella música tan vital, estimulante y culturalmente significativa"

Antes veía a Elvis estrictamente como un cantante de blues. Actualmente, le veo como alguien cuya ambición era abarcar cada veta de la tradición musical americana"

(continua...)

Cartell de la pel·lícula

Fotograma de la pel·lícula "Elvis"

A la pel·lícula de Luhrmann, hi ha dos moments clau per captar la veritable essència d’Elvis Presley.

Primer, quan l'Elvis nen sent la crida del Senyor, enmig de la missa i celebració gòspel de la fervorosa comunitat afroamericana, i es deixa portar pel ritme. L'escena ens mostra un Elvis entrant gairebé en èxtasi al conjugar la música, el ritme i la religiositat.

text de Jordi Prat

El blues d'Elvis. 'Take me home'

Al món de la música, les casualitats no existeixen. Resulta molt més encertat parlar de causalitats o, en tot cas, de talent i disposició favorable dels astres. El 16 d’agost de 2022 es complien 45 anys de la mort d’Elvis Presley. Podem afirmar amb total convenciment que pocs artistes gaudeixen, quatre dècades després de la seva desaparició, d'una veneració semblant. No és casual, per tant, que la Warner Bros encarregués a Baz Luhrmann una pel·lícula sobre la figura d'Elvis Presley. Per dur a terme el projecte, el director australià es va documentar a fons i va viatjar al cor de la terra que va veure néixer el jove astre de Tupelo, per conèixer l'entorn i la seva gent, el nord de Mississippi, allà on va néixer la música que donaria pas a bona part dels corrents musicals populars del segle XX: el blues.

(continuació)

Elvis i els seus pares

Us convidem a connectar i analitzar el gènere dels camps de cotó amb l’ànima del 'rei del rock', les seves arrels i el seu esperit, present no tan sols en les composicions, si no en el què és més important: la forma d’interpretar-les.

'Reconsider Baby', amb el solo de saxo

Sigueu benvinguts doncs a El blues d’ Elvis.

El segon, a Las Vegas, assajant pel retorn als escenaris, després d'uns anys perdut a Hollywood. Elvis, exercint de productor, demana als seus músics que 'el portin a casa'. El moment és absolutament verídic: acabat el servei militar i en plena gravació del blues Reconsider baby de Lowell Fulson, Elvis es dirigí al saxofonista Boots Randolph i, en ple solo d’aquest, li demanà el mateix: Take me home, Boots, 'porta’m a casa'.

'Casa' és la terra dels seus pares, allà on va néixer el blues, allà on són les fonts de l’eterna negritud, de les quals Elvis se’n nodrí constantment i de les que mai se n’avergonyí, les fonts de les que sempre se’n mostrà més que orgullós.

(continua...)

Elvis al Shake Rag, Tupelo

Mississippi Slim

Els Bell, com a veïns més propers, amb el seu fill Sam Bell -un dels entrevistats per

sota la llosa de ser considerats white trash, brossa blanca, tractarien de millorar economia i posició.

Els nens no entenien de colors ni de segregació, senzillament sortien a córrer amb bicicletes rovellades, a pescar i banyar-se al petit estany de Tulip Creek o a passejar sense direcció, descobrint nous estímuls i sensacions en clau d’aventures pre-adolescents.

Quan el nostre protagonista decidí substituir, com a regal d’aniversari, la petita escopeta de balins, triada inicialment, per una guitarra al Tupelo Hardware, és que alguna cosa bullia dins el seu jove i repentinat caparró ros. Un any i mig després d’aquesta elecció, aparentment sense importància, els Presley es mudaren al barri conegut com a The Hill, 'el turó', al 1010 de North Green Street. Allà, envoltats de famílies afroamericanes i

Els dissabtes a la tarda, el jove Elvis s’entretenia sintonitzant la W.E.L.O, una emissora local amb abast a tot el comptat de Lee. Ho feia mitjançant una Philco Radio Phonograph, un bon receptor de l’època que el seu pare, Vernon, havia adquirit en còmodes terminis.

L’estació radiofònica tenia llavors en nòmina un cantant de Smithville anomenat Carvel Lee Ausborn, tot i que artísticament es promocionava com a Mississippi Slim. Slim gaudia d’un programa propi en el que tractava de combinar la música i la comèdia amb una fórmula amena, dinàmica i desenfadada.

Jordi Prat

'Shake Rag' de Tupelo, Sam Bell i Muddy Waters

Baz Luhrmann-, contribuïren activament a una ràpida adaptació al barri.

(continua...)

(continuació)

Shake Rag (vídeo de Mississippi Blues Trail)

En aquells carrers s’hi aplegaven tavernes, cases de joc, prostitució i venda il·legal de licor, tot adobat amb una música pròpia, característica dels habitants, comerciants, i també dels visitants del Shake Rag: el blues.

Elvis estava encantat d'assistir, de ben petit, amb la seva mare, a l’ofici religiós dels diumenges. Allà podia deixar-se anar amb els càntics de lloança al Senyor. Aquesta devoció el portaria a l'estudi i anàlisi de tot tipus de quartets i formacions gòspel, tant blancs com negres, i es va convertir en un excel·lent coneixedor de melodies i compositors vinculats a la paraula de Déu. Ara bé, allò que veié i escoltà al Rag fou una autèntica revelació, una revelació que no tenia res a veure amb les Sagrades Escriptures. Què dimonis era allò?...

Aquest tipus de show i, sobretot, aquelles cançons d'un incipient estil hillbilly interpretades per estrelles del gènere, com Hank Williams o Ernest Tubb, era el que provocava a Elvis un formigueig generalitzat. Tractà de compartir la seva devoció amb el seu amic Sam i altres joves del veïnat, com Bo McClinton o Guy Harris, però cap d'ells sentia un nivell similar de connexió visceral. Amb el temps, Harris es convertiria en historiador i cronista de la carrera del seu amic, però en aquell moment, el més afí a la patològica curiositat musical d'Elvis fou McClinton. Aquest el va acompanyar a conèixer els secrets musicals de l’anomenat Shake Rag, una zona propera al seu barri, totalment vinculada a la comunitat negra, plena d’atractius ben diversos i allunyats de l’esperit cristià de convivència familiar.

(continua...)

(continuació)

Fotograma de la pel·lícula 'Elvis'

Shake Rag · Tupelo

Les circumstàncies familiars obligarien als Presley a un canvi d’aires i mudar-se definitivament de Tupelo.

Una de les primeres veus que escoltà va ser la del neòfit Muddy Waters, posseïdor d’una força interpretativa i vocal que calaria fondo en la memòria de Presley. Sense ser-ne gaire conscient, segurament, el noi començaria a establir els paràmetres principals del seu estil: vestir-se amb l'elegància, sobrietat i colors innovadors de les estrelles de hillbilly, buscar la tècnica vocal de crooners

com Dean Martin o Bing Crosby, moure's i transmetre l’ànima i l’esperit del sud, tal com ho feien aquells afroamericans sorgits de la zona del Delta del Mississippi.

Gladys sospitava que el seu marit estava utilitzant la camioneta de la feina per repartir licor il·legal i obtenir un benefici extra. No estava disposada de cap manera a haver de visitar-lo, de nou, a la penitenciaria estatal i haver d’entomar un cop més la vergonya i el trauma addicional del seu fill petit. Coneguda popularment com a Parchman Farm, el pare d'Elvis ja hi va ser per haver falsificat xecs. És la presó on anaren il·lustres pioners del blues, com Son House o Bukka White, la veritable essència del blues, però als Presley els esperava la gran ciutat, Memphis, com un bressol de noves oportunitats per prosperar.

D’on provenien aquells ritmes? Qui hi havia darrera d'aquells sons i aquelles veus tan evocadores? Eren propers als pantans i les plantacions de cotó, i omplien de gent els locals clandestins improvisats.

(continua...)

Botiga de música 'Poplar Tunes'

discos políticament correctes, venien àlbums de race music, la música 'racial' de tots els artistes que apostaven pel blues i un innovador rhythm & blues que ja començava a engrescar tota una generació, sense tenir en compte el color de la pell.

El negoci de les companyies discogràfiques, tant a nivell de producció com de distribució i comercialització, era més que profitós.

Durant l'estada als Lauderdale Courts, els apartaments de protecció oficial als que tingueren accés per la delicada situació econòmica, Elvis descobrí la Poplar Tunes, la famosa botiga de música fundada pocs anys abans per Joe Cuoghi i John Novarese. Allà, a més dels

Jordi Prat

Beale Street, Sam Phillips i 'Big Boy' Crudup

La localitat de Memphis, estratègicament assentada en el decurs fluvial del Mississippi, s’erigia com a important enclavament comercial. Era un referent del transport de mercaderies i també del flux migratori. Motor laboral del comptat i de tota la regió, havia de cobrir les necessitats i les distraccions que qualsevol concentració important de persones requeria, i aquí és on la música, les tavernes i locals d’oci jugaven la seva particular partida de cartes.Els domicilis dels Presley, en l'intent d’establir-se a la ciutat, van ser diversos. El principal interès del jove Elvis però, era trobar les fonts, els contactes i els llocs on es cuinava la música del moment. Memphis era un veritable brollador de ritmes i tendències que lluitaven per trencar les tradicions del vell i polsegós sud, així com les barreres i els tabús ancorats en el passat.

(continua...)

(continuació)

En qualsevol cas, l'autèntic epicentre musical de Memphis es situava a Beale Street, amb tavernes, cases de joc i locals de diversa índole que estaven sempre amenitzats amb l’actuació dels músics de torn. En aquells improvisats escenaris, les barreres racials es trencaren, per una simple qüestió de ritme, de forma natural, sense premeditació. Elvis no tenia edat per accedir-hi, però qui estava disposat a contractar un vigilant per controlar tal nimietat?.

Elvis escoltava programes de ràdio com el tradicional Grand Ole Opry, emés des del Rhyman Auditorium a Nashville o el transgressor Red, Hot & Blue del disc-jokey local de la W.H.B.Q, Dewey Phillips, des del Gayoso Hotel, primer i després des del Chisca, aprop de Beale St. Així anava encaminant les passes cap el Memphis Recording Service. Hauria de vèncer la timidesa i definír el seu camí musical un tant difús per l’amalgama d’estils que el captivaven i bullien dins seu.

Entre els seus locals favorits hi destacava el Flamingo Room, un club ubicat a la part superior de la Home of the Blues Record Shop, al 107 del mateix Beale. El propietari, Ruben Cherry, era un activista pel trencament de les barreres racials, i molt més en afers musicals. No era gens estrany que tant la botiga de discos com el local del pis de dalt fossin visitats per tot tipus d’individus, entre ells un jove amb acne a la cara, vestit de manera un tant estrafolària i que duia al cabell tres tipus diferents de fixador.

(continuació)

Elvis confessaria a Phillips que era fill del blues i va tornar a beure del repertori de Big Boy i també d’altres artistes del gènere com Big Mama Thornton o Kokomo Arnold. Fins i tot, l’arriscada aposta de publicar un àlbum de nadales serví per introduir perles del gènere, com Blue Christmas o Santa Claus is back in town. També la banda sonora del què és, sens dubte, el seu millor film, King Creole, està marcada per l’aroma del jazz i el blues de New Orleans.

Crudup provenia de l’entorn del gòspel i es consagrà com a bluesman a la localitat de Clarksdale. Del gran èxit de la cançó, no va rebre res de drets d'autor fins ben entrats els setanta. 'Em vaig adonar que estava fent ric a tothom i l’únic pobre era jo'. De poc li serví que el mateix Elvis declarés anys més tard: 'Si mai vaig tenir cap ambició, era la de ser tan bo com Arthur Crudup'.

El propietari de l'estudi de gravació, Sam Phillips, futur fundador del segell discogràfic del sol naixent, feia temps que estava interessat amb la música d'arrel afroamericana, que connectava amb la pròpia infància, els camps de cotó de Florence (Alabama) i els cants de treball associats.

La connexió i l'afinitat d'Elvis amb la 'música del diable' era abosulta. Sam Phillips havia trobat allò que cercà amb tanta insistència i la música popular no tornaria a ser el mateix sota el paraigües i la signatura de Sun Records.

Trobar un blanc amb veu i esperit de negre era una recerca quimèrica, la pedra filosofal capaç de transformar el llaminer i creixent negoci musical i contribuir a una certa normalització en la convivència, encara que fos tan sols des del punt de vista musical.El procés de gravació i el què succeí és ben conegut. El més destacable és que la clau d’entrada, la fórmula magistral, fou un blues. Un blues d’Arthur ‘Big Boy’ Crudup, That’s all right mama. Va ser el que els experts varen titllar, més endavant, com un “senzill tectònic”, per acollir en la cara A la transformació del blues, y en la cara B la revolució del country personificada en Blue Moon of Kentucky.

(continua...)

També va submergir-se de ple en el seu estimat gòspel i va editar, finalment, el primer LP de música sacra, His hand in mine (1960). Després, Elvis començaria un pelegrinatge per Hollywood i per unes bandes sonores de farciment i cada cop més insubstancials, tot i que prou lucratives per a totes les parts implicades. Aquest model d'èxit comercial va durar gran part de la dècada dels 60, seria catalogada com a “la fòrmula” i va deixar anar algunes pinzellades més aviat ensucrades com Beach boy blues.

Jordi Prat

Els seixanta, l’udol del llop i els retorns

Tancat el parèntesi del servei militar i superats els dubtes acumulats sobre la continuïtat de la seva carrera i la fidelitat dels fans, les ganes de gravar i retrobar-se amb la música eren enormes. El fantàstic Elvis is back! (1960), es constitueix en la millor de les possibles reivindicacions. Malgrat compilar tot un seguit d’estils que van des del pop al rhythm & blues i del country & western al rock and roll i les balades, a ningú se li escapa l’esperit bluesy que impregna tot l’àlbum, coronat amb un parell de joies del gènere com són Like a baby i el magistral Reconsider baby de Lowell Fulson amb un Elvis pletòric arengant a “Boots" Randolph, tal com apuntàvem als paràgrafs inicials, a que toqués el blues i el portés a casa…

(continuació)

“Aquest altre jove de Califòrnia, el del 'Hound dog'. El noi va començar i va sorgir del blues i va ser el blues l’encarregat de proporcionar-li la fama, després el deixà, però començà en el blues”.

En el fons, Elvis no abandonà mai el blues i, juntament amb el gòspel, fou llur veritable pedra angular, allà on sempre hi tornava quan sentia enyorança pels inicis. Una nova mostra d’aquest vincle especial el posà de manifest durant el mític show del “’68 Comeback” i més en concret en el set de retrobament amb els vells companys de l’època de la Sun Records. A part de recuperar peces pel repertori al llarg de tot el programa, la composició que utilitzà i escollí a manera d’enllaç va ser el Baby what you want me to do de Jimmy Reed. Un veritable cop de puny reivindicatiu d’autenticitat, novament orquestrat mitjançant el blues.

Precisament durant els seixanta i concretament l’any 1966, el prestigiós periodista i escriptor Peter Guralnick, autor de la imprescindible biografia sobre Presley, “Last train to Memphis / Careless Love”, tingué la sort de poder entrevistar al gran Howlin’ Wolf, sorgit també de la factoria de Sam Phillips que li confessà el seu reconeixement per certs intèrprets de blues blanc com Paul Butterfield o en les pròpies paraules del bluesman: Estava fent referència a Elvis Presley. Elvis considerat un bluesman per un dels més grans! Tota una fita!

Malgrat tot, tant en jam-sessions informals, com als assajos de les gires i nous concerts, així com dins del repertori dels mateixos, sempre hi havia espai per més d’un tema de blues.

Modificat i adaptat al seu nou caràcter musical, com una progressió i evolució natural del propi estil, però en el fons no deixaven de ser velles composicions sorgides de l’entorn del blues. Una constant que mantindria fins els darrers shows com a prova evident i testimoni present de la seva passió, estima, devoció i importància del que per a molts és la mare de tots els gèneres i que en el cas d’Elvis Presley en fou ànima, esperit i raó inicial d’èxit.

Jordi Prat

Las Vegas, gires i concerts

Potser la seva darrera dècada com a professional sigui la que es mostra un tant més allunyada de l’essència del blues, sobre tot pel que fa referencia a un anàlisi estilístic, de so, d’entorn i ambientació. Els temps estaven canviant i la concepció dels seus espectacles es plantejava des de la perspectiva del show-business i d’una ciutat com Las Vegas. El mateix Elvis, necessitava de nous estímuls i reptes marcats per una certa grandiloqüència orquestral, una lleu influència del folk del moment sense deixar de banda la vocació inicial de baladista.

(continua...)

Els blues d’Elvis

• “That’s all right mama” (Arthur Crudup) (1954)
• “Milcow blues boogie” (Kokomo Arnold) (1954)
• “Baby let’s play house” (Arthur Gunter) (1955)
• “Mystery train” (Little Junior Parker) (1955)
• “Money honey” (Jesse Stone) (1956)
• “My babe left me” (Arthur Crudup) (1956)
• “So glad you’re mine” (Arthur Crudup) (1956)
• “Hound dog” (Leiber / Stoller – Big Mama Thornton) (1956)
• “One night (of sin)” (Bartholomew / King) (1957)
• “Blueberry Hill” (Lewis / Stock / Rose) (1957)
• “When it rain it really pours” (Billy the Kid Emerson) (1957)
• “Blue Christmas” (Billy Hayes / Jay Johnson) (1957)
• “Santa Claus is back in town” (Leiber / Stoller) (1957)
• “Crawfish” (Wise / Weisman) (1958)
• “Ain’t that loving you baby” (Clyde Otis / Ivory Joe Hunter) (1958)

Els blues d’Elvis

• “Like a baby” (Jesse Stone) (1960)
• “Reconsider baby” (1960)“Give me the right” (Wise / Blagman) (1961)
• “I feel so bad” (Chuck Willis) (1961)
• “Beach boy blues” (Tepper / Bennet) (1961)
• “Memphis Tennessee” (Chuck Berry) (1965)
• “Down in the alley” (Jesse Stone) (1966)
• “Big boss man” (Smith / Dixon) (1967)
• “Hi-heel sneakers” (Higginbotham) (1967)
• “Baby what you want me to do” (Jimmy Reed) (1968)
• “Stranger in my own home town” (Percy Mayfield) (1969)
• “Got my mojo working” / “Keep your hands off of it” (Foster / Arc) (1971)
• “Merry Christmas baby” (Baxter / Moore) (1971)
• “See see rider” (Trad.) (1973)
• “Streamroller blues” (Taylor) (1973)
• “Pledging my love” (Washington / Robey) (1976)

Gillian Welch

Elvis Presley Blues

Per tornar a casa definitivament podeu finalitzar la lectura de l’article amb l’audició del “Elvis Presley blues” de Gillian Welch, amb un vídeo oficial enregistrat al Studio B de RCA a Nashville, ple de nostàlgia i on queda demostrat un cop més que gairebé res és casual

Ningú el va empènyer a gravar aquest tipus de material, i al llarg dels anys ens va semblar com si estigués transmetent una mena de missatge secret, mantenint la fe amb les seves arrels i els seus seguidors. El seu primer disc ("That's All Right"), de fet, va ser un blues. La primera confusió cultural que va provocar va ser racial (quan va sortir a la ràdio a Memphis immediatament després del llançament del seu primer senzill, el discjòquei Dewey Phillips va fer evident el nom de l'escola secundària de la qual s'havia graduat recentment, per dissipar la suposició generalitzada que era negre). I si, no s'ajustava exactament a l'estereotip -bé, Howlin' Wolf tampoc, BB King tampoc; la individualització és l'essència del blues. En el seu millor moment, aquesta és realment la seva música d'expressió més personal, no feliç, no trista, no limitada a cap fórmula, sinó sui generis, que implica el cantant en els termes que ell decideixi. I al final, qui podria ser més sui generis que Elvis Presley. Un bluesman que anhelava ser salvat, un rocker que aspirava a cantar com Dean Martin, un convencionista que valorava les convencions, un home blanc que cantava el blues?

Peter Guralnick

Elvis sings the blues

Recordo la primera vegada que vaig conèixer el gran bluesman, Howlin' Wolf, l'any 1966. Va començar a parlar dels cantants de blues blanc, un concepte nou a l'època. Li agradava Paul Butterfield, va dir. També "aquell altre noi, com es diu? En algun lloc de Califòrnia, el de ''Hound Dog'". Parlava d'Elvis Presley. Segurament Elvis no es podia considerar estrictament un cantant, va assenyalar algú. Potser no, va reconèixer en Wolf però "va començar des del blues. No és broma. Va crèixer a partir del blues".Wolf tenia raó, és clar, però no vaig pensar mai que el món ho veuria així. Elvis Presley, bluesman? Sembla una mica descabellat, tot i que aquest va ser el mateix títol que els meus amics i jo li vam conferir a l'Elvis mentre anàvem creixent i vam descobrir, una per una, tant les cançons d'aquest disc com d'altres semblants enterrades als àlbums anteriors. Disfressats d'ofrenes de Nadal, enfosquits com les cares B dels senzills, Elvis va continuar cantant blues, evidentment perquè ho volia.

Peter GuralnickAmores que matan:Elvis. La destrucción del hombreGlobal Rhythm, 2008

Jordi PratLoving GracelandViena Edicions, 2017

Javier MárquezElvis. Corazón solitarioAlmuzara, 2007

Peter GuralnickÚltimo tren a Memphis: Elvis. La construcción del mitoGlobal Rhythm, 2008

David Morancho y Miquel JuradoElvis Prelsey. 1953 el origenDiscmedi, 2006

Manuel López PoyElvis. El hombre y el mitoRedbook Ed., 2022

Llibres

Números 1-24

L'any 2015 vam crear el butlletí informatiu 'Blues a fons' per dinamitzar el 'Fons de Blues i música negra' de la Biblioteca Tecla Sala. Els primers són en format 'publisher'. A partir del número 25, hem fet servir el 'genially' com a eina de publicació.

Número 28

Número 29

Número 25

Número 26

'Blues a fons' anteriors

Número 27

Llarga vida al blues!!!