Want to make creations as awesome as this one?

Transcript

Començar

BUTLLETÍ DEL CENTRE D'ESTUDIS MARTORELLENCS

número 21

MARÇ - 2022

Índex

01

Editorial

02

Es pot fer

03

Pas a pas

04

A casa nostra

05

A casa nostra

06

A més a més

La recuperació dels camins tradicionals

Any 1789. Francisco de Zamora a Martorell

El fons antic de la biblioteca Bujons

Notícies i activitats

1972 - 2022

50 anys del CEM

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Recreació del treball de recerca arqueològica a Santa Margarida

(Dibuix d'Albert Álvarez - dbòlit)

Editorial

01

Amb aquest primer butlletí de 2022 encetem una nova etapa amb el pas des del format imprès i en PDF, a un nou d’electrònic, que volem més dinàmic i que ens permeti aprofitar el potencial de les tecnologies digitals en la difusió, la divulgació i la comunicació.

Llegir +

EDITORIAL



Amb aquest primer butlletí de 2022 encetem una nova etapa amb el pas des del format imprès i en PDF, a un nou d’electrònic, que volem més dinàmic i que ens permeti aprofitar el potencial de les tecnologies digitals en la difusió, la divulgació i la comunicació.

Aquest 2022 és un any especialment significatiu pel Centre d’Estudis Martorellencs: celebrem els 50 anys de la constitució del grup que donaria lloc a la creació de l’entitat, tot i que la constitució jurídica serà molt posterior, el 1991. Per entendre-ho cal una contextualització del moment històric.


El 1972 la creació d’entitats havia de ser autoritzada pel Govern Civil, en aquest cas, de Barcelona. Però la formació de qualsevol associació estava sota sospita com a potencial instrument d’oposició al règim. Una circumstància en la qual es trobava, per exemple, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, el qual tenia dificultats per a la legalització, entre d’altres coses, per la referència a la seva vocació comarcal en els seus estatuts. Per tant, el grup de persones que impulsarien el CEM es van aplegar de manera informal i, posteriorment, sota el paraigües del Centre d´Estudis Comarcals, com a Grup d´Estudis Martorellencs. Més endavant, la consolidació de les activitats pròpies de recerca i de divulgació, juntament amb la normalització del marc per a la legalització d’entitats, va dur a la constitució jurídica del CEM. A finals del mes de juny d’aquest 2022 presentarem a La Caserna una exposició retrospectiva d’aquests 50 anys; també dels 40 de recerca a Santa Margarida i al Priorat de Rocafort, que es complien el 2021. Com no, juntament amb els projectes de futur.


En aquest número presentem un article sobre la importància de la recuperació dels camins tradicionals; un nou article sobre Martorell a ulls d’antics viatgers, en aquest cas, Francisco de Zamora, el 1789. En les seccions centrals l’article de Dolça Arús, Júlia Fernández, Ada Gomar, Esther Mora i Lucia Keeling ens descobreix la importància i el valor patrimonial de l’obra en pedra seca de la serra de l’Ataix a través de l’estudi arqueològic de dues de les barraques de vinya, seguit del treball d’Andrés Martínez que ens descobreix, també, la importància bibliogràfica i històrica d’una part de la biblioteca aplegada per la família Bujons i que avui es conserva en part a l’antiga farmàcia, seu de la nostra entitat, i en part al Museu Municipal Vicenç Ros. Per últim, a la secció A més a més es dona compte de l’activitat i les notícies més recents i de les properes actuacions que des del CEM portarem a terme. Bona part d’aquests continguts estan relacionats amb l’activitat de recerca que estem impulsant i altres projectes, d’acord amb el programa de treball 2022 – 2025 que s’inclou en el conveni de col·laboració entre el CEM i l’Ajuntament de Martorell, a través del Patronat Municipal de Serveis d’Atenció a les Persones. Projectes amb els quals hem estat treballant al llarg d'aquest hivern que tot just ha acabat.


Arran de l’incendi que va afectar les nostres muntanyes el passat més de juliol, s’ha creat el Col·lectiu l’Ataix. Plataforma pels boscos de Martorell del qual forma part el CEM juntament amb les entitats Agrupació Excursionista de Martorell, Els badocaires, ADF Martorell, Societat de Caçadors Esportius de Martorell, Moto Club Micorella, Omnium Martorell – Castellví, Martorell Viu i Fem natura. L’objectiu és coordinar esforços de les entitats i les institucions, especialment amb l’Ajuntament de Martorell, per tal de recuperar i posar en valor el patrimoni natural, històric i cultural de la serra de l’Ataix i de les Torretes. El col·lectiu és obert a la incorporació de totes aquelles entitats que considerin que poden sumar en aquest propòsit i, a través de les entitats, a totes aquelles persones que hi vulguin contribuir amb el seu treball.

Façana de l'antiga farmàcia Bujons, seu social del CEM

Es pot fer

02

La recuperació dels camins tradicionals

Alfred Mauri

Llegir +

La recuperació dels camins tradicionals



L’incendi que va cremar bona part de la serra de les Torretes i de la de l’Ataix el juliol de 2021 ja va ser motiu d’algunes reflexions des del CEM en el número 20 d’aquest butlletí en el sentit d’identificar oportunitats que ens obria, més enllà de la pèrdua que va provocar el foc. Destacàvem, entre d’altres, el fet que quedava a la vista el traçat de camins tradicionals que a poc a poc la vegetació havia anat ocultant. Des del col·lectiu l’Ataix, del qual ja en parlem en altres seccions d’aquest butlletí, s’han dut ja s’han diverses actuacions per part de voluntaris amb la finalitat de recuperar, senyalitzar i condicionar alguns camins.


Camins, pistes, senders... Múltiples denominacions per a una diversitat que no sempre es correspon amb uns paràmetres predeterminats. De forma general, les tres denominacions esmentades les apliquem d’una manera o altra per exclusió: no és una carretera, doncs és un camí. De quin tipus? Segons l’amplada, segons sigui practicable per un o altre tipus de vehicle, o simplement a peu, els denominem d’una forma o altra, sense un criteri fix preestablert. A vegades denominem simplement camí a allò que antigament havia estat una carretera, identificada com a camí ral, per exemple, avui ja abandonat per al trànsit.

Hi ha diferents aspectes a considerar en relació als anomenats camins tradicionals: la titularitat i dret de pas, el tipus d’actuacions a fer per al seu manteniment i, finalment, la seva senyalització.


Titularitat i dret de pas

És una qüestió que sovint pot donar lloc a conflictes atès que invariablement els camins acaben creuant propietats privades. El cas que planteja menys dubtes és el dels camins públics que, com a tals, estan majoritàriament documentats al registre de la propietat i a la cartografia amb més o menys precisió. La qüestió es fa més complexa quan ens endinsem en camins sobre els quals, sovint, el que hi ha és una tradició o memòria d’ús, malgrat que discorren total o parcialment per terrenys privats. És molt habitual que quan passegem pel camp o el bosc estiguem dins de propietats privades i trepitjant camins o senders que tenen aquest mateix caràcter.


La conflictivitat s’ha fet creixent conforme l’ús d’aquests camins ha passat de ser fruït d’una funció utilitària, relacionada amb l’explotació dels recursos i l’accés a altres propietats (cas en el qual es poden donar servituds de pas privades. És a dir, el pas és permès a propietaris concrets), a ser transitats en el context de l’activitat lúdica o esportiva. Un canvi que s’ha vist amplificat en el moment que per alguns d’aquests camins a més de a peu, s’hi circula amb bicicletes i, fins i tot, amb vehicles motoritzats.


En zones densament urbanitzades, com Martorell i el seu entorn, l’activitat agrària ha desaparegut o és minoritària i les zones forestals són el resultat més de l’abandonament agrícola que no pas masses forestals amb un llarg procés de formació i evolució. Malgrat això, aquests espais juguen un paper clau pel que fa a la qualitat de vida i del paisatge i el desenvolupament de la natura i manteniment de la biodiversitat. Tot plegat ens porta a la necessitat de definir mecanismes de gestió que permetin una convivència beneficiosa tant per als ciutadans que utilitzen aquest espais com pels seus propietaris. El que és segur és que no podem seguir mantenint la relació dels diferents interessos en l’ambigüitat si realment volem evitar la repetició periòdica d’episodis traumàtics, com en aquest cas ha estat el foc.


Manteniment

De qui és responsabilitat? Si és un camí privat, per definició correspondria al propietari. Però això no sempre és així. El bosc, els camps de cultiu, tenen una funció social també, com hem comentat. Per tant, sembla escaient que a més del manteniment dels camins públics per part de les institucions que en tinguin la titularitat, també es doni suport als propietaris privats si és el cas i d’acord amb unes condicions.

Però, quins camins mantenim? Sens dubte, aquells que són transitables i que permeten el trànsit rodat per ala gestió dels camps i boscos, i l’accés als habitatges. I la resta? El seu manteniment, especialment els que podríem qualificar com a senders, poques vegades són objecte d’intervencions, tret dels que es troben en certs espais protegits. L’objectiu és clar: cal identificar-los, diagnosticar el seu estat, establir prioritats i determinar els criteris d’actuació.

Massa sovint el manteniment es fa a cop de màquina excavadora. Un gran invent, certament, però que ha de servir per alliberar-nos de l’esforç físic, no pas per oblidar un perfilat adequat dels camins. I aquí els coneixements tradicionals hi tenen un paper a jugar. La protecció amb obra de pedra seca, per exemple, és un bon recurs, de baix cost a mig termini, amb un aprofitament òptim dels recursos i integrada al paisatge. En tot cas, hi ha actualment estudis i bibliografia suficient per conèixer les formes d’actuació més adequades. En citem alguns a la bibliografia.


Senyalització

Deixant de banda els aspectes més tècnics relatius al tipus de cartells indicadors, emplaçament, etc., el cert és que les nostres muntanyes pateixen un impacte no sempre positiu, fruit de la superposició d’indicadors, ja siguin cartells o senyals amb pintura. Tot plegat genera una certa confusió ja que no sempre és fàcils trobar el significat d’alguns senyals, especialment quan són pintats.


En el cas dels cartells hi ha una tasca important no solament de normalització de formats, sinó també de qualitat de les indicacions, prestant atenció al rigor pel que fa a la toponímia i a la veracitat de les distàncies, sovint imprecises o incorrectes.

La senyalització, alhora, ha de servir també per a la definició de circuits i per a la recuperació d’itineraris que segueixen sent o es poden recuperar com a vies de comunicació a peu. Especialment quan les actuacions fetes en carreteres han menystingut la possibilitat de resseguir-les a peu. Certament amb el trànsit actual resulta perillós, però si ens plantegem alternatives per anar d’un poble a un altra a peu, no ho tindrem sempre fàcil.


A més del que hem comentat, cal tenir en compte que molts camins són traces fossilitzades de formes d’explotació i gestió del territori en el passat, i com a tals, esdevenen també un patrimoni que cal preservar.


Bibliografia

(2006): Criteris tècnics per a la recuperació de camins tradicionals. Pla de senders del PNAP. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge.

[Consultable en línia: https://ddd.uab.cat/pub/trerecpro/2008/hdl_2072_5302/PFCMonteixoAnnexCritsRecCamins.pdf]


(2020): Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya. Catàleg de l’exposició. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura [1].


CAMPILLO, X; LÒPEZ-MONNÉ, R (2010): El llibre del camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets. Arola Editors.


TUTUSAUS, J (2015): La recuperació dels camins tradicionals. Manual per establir criteris, mostrar tècniques i proposar actuacions. Arola Editors.



[1] Podeu consultar la informació sobre l’exposició i veure els plafons des d’aquest enllaç

Còpia manuscrita de la minuta de Martorell, una de les de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000.

(Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Pas a pas

03

Any 1789. Francisco de Zamora a Martorell

Miquel Vives

Llegir +

Any 1789. Francisco de Zamora a Martorell


Martorell ha estat visitat al llarg dels segles per molts viatgers que n'han deixat constància en les seves cròniques. Reproduïm aquí la de Francisco de Zamora.


Día 29 de mayo de 1789


En la tarde de este día (que era viernes) salimos de Barcelona tomando el camino de Molin de Rey, de cuyo territorio tenemos apuntado en otra parte .


Dormimos en Martorell, habiendo gastado al final de la tarde un buen rato en reconocer el convento de Capuchinos, excelen­temente situado sobre la villa, en una montaña en la cual a fuerza del trabajo han formado el convento. Tienen poca agua, pero pueden tenerla a costa de 6.000 libras. El cercado de este convento es de mucha extensión, pero los varios puntos de vista que presenta por la parte del norte y poniente son excelentes. Se descubren el río Llobregat y el Noya, la vega, bien cultivada y arbolada, y el monte de Monserrat y su grande cordillera. La población de Martorell consiste en una calle larga, pero estrecha y puerca. Aquí está el puente que llaman del Diablo, del cual ha­bla Támara en su obra. Se reedificó poco tiempo hace, poniendo para memoria una inscripción en la casilla del medio del puente, llena de sandeces y escrita en una piedra muy floja y aún dividida por medio.


El paso del Congoste lo miro difícil de componer. Creo que se debe examinar si el camino deberá dirigirse por la otra parte del río, dirigiéndolo hacia el Vallés. La iglesia de Martorell es pequeña, pero su altar mayor, de cuatro cuerpos, y muy buena escultura, es arreglado. Aquí aprovechan la hoja de la morera dándola a los cer­dos en agua caliente, después que le han comido los gusanos, lo cual los engorda mucho. En la ermita del Pontarrón no hay nada.


Día 30

Dejamos el camino de Madrid a la izquierda, tomando el de la derecha y pasando por Abrera, pueblo corto cuya población, esparramada, divide el río Llobregat. Se edifican bastantes casas, y la casa de Amat tiene una muy buena. Las cosechas princi­pales son trigo, aceite y vino.




1789. Francisco de Zamora. Diario de los viajes hechos en Catalluña. Ed Curial (1973) Pàg 276-81.


Podeu consulta l'original digitalitzat des d'aquest enllaç

A casa nostra

04

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Dolça Arús i Canals, Júlia Fernández Forcadell, Ada Gomar Boscà, Esther Mora, Lucia Keeling Ponziano

Llegir +

Porta d'una barraca de vinya a la serra de l'Ataix

A casa nostra

05

El fons antic de la biblioteca Bujons

Andrés Martínez Reche

Llegir +

Farmacopea de 1722 conservada a la biblioteca Bujons

A més a més

06

Notícies i activitats

Llegir +

Notícies i activitats


Recerca al priorat de Rocafort: Sant Genís i Santa Margarida

El passat mes de gener es va procedir al tancament del Projecte de recerca arqueològica integral al Priorat de Rocafort: jaciments de Sant Genís i Santa Margarida (Martorell) 2018 – 2021, desenvolupat des del CEM entre 2018 i 2021 en col·laboració amb la Universitat de Barcelona i amb el suport de l’Ajuntament de Martorell i el Departament de Cultura d ela Generalitat de Catalunya.


El projecte ha fet possible la continuïtat dels treballs de recerca arqueològica al jaciment de Santa Margarida i la realització de les quatre campanyes d’excavació al monestir de Sant Genís de Rocafort, els resultats de les quals els hem anat presentant al llarg d’aquests anys mitjançant les jornades de portes obertes, les informacions publicades en altres números d’aquest butlletí, amb el seguit de vídeos que es poden veure al canal del CEM a YouTube i les visites virtuals als dos jaciments, que podeu veure des d’aquests enllaços (Santa Margarida / Sant Genís de Rocafort). Els resultats de la recerca també han estat presentats en diversos congressos i jornades i han estat objecte de publicació en diverses revistes especialitzades, com hem anat informant des d’aquest butlletí.


Un cop tancat aquest projecte, des de l’equip de recerca s’ha elaborat un nou programa pel període 2022 2025, amb el títol L'articulació del paisatge rural altmedieval: Sant Genís de Rocafort i Santa Margarida (Martorell) i que es proposa com a objectius:

  • Anàlisi històrica dels processos d'articulació d'un territori rural.
  • Estudi de les comunitats humanes: poblament, característiques i vida quotidiana de la població.
  • Desenvolupament metodològic i conceptual.


Aquest projecte ja compta per a la seva execució amb el suport de l’Ajuntament de Martorell i s’ha fet la tramitació per al suport en la convocatòria d’ajuts de la Generalitat de Catalunya.


Col·laboració amb Omniun Cultural de Sant Andreu de la Barca

Entre els dies 14 i 26 de març la Societat El Casino, de Sant Andreu de la Barca, ha acollit l’exposició produïda pel CEM La baronia i el Castellvell de Rosanes. Amb això s’ha completat el cicle d’activitats a l’entorn d’aquest monument que es va encetar amb una conferència d’Alfred Mauri el passat 15 de desembre i la visita guiada al castell el passat 13 de març. Aquestes activitats han estat impulsades des d’Omnium Cultural de Sant Andreu de la Barca i han comptat amb la col·laboració de la Societat el Casino i de Pi Tallat. Centre Excursionista.

Celebració dels aniversaris del CEM 2021 – 2022

El mes de maig d’enguany, com ja hem vingut anunciant, es compleixen els 50 anys de la creació del grup que va impulsar la fundació del Centre d’Estudis Martorellencs, que coincideixen, alhora, amb els 40 de l’inici de les excavacions programades a Santa Margarida, que es complien el 2021. Després de l’inici de la celebració d’aquest aniversaris amb l’acte al Museu Vicenç Ros el 18 de novembre, dins la Setmana de la Ciència 2021, estem treballant ja amb l’exposició que s’obrirà a La Caserna el mes de juny vinent i les diferents activitats que la complementaran.


Podeu accedir al vídeo de l’acte del mes de novembre des d’aquí, i a l’audiovisual i a la presentació sobre els 150 anys d’arqueologia a Martorell.


Nova sortida geològica: Quan Martorell no hi era

Pel mes de maig estem ja preparant una nova sortida geològica dins d’aquest cicle, en aquest cas a l’entorn de la zona del Congost i de la Costa Blanca. Un itinerari que no ens deixarà indiferents.

Marxa de Primavera 2022

Enguany ens hem afegit com a entitat a la 29 Marxa de Primavera oferint un itinerari guiat de caràcter patrimonial: La serra de les Torretes i de l’Ataix: més que bosc. L’objectiu és donar a conèixer un patrimoni que fins ara conegut parcialment o fins hi tot desconegut ja que es trobava ocult sota la vegetació.


A l’inici de l’activitat es va proporcionar als participants una targeta amb un codi QR per tal que poguessin accedir mitjançant el telèfon mòbil a informació complementària a les explicacions que es van fer al llarg del recorregut. Podeu consultar aquesta informació des d’aquest enllaç.


Activitats amb l’escola Juan Ramon Jiménez

Entre finals de març i inicis del mes d’abril hem acompanyat dos grups de 5e curs i un de 6è de l’escola Juan Ramon Jiménez com a suport al seu treball de descoberta de la serra de les Torretes i de l’Ataix. Pel alumnes de 5è l’activitat s’ha concentrat en la descoberta del monestir de Sant Genís de Rocafort per conèixer la seva història i els resultats de l’excavació arqueològica. Amb els alumnes de 6è s’ha treballat en un itinerari per conèixer els elements patrimonials de la serra de les Torretes i de l’Ataix: la Torreta del Cols i la Griminella, el castell de Rosanes, l’antiga mina de plom i les construccions de pedra seca.


Activitats programades per la Fira de Primavera

Finalment aquest 2022 podem recuperar l’activitat presencial a la nostra seu durant els dies de la Fira de Primavera. El dia 23 d’abril estarà oberta en horari de cinc a set de la tarda i el dia 24, d’onze a dues i de cinc a set de la tarda. A més de la visita a la farmàcia i a l’exposició permanent sobre la història de la família i la farmàcia Bujons, es podrà visitar una exposició de petit format sobre l’origen de Martorell i la seva importància com a mercat ja en època medieval, commemorant així els 600 anys de la Fira que celebrem per Sant Marc. El dia 23 també tindrem al carrer una parada amb les publicacions del CEM, tot celebrant la Diada de Sant Jordi.

Excavació arqueològica a Santa Margarida de Martorell

Edita:
Centre d'Estudis Martorellencs
Plaça de la Vila, 41 - baixos. 08760 - Martorell
Correu: intranetcem@gmail.com
Web: www.infocem.net

Amb el suport de

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Estudi de les barraques

Introducció i objectius

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Introducció i objectius


La tècnica de pedra seca es basa en l’aprofitament de la pedra com a material constructiu, col·locant-la sense cap lligant o component que les uneixi (morter, ciment, etc.). És una tècnica constructiva de l’arquitectura tradicional que s’estén per tota la conca mediterrània i és especialment significativa a l’actual territori català i valencià i en el territori balear. Els paradigmes que defineixen aquesta arquitectura són l’efectivitat, la seva integració en el paisatge i finalment la seva identificació cultural (SOLER I BONET: 2000). És explícita la relació entre les barraques en sec i activitat agropecuària, doncs, permet conrear noves àrees a partir de la construcció de murs de pedra seca fent terrasses en els pendents, o bé per aixoplugar-se o per guardar les eines. Sovint aquestes construccions eren resultat de l’amuntegament que es produïa amb la neteja de pedres de la zona de conreu. D’aquesta manera, no hi ha cap impacte visual en el territori atès que és una relació orgànica, ans al contrari, la seva integració en la imatge paisatgística és total. Considerem molt il·lustratives les paraules de Soler i Bonet quan afirma que «Es tracta de construccions que s’integren totalment al paisatge, però que alhora també en són un element definidor. » (SOLER: 2000). De retruc, això comporta no només aquesta integració territorial sinó també cultural a causa de l’alta presència en el nostre territori i la seva importància en l’articulació del paisatge a través de marges de camins, terrasses en els pendents i barraques d’aixopluc.


Pel que fa al sistema constructiu, les estructures de pedra seca consisteixen en una base feta amb les pedres més grosses, a partir de les quals s’alçaven les parets fins finalment fer la coberta. Les pedres que s’utilitzaven solien estar sense treballar, a excepció de certs casos que corresponen a llindes o escaires. Consegüentment, per encaixar-les i donar solidesa a l’estructura les pedres es disposaven de manera que la cara més plana o regular quedés a la part visible i les irregularitats amagades i intentant el màxim possible que cassessin amb el pedruscall que reomplia l’espai entre les dues cares de la paret (es pot afegir també terra). Amb tot, hi ha un ampli ventall tipològic tant per la forma de la planta com per una gran diversitat en les tècniques de coberta o en la morfologia de la seva entrada. Així doncs, els models més freqüents segons la planta de l’estructura en sec són (GIRONÈS: 1999):


  • Barraques de planta rodona: és una de les tipologies més comunes i són circulars tant a la part exterior com interior, fent que les parets estiguin construïdes a plom (rectes) o bé lleugerament inclinades, depenent de la seva alçada. Aquesta planta facilitava l’arrencament de la coberta de la barraca.
  • Barraques de planta quadrangular: també és dels tipus d’estructura més freqüent. Poden ser de plana quadrada o rectangular i s’utilitzava el recurs de les petxines per passar de la forma quadrangular a la forma circular de la volta.
  • Barraques de planta quadrangular a l’exterior i circular a l’interior: es tracta de barraques que tenen una planta quadrangular en la cara exterior i en el seu interior una forma circular per tal de facilitar l’arrencament de la coberta.
  • Barraques de planta mixta: aquest tipus de construcció també són una combinació de les dues formes, però es diferencien en el fet que l’entrada de la construcció és quadrangular i el fons de la barraca és circular. Aquesta tipologia sol relacionar-se amb una ubicació incorporada dins els marges que obliguen a tenir aquesta façana quadrangular.
  • Barraques bessones: tal com deixa entreveure el seu nom, són dues barraques adossades i simètriques i que tindrien com a finalitat separar l’àmbit destinat a les persones i l’altre pel bestiar.
  • Barraques de doble planta: són barraques amb diferents habitacles, els quals poden ser iguals o diferents entre ells i que poden estar relacionats pel seu interior.
  • Barraques d’habitatges múltiples: és una tipologia que té dos o més habitacles per separar els diferents usos (persones, eines, animals, etc.) que poden estar interrelacionades.
  • Barraques de planta irregular: es tracten barraques que no segueixen cap model o patró definit que pot ser degut o bé per una adaptació per l’aprofitament d’una roca o per una manca d’habilitats.


També els sistemes d’entrada presenten diverses morfologies com ara amb muntants verticals, muntants inclinats, muntants arquejats (ametllat, apuntat o primitiu), llinda única, doble o triple, combinació de llinda i arc, arc de mig punt, arc pla i un llarg etcètera (Fig.1). Com hem esmentat abans, hi ha formes de cobriment de les construccions en sec, de les quals destaquen recobriment amb pedruscall, amb terra, amb terra i plantes (lliris de Sant Josep), amb lloses, etc.


Tipologia de barraques segons la porta d'entrada. (Font: PLANS, J, 2008)


És ben sabuda la problemàtica cronològica d’aquest tipus de construcció i el seu origen. És molt difícil establir amb certesa el punt d’inici d’aquestes construccions, però els especialistes coincideixen en el fet que s’hauria de vincular amb el pas d’una societat de caçadors-recol·lectors a societats productives i sedentàries, canvi que es produeix primerament al Pròxim Orient (SOLER I BONET: 1989). Nogensmenys, hi ha diverses restes que palesen la seva continuïtat històrica i territorial. Uns bons exemples són els nurags a Sardenya, navetes i talaiots a les Balears, els trulli al sud d’Itàlia o els castres en l’àmbit peninsular.


Un altre aspecte que ens hem de plantejar quan parlem d’aquestes restes arqueològiques és quina persona les van construir, si bé aquestes eren construïdes pels propis pagesos segons les teves necessitats o bé, per contra, és necessària una especialització tècnica i unes habilitats. De la mateixa manera que la datació i origen d’aquestes barraques és molt complicat, afirmar qui van ser els seus constructors també. Els mateixos pagesos? Quadrilles de barracaires, procedents de la Cerdanya?


Respecte a aquestes quadrilles i barracaires cerdans, porten implícita la necessitat d’uns coneixements i especialització d’unes persones, com també suposa unes implicacions econòmiques i demogràfiques en l’àmbit rural. Es creu que eren persones que durant l’hivern, degut a la impossibilitat de dur a terme les feines agrícoles per motius climàtics, oferien els seus serveis per reparar o construir aquestes barraques i marges a canvi d’una manutenció (SOLER I BONET; PERARNAU: 1985). No podem afirmar per ara que fos així en el cas de Martorell.



L’objectiu principal d’aquest treball és provar la rellevància i la potencialitat de la metodologia arqueològica, sense excavació, aplicada a l’estudi i documentació de dues de les vuit barraques identificades fins ara a la Serra de l’Ataix de Martorell, per interpretar-les històricament.


El segon objectiu és documentar aquest patrimoni, que ha posat a la vista l’incendi que va cremar la zona el juliol de 2021, i donar-lo a conèixer per afavorir-ne la protecció i el seu coneixement.

Barraca 3

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Barraca 3


Tipològicament també correspon a una construcció de pedra seca de planta circular amb les parets una mica atalussades, un sistema de coberta en falsa volta, una porta d’entrada d’arc ametllat i amb un recer adossat a la par dreta de la barraca. De seguida vam observar els mateixos elements destacats que a la barraca 2. En aquest cas l’espitllera resultava més clara tipològicament en aquest cas. No vam trobar una capa de cendres tan accentuada, i, per tant, el frescal era molt més gran.

L’armariet de l’interior i una espitllera se situen a l'oest i al nord respectivament, de la mateixa manera que es localitzaven en la primera barraca, com també el mur de tancament o recer adossat a la paret pròxima a l’entrada. Destaca a l’exterior d’aquesta barraca l’evidència d’una estructura a tocar del mur adossat a la barraca, la funció de la qual podria ser per assecar fusta per al seu posterior consum com a combustible. Aquesta interpretació va ser confirmada oralment per dues persones de Martorell i per imatges anteriors a l’incendi, on s’aprecia l’estructura.

Imatges de la barraca 3 abans i després de l'incendi del juliol de 2021 (Fotos: Carles Montaner)


LOCALITZACIÓ

Municipi: Martorell

Situació: Vessant est de la serra de l’Ataix

Altitud: 261 m

Coordenades UTM: 410.413 / 4.590.868
FORMA DE CONSTRUCCIÓPlanta circular
TIPUS DE COBERTA O CÚPULA
Falsa volta amb un sistema de cobriment per eliminació d'angles. Recobriment exterior de la coberta amb terra, sediment argilós i vegetació.
ORIENTACIÓ DE L'OBERTURA D'ACCÉSSud
TIPUS DE PORTAArc ametllat amb un muntant arquejat
ESTAT DE CONSERVACIÓBo
DESCRIPCIÓ

Dimensions:

  • Mur llargada: 2,72 m (cara interna) i 3,30 m (cara externa).
  • Amplada: 0,70 m
  • Alçada total barraca: 2,40 m
  • Amplada mur barraca: 0,78 m
  • Diàmetre interior barraca: 2,34 m
  • Diàmetre exterior barraca: 3,77m
  • Alçada darrera barraca:3,55 m

Altres elements:

  • Espitllera: petites obertures amb funcionalitat de finestra.
  • Cocons o frescals: petits armaris de pedres situats arran de terra.
  • Mur adossat o recer: al marge dret on es troba l'evidència d’una estructura de fusta.
  • Voladís o cornisa: element a la coberta que serveix per escopir l’aigua de la pluja


Barraca 2

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Barraca 2


Estructura de planta circular, amb les parets lleugerament inclinades, amb una coberta per sistema d’eliminació d’angles mitjançant una o més lloses que podien ser retirades fàcilment en cas que fos necessari per a la ventilació o la sortida de fum. En l’estat en què vam documentar aquesta barraca, fruit de l’incendi recent, només vam poder observar una coberta d’argila que culminava amb una pedra vertical a la part superior, que s’anomena caramull o tiroliro. No obstant això, aquesta coberta havia tingut també una coberta vegetal d’esparregueres i plantes d’obaga, tal com hem observat no només en imatges anteriors a l’incendi sinó també pel ja visible progrés de revegetació durant el període d’estudi. La coberta de la barraca està construïda a partir d’un sistema de cobriment per eliminació d’angles, és a dir, de falsa volta (cobriment a partir de l’aproximació progressiva de les pedres).


L’element que uneix la coberta amb les parets de la pròpia barraca és l’anomenat voladís o cornisa, una seqüència de lloses planes que serveixen de base per la coberta de terra, alhora que serveix per escopir l’aigua de la pluja i preservar els murs de la humitat.


Ens interessa constatar l’existència d’una espitllera, element que consisteix en una petita obertura amb la finalitat de poder ventilar i il·luminar. En aquest cas, aquest finestró, situat cap al nord, no té una forma molt clara i definida, però, es veu perfectament la seva funcionalitat (Fig.10). Adossat a l’estructura, vam trobar un mur de tancament o anomenat també recer, que tancava per la part dreta l’entrada de la barraca.


A l’interior de la barraca vam documentar uns petits armaris fets amb la pròpia pedra de la barraca situats arran de terra i cap endins.

Imatges de la barraca 2 abans i després de l'incendi del juliol de 2021 (Fotos: Carles Montaner)


LOCALITZACIÓ

Municipi: Martorell

Situació: Vessant est de la serra de l’Ataix

Altitud: 254 m

Coordenades UTM: 410.425 / 4.590.939
FORMA DE CONSTRUCCIÓPlanta circular
TIPUS DE COBERTA O CÚPULA
Falsa volta amb un sistema de cobriment per eliminació d'angles. Recobriment exterior de la coberta amb terra, sediment argilós.
ORIENTACIÓ DE L'OBERTURA D'ACCÉSSud
TIPUS DE PORTAArc ametllat amb un muntant arquejat
ESTAT DE CONSERVACIÓBo
DESCRIPCIÓ

Dimensions:

  • Mur llargada: 2,97 m (cara interna) i 3,30 m (cara externa).
  • Amplada: 0,63 m
  • Alçada total barraca: 2,5 m
  • Coberta: 0,60 m
  • Amplada mur barraca: 0,7 8m
  • Diàmetre interior barraca: 1,93 m
  • Diàmetre exterior barraca: 3,77m
  • Alçada darrera barraca: 2,30 m
  • Alçada mur: 1,55 m
  • Gruix mur: 0,76 m

Altres elements:

  • Espitllera: petites obertures amb funcionalitat de finestra.
  • Cocons o frescals: petits armaris de pedres situats arran de terra.
  • Mur adossat o recer: paret adossada a la barraca també de pedra seca que atura el vent i serveix al pagès per resguardar-se.
  • Voladís o cornisa: element a la coberta que serveix per escopir l’aigua de la pluja
  • Caramull o tiroliro: Pedra disposada en vertical que corona la cúpula exterior de la barraca.


Materials associats

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Materials associats


Com ja s’ha indicat, l’estudi de les barraques amb metodologia arqueològica no implicava en aquest cas la realització d’excavació. Tot i això, sí que s’han recollit sistemàticament materials que eren a la superfície i que corresponen a períodes d’ús i abandonament de les barraques.


S’han recollit elements com una sola d’espardenya; diversos fragments de ceràmica; restes d’una galleda metàl·lica; fragments d’ossos, un molar de porc i una dent d’ovella; fragments d’estris de cuina, com mànecs de paella i una nansa probablement d’una olla metàl·lica; un fragment de bombeta, corresponent a la rosca.


Com es pots observar, corresponen a restes que provenen tant de l’ús original de la barraca com als que pot haver tingut posteriorment, un cop abandonada la funció agrícola i que comporta l’acumulació de deixalles, com el cas de la bombeta, en un indret on no hi ha ni hi ha hagut electricitat.


Material ceràmic:

Malgrat ser el conjunt de restes més nombrós dins el registre cultural recuperat, la informació que ens aporta és força escassa degut a l’alta fragmentació de les peces i al fet que la gran majoria són peces informes que no s’han pogut classificar tipològicament ni tampoc reconèixer la seva producció. La producció més representada ha estat una ceràmica de cocció oxidant que presentava vidriat verd a la cara exterior. Tanmateix, no podem aventurar-nos a establir un nombre mínim de peces donada l’absència de formes identificables.

Fragment de ceràmica amb vidrat verd per la part exterior


Material metàl·lic:

Respecte al material metàl·lic destaquen les restes d’una galleda trobada a l’interior de la barraca 2. Un segon objecte correspon a una nansa, probablement d’una olla. Destacar també 17 claus de mida petita que es trobaven en la cara exterior del mur de la barraca, alguns dels quals encara es trobaven clavats a posts de fusta. La possible interpretació que plantegem és que eren part de l’estructura per emmagatzemar llenya perquè s’assequés abans de consumir-la.


Galleda metàl·lica conservada parcialment


Material faunístic:

Les restes faunístiques recuperades han sigut escasses i totes en contextos propers a les barraques. Totes elles es troben alterades per l’incendi i, per tant, estan calcinades. Per aquestes raons no podem saber si són resultat de deixalles antròpiques o fruit de la naturalesa, ja que en cas de les dents de porc i d’ovella són juvenils, és a dir, possiblement ens evidencia que van morir per causa natural no perquè haguessin estat. Altres restes faunístiques corresponen a ossos llargs (de mida petita que pel seu pes associem a aus.



Material vegetal:

Dins un dels armaris de la barraca es va trobar una quantitat notable de closques d’avellanes i aglans. Atès el temps d’abandonament les interpretem més corresponents a l’acumulació per part d’un rosegador que no pas a un consum humà.


Contex territorial

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Context territorial


Geogràficament, Martorell s’emmarca dins de la Depressió Prelitoral o també anomenada Depressió Penedès-Vallès, delimitada per la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral (Serra de l’Ataix). El relleu d’aquesta depressió es caracteritzen per ser petites muntanyes fruit de l’erosió de rius i torrents en els estrats terciaris i quaternaris (riu Llobregat i Anoia i torrent de la Vall, de Rosanes, etc.).

Esquema en secció de les unitats de relleu de la Depressió Vallès - Penedès (Font: TELLA, 2020)


Pel que fa al caràcter geològic de la zona, la serra de l’Ataix està formada per roques paleozoiques de naturalesa metamòrfica de contacte (pissarres, esquists i corneanes), roques plutòniques (granitoides i pòrfirs) fruit de les intrusions magmàtiques (dic) i per sobre conglomerats i gresos miocènics, característics per la seva coloració rogenca, els quals constitueixen el material utilitzat en la construcció de les barraques estudiades.

Mapa geològic amb base a la topografia de la zona de les barraques (punt blau) (Font: elaboració pròpia)


L’accés a la zona objecte d’estudi és practicable a peu des del camí de la Roca Dreta fins a les roques del Mateuet o bé pel vessant de Sant Genís de Rocafort. Tot i que històricament el seu medi eren els camps agrícoles, aquests han anat en retrocés en detriment del creixement forestal que s’ha vista afectat per l’incendi del més de juliol de 2021.


Conclusions

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Conclusions


Tal com hem vist, som davant unes barraques que presenten una planta circular, de dimensions molt semblants i orientades en una mateixa direcció i vinculades a l’explotació agrícola a la zona de la serra de l’Ataix, majoritàriament a través de la vinya. Com a conseqüència d’aquesta vinculació, considerem que podem situar cronològicament ambdues barraques en el període d’expansió d’aquest cultiu documentat al segle XIX, sense descartar la possibilitat d’una cronologia anterior. Resta palesa que aquesta aproximació cronològica l’hem establert principalment per mitjà de la recerca bibliogràfica i de forma secundària a partir de la materialitat documentada, ja que la ceràmica (ceràmica comuna vidriada), com a evidència principal, ens aportava una cronologia molt amplia i, per tant, dubtosa. Respecte en el moment d’abandonament, també combinem les fonts arqueològiques i les històriques per fer una aproximació cronològica que establim aproximadament a la segona meitat del segle XX, moment la vinya va patir una clara disminució que mai més va recuperar amb la substitució del sector agrícola pel sector industrial i de serveis que estan en clar desenvolupament durant tot el segle XX.


El treball de camp i la posterior recollida d’informació ens han servit per fer una correcta documentació de les dues barraques. Creiem indicat incidir en la idea que degut a l’incendi s’ha accelerat el procés d’erosió de la muntanya. L’obra de pedra seca implica un avantatge per a la preservació del paisatge natural, atès que aquests elements antròpics frenen l’erosió i permeten una millor recuperació forestal. Per altra banda, representa un perill per a la conservació de les barraques en sec que pateixen l’erosió de forma més agressiva al desaparèixer la vegetació que les protegeixi.


És ben conegut per tothom que en molts indrets de Catalunya i les Illes Balears s’ha declarat la pedra seca com a patrimoni de la humanitat, i, per tant, s’està fent una tasca de documentació i preservació d’aquestes estructures. A Martorell no només hi ha aquestes dues barraques, sinó que hi ha un conjunt d’estructures (altres barraques, pou, cisterna, marges i terrasses) que cal que siguin estudiades, analitzades i documentades. Per aquest motiu, una proposta de futur que plantegem amb la finalitat de tenir una visió general de tota la zona, és realitzar un estudi complet.


Per un altre costat, considerem que seria interessant un projecte de difusió patrimonial d’aquestes estructures, amb la creació de rutes de senderisme al llarg de les barraques de pedra seca per incentivar a la població a conèixer-les i el seu passat històric. Aquestes rutes haurien d’anar acompanyades d’una senyalitzacions i panells explicatius. Aquestes rutes de pedra seca que combinen una activitat patrimonial i cultural amb una més aviat lúdica, s’estan duent a terme a diverses zones del nostre territori, com ara el GR221 de Mallorca o a la zona del Bages, entre molts altres casos. Considerem que únicament a partir de la difusió i divulgació de l’existència i importància d’aquests vestigis es pot garantir la preservació d’aquest patrimoni, ja que d’aquesta manera la societat se’l farà seu i vetllarà per la seva preservació.


Altrament, un aspecte que és digne de menció és el fet que les construccions de pedra seca han estat sempre presents en el nostre territori, d’aquí la seva consideració de patrimoni de la humanitat. Tanmateix, en el transcurs del nostre treball ens hem adonat que com a conseqüència del canvi econòmic que ha viscut la nostra societat (pas d’una societat agrícola a una industrial) el codi i la comprensió d’aquests registres agrícoles s’han anat perdent. Així doncs, tot i que és inqüestionable que els paisatges de pedra seca són un tret identitari cultural, estan en clar procés de desaparició. Per aquesta simple raó pensem que és molt important plantejar un estudi des de l’arqueologia contemporània, no només centrada en la industrial sinó també en l’àmbit rural i agrícola per tal de construir una visió global d’aquest període. En aquest estudi que proposem, reivindiquem una arqueologia que tingui un paper protagonista perquè aquesta temàtica agrícola poc present en la documentació històrica (no sempre en els documents cadastrals, per exemple, es registren aquest tipus d’estructures).


Contex històric

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Context històric


Ja des d’època romana, i amb continuïtat fins al segle XX, les terres de Martorell foren explotades agrícolament principalment per al conreu de la vinya, tot i que també hi havia una remarcable activitat agrícola entorn del cereal i els arbres fruiters. Primer al segle XVIII i posteriorment a causa de la fil·loxera que afectà primerament les vinyes franceses, la vinya va tenir una gran expansió. Així qualsevol terreny es destinava a la plantació de vinya, incloses algunes extensions de la serra de les Torretes i de l’Ataix, que s’omplirien de feixes artificials per tal d’aprofitar la major part del sol disponible. Dins l’actual terme una de les principals extensions de conreu i de les més productives fou el pla de Martorell.


Aquest creixement queda gairebé deturat quan l’impacte de la fil·loxera es va fer sentir a les contrades, de manera que quasi la totalitat de les extensions de vinya van ser anorreades per la plaga del 1887 i en molts casos ja no tornarien a replantar-se. Alguns camps de conreu van optar per reorientar els seus cultius amb la plantació de fruiters, ja que a curt termini, era més rendible. Amb el pas dels anys, però, l’activitat agrícola aniria disminuint fins pràcticament la seva desaparició.


Mostra del pes de l’agricultura a Martorell són les entitats socials que s’hi relacionen. A tocar de l’antic portal de les Hores, a la primera meitat dels anys vint, hi tenia la seu la Unió Agrícola Martorellenca, creada l’any 1902, que pocs anys després, el 1909, canvià el nom pel d’Unió Agrícola Cooperativa Martorellenca. D’aquí és on es crea també la Federació de Rabassers de Catalunya, el 1908, presidida per Jaume Martrat Porta, juntament amb 12 rabassaires de Martorell que, fins al 1922, van compartir locals, dirigents i un programa polític i sindical similar. Això, però, canvia el 1918, quan el moviment moderat rabassaire inicia un procés de radicalització sindical que es va viure arreu de Catalunya i d’Espanya fins al 1923.

Fotografia postal de la serra de les Torretes cap a 1908, on es pot observar l'activitat agrícola i les terrasses de pedra seca

(Font: col·lecció Arús i Rovira)


En aquesta transformació va influir la fundació, l’any 1917, del Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell, endegat per Francesc Santacana Romeu, personatge il·lustre de la vila. El projecte cooperativista d’aquest sindicat fou un èxit, aconseguint la col·laboració d’altres propietaris rics, com ara Jaume Bonells, un dels fundadors i dirigents de la Unió de Rabassaires. Aquesta organització es va crear amb la idea de millorar les condicions de comercialització i aprofitament dels productes agrícoles emprant un sistema cooperatiu que facilités el rendiment que en treien els pagesos que treballaven les terres de la comarca. El sindicat funcionava com a fassina, és a dir, per a la producció de destil·lats i alcohol a partir de la brisa. Tenia una destil·leria d’una gran capacitat productiva, tant per la dimensió de les instal·lacions com per la incorporació de les millors novetats tècniques de l’època i una matèria bàsica de brisa que s’aconseguia a preus baixos i es transformava en alcohol i aiguardent per distribuir-se per tota la comarca (es comercialitzava molt al mercat barceloní del Born durant els anys 50 i 60 del segle XX).


Santacana presentava aquest model, el del sindicat, com una alternativa viable i real a les errants polítiques agrícoles que es duien a termes des del govern de l’Estat. L’èxit del sindicat fou rotund, amb una xifra inicial considerable d’uns 1200 socis en el moment de la seva fundació l’any 1917, de manera que en poc menys de quinze anys va aconseguir arribar a un total de 3.775 socis en tota la comarca. De seguida, però, Francesc Santacana va veure la necessitat i l’oportunitat d’incorporar noves seccions a la institució per diversificar, d’aquesta manera, els serveis que s’oferien als socis cooperativistes.


L’any 1919 es va crear la secció de compra de primeres matèries, que subministraven als associats sulfat de coure, sofre i patates de lleva, entre altres productes. Tres anys després, el 1922, s’hi creà la secció d’adobs que va impulsar la implantació a la comarca dels químics, fins aleshores completament desconeguts. El 1928 van entrar en funcionament el servei de compra de tartrà (residu de la fermentació del most) i de Compra d’Ametlles i Avellanes. El 1930 s’establí també una fàbrica de licors que va arribar a elaborar fins a 24 especialitats de licors i 12 de colònia, i que tractava d’absorbir la gran quantia d’alcohol que produïa el sindicat, que ja tenia més de 3.000 socis. Finalment, el 1931 es van crear la secció d’Exportació de fruita i un molí per a pinsos.


A partir de mitjans de la dècada dels seixanta les grans extensions de vinyes, fruiters i ametlles van anar desapareixent a favor de la implantació de grans indústries i extenses àrees residencials. Alguns pagesos van mantenir horts petits i compaginaven la feina amb fàbriques i tallers (més ben pagada que la del sector agrícola). Tant les vinyes com els camps de fruiters, sobretot els de pressegueres cireres i ametllers, eren llocs d’esbarjo fora de les temporades de collita. El jovent tenia costum de reunir-s’hi i fer-hi àpats fins al capvespre.


L’any 1945, a Martorell es dedicava el 37% del terreny a la vinya, però posteriorment va patir una gran recessió a causa de la substitució de l’agricultura per una urbanització que anava creixent amb força. Tot i això, la transformació més important es va dur a terme a la dècada dels 70 amb la urbanització del Pla i l’inici de la del Camí Fondo. Amb aquesta situació, al final del segle XX ja quedaven poques hectàrees dedicades als conreus de secà. Tot i això, la Societat Agrària de Transformació Martorell Vinícola MAT (abans anomenada Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell) encara té activitat i influència a tot el nord de la comarca.


L’agricultura i la ramaderia han passat, per tant, a esdevenir activitats econòmiques residuals. L’única activitat agrícola que, malgrat la migradesa de terres de conreu, ha aconseguit mantenir la seva presència propera al nucli urbà ha estat l’horta, que encara avui ocupa algunes terres a banda i banda del riu Anoia i Llobregat. Aquest conreu es limita a fruiterars, sobretot cirerers i presseguers, i petites explotacions conreades a temps parcial, principalment amb patates i llegums.


Fonts

Les barraques de pedra seca a la serra de l'Ataix

Fonts



BIBLIOGRAFIA



ALOMAR, G.; GRIMALT, L; REYNÈS, A; RODRÍGUEX, R. (2002). El programa europeu PATTER. Una metodologia de catalogació

d’espais de marjades aplicable a l’entorn sud-europeu. Dovella, núm.78,

[en línia], https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20551.

CENTRE D’ESTUDIS MARTORELLENCS. (2012). L’abans: Recull gràfic de Martorell (1894-1975). Ajuntament de Martorell, Ed.

Efadós.

GIRONÈS, Josep. (1999). L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona.

MAGRINYÀ, Laura. (2018). Estudi del patrimoni arquitectònic rural de pedra seca i proposta dels criteris de restauració. (Treball de final de Grau). Tutor: Manuel Angel Iglesias Campos. Universitat de Barcelona.

MASSANA, Francisco. (1961). Topografia Medica de Martorell. Real Acadèmia de Medicina de Barcelona.

PLANS, Jaume. (2006). Arquitectura Tradicional en pedra seca: el patrimoni immoble de la comarca del Bages. (Treball de fi de grau). Consultora: Begonya Enguix Grau, Elisenda Ardèvol Piera (PRA). Universitat Oberta de Catalunya.

POMÉS, Jordi. (1996) “El sindicalisme rabassaire a Martorell (1907-1923)”, Materials del Baix Llobregat,

[en línia], 2, https://raco.cat/index.php/Materials/index.

SOLER, Josep Ma. (1989). "La tècnica de la pedra seca, La construcció popular". Dovella, núm. 29,

[en línia], https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20198.

SOLER, Josep Ma. (2008). "La rehabilitació del patrimoni en pedra seca al Bages". Dovella, núm. 97,

[en línia], https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/142597.

SOLER, Josep Ma. (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició". Dovella, núm.70, [en línia], https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20499.


SOLER, Josep Ma.; PERARNAU, Jaume. (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d’Artès (Pla de Bages)". Dovella, núm.17, [en línia], https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20097.


TELLA, Josep M. (2020). Dossier de l’itinerari geològic per Martorell i rodalies (I,II,III, IV), Centre d’Estudis Martorellencs (CEM) (ed).

WEBGRAFIA



Ajuntament Martorell.

http://www.martorell.cat/martorell.htm [Consultat: 5/11/2021]


Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural.Sigpac.

http://aplicacions.agricultura.gencat.cat/sigpac2/visor/ [Consultat: 10/11/2021]

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

http://www.icc.cat/vissir3/index.html?YSkTmS8BD [Consultat: 5/11/2021]

Paisatges de la pedra seca. Observatori del paisatge.

http://www.catpaisatge.net/dossiers/pedra_seca/cat/presentacio.php [Consultat: 25/11/2021]

Ruta de Pedra Seca GR 221.

https://caminsdepedra.conselldemallorca.cat/ruta-pedra-en-sec-gr-221 [Consultat: 29/11/2021 ]

Aquest article és un resum del treball realitzat per les autores dins els estudis del Grau d’Arqueologia que cursen a la Universitat de Barcelona. En relació al treball original s’ha adaptat la numeració identificativa de les barraques a la que ja s’havia aplicat des del Col·lectiu l’Ataix. Agraïm a les autores la seva autorització per a la publicació i a Carles Montaner per haver-nos facilitat imatges i dades sobre les barraques de vinya.

El fons antic de la biblioteca Bujons

La biblioteca en dades fins a 1880

Història i formació de la biblioteca

Història i formació de la biblioteca


Fa uns anys els companys del CEM Jordi Mesalles i Noèlia Ramírez varen publicar una succinta (i necessària) història de la biblioteca de la família Bujons. Aquesta família de Martorell va demostrar un gran interès per la cultura al llarg de la seva dilatada història. Coneguts per la tradició farmacèutica, els Bujons posseeixen una extensa col·lecció d'obres relacionades amb el seu ofici. Però la biblioteca familiar és el resultat d’una història més complexa que just ara comencem a intuir.

Anys després alguns de nosaltres, reprenent el treball de Mesalles i Ramírez, vàrem començar a estudiar els llibres per pura curiositat quasi “morbosa”, davant la raresa d’alguns d’ells. He d’admetre que, com a professor de grec, em va cridar l’atenció trobar que el llibre més antic de la farmàcia era una edició de 1548 de la gramàtica grega de l’humanista Nicolaus Clenardus (CLEYNAERTS, NICOLAS, 1495–1542), gramàtic i viatger belga, nascut a Diest, al Brabant i enterrat a l’Alhambra). Animat pels consells i assistència d’en Miquel Vives i na Montserrat Farreny, vàrem començar un registre minuciós del que teníem, cercant informació de cadascun dels autors, dels impressors, fins i tot registrant les notes manuscrites (figura 1) que poguessin ajudar a fer una prosopografia (un “qui és qui”) familiar dels propietaris dels llibres. Hem començat pels més antics, posant una data arbitraria en el 1800 (útil tan sol per planificar el treball).


Figura 1. Joseph Palau sembla molt satisfet de no tornar a veure al seu professor de gramàtica, segons anota al seu exemplar de les

Epistulae familiares de Ciceró,


La feina no està, ni molt menys, acabada. Però el que hem anat trobant és suficientment interessant per presentar una mena d’estat de la qüestió sobre el que sabem, i també sobre el que ignorem, d’aquesta biblioteca.

Tenim clar que està formada a partir de tres fons bibliogràfics:

  1. El fons familiar, propi d’una família benestant amb inquietuds culturals i atreta pel pensament liberal (en el sentit del s. XIX) i amb curiositat per les novetats científiques i socials. Són llibres del segle XIX i XX.
  2. La biblioteca professional d’uns farmacèutics, amb farmacopees, llibres de medicina, de química. Són també llibres del segle XIX i XX bàsicament, amb alguna farmacopea de segles anterior (però que potser venia amb el fons dels Convents, al seu torn procedent de la desfeta d’altres biblioteques religioses, (potser la/les (?) dels jesuïtes de Barcelona?). Molt interessant per fer estudis sobre la història de l’ofici de farmacèutic, de la salut i sanitat d’un poble d’arrel agrària,...
  3. La part més “intrigant”: el fons antic, predominantment religiós. Amb molta versemblança tingui el seu origen per la suma dels llibres provinents del convent de Caputxins de Martorell, del qual era Síndic i Procurador Apostòlic Josep Bujons Torner en el moment de la desamortització de 1835, amb els dels membres de la família que van seguir la vocació religiosa. El 1835 la comunitat dels Caputxins fou expulsada definitivament com a conseqüència de les desamortitzacions de Mendizábal. El convent va ser reutilitzat com a caserna i saquejat i incendiat en el context de la primera guerra carlina. És d’aquesta època la dispersió de la biblioteca i la integració a la de la família Bujons? Probablement.


Curiosament una part significativa del fons religiós mostra relació amb els jesuïtes: segells de biblioteca de col·legis de jesuïtes, segell de la biblioteca episcopal, que després de l'expulsió dels jesuïtes l’any 1767 va ser el principal destí de les seves biblioteques de Barcelona. També els franciscans es varen beneficiar en part d’aquest llegat [1]. Però aquest fons antic tampoc és del tot homogeni. Hi podem diferenciar grups temàtics com ara:


a) Un nucli de llibres d’us litúrgic o parroquial (útils per a un mossèn en exercici): doctrinals catequètic, sermonaris (són, dit una mica grollerament, “receptaris” per fer sermons sobre qualsevol tema de l’any litúrgic o dels oficis propis de la funció sacerdotal.


Figura 2. Sermonari de 1677. Tertulianus praedicans, et supra quamlibetmateriam omnibus anni dominicis


b) Un repertori de llibres teològics de doctrina i moral, que semblen més propis de la vida religiosa conventual (però que caldrà confirmar amb més dades).


c) Una petita mostra de llibres de cultura humanística, com ara la ja esmentada gramàtica grega, una edició en octau de les obres completes de Virgili, una edició cerverina de 1718 de les Epistulae familiares, de Ciceró... etc.


Figura 3. Obres de Virgili, publicat al 1698. PVBLII VERGILII MARONIS OPERA. Barcinone, Ex Typ. Martini Gelabert.


d) Uns exemplars de farmacopees, que tant podien provenir del convent com ser d’adquisició tardana (com a curiositat històrica d’un professional de la farmàcia).

Farmacopea publicada a Amsterdam el 1722. THOMAS FULLER. Pharmacopoeia extemporanea, sive presciptorum chilias. Amstelodami. Apud R. Et G. Vvetstenios. És el llibre de farmàcia més antic de la biblioteca Bujons


En resum, un material curiós i engrescador per la quantitat de preguntes que suscita.


[1] És ociós recordar que el Ordo Fratrum Minorum Capuccinorum, (els Caputxins) és un orde religiós, nascut com a branca de l'orde dels franciscans i integrat avui a la família franciscana.

El llibre més antic

Història i formació de la biblioteca

La biblioteca en dades fins a 1800


El llibre més antic de la Biblioteca Bujons és de 1548.


És una gramàtica grega de Nicolaus CLENARDUS publicada a Lió. Es pot llegir una edició del mateix taller impressor però de diferent any (1553) en versió digital de la Biblioteca Floridablanca, de la Universitat de Múrcia aquí, (i descarregar aquí):

Institutiones absolutissimae in Graecam linguam..

Ítem. Annotationes in Nominum, Verborum & difficultates. Investigatio Thematis in uerbis Anomalis.

Compendiosa Syntaxeos ratio Lugduni. Apud Seb. Gryphium.1548


Distribució temporal de les edicions

Història i formació de la biblioteca

La biblioteca en dades fins a 1800


Distribució temporal de les edicions:

  • Llibres editats al segle XVI: 11
  • Llibre editats al segle XVII: 24
  • Llibres editats al segle XVIII: 82

El llibre més antic en català

Història i formació de la biblioteca

La biblioteca en dades fins a 1800


El llibre en català més antic de la Biblioteca Bujons és de 1672.


SOLER, Barnabe: Magistral sobre la Syntaxis del Mestre Ivan Torrella. Lo Mestre Barnabe Soler. Ara novament en esta impressió, vertit tot lo què estava en llengua Castellana, en nostra Cathalana, per un religios Carmelita Observant del Convent de N.S. del Carme de Barcelona. Barcelona-1672. Antoni Lacavalleria.

Magistral sobre la Syntaxis del Mestre Ivan Torrella. Barcelona-1672. Antoni Lacavalleria


[Edició digital de la de Cervera-1743-1672 aquí]

El llibre de farmàcia més antic

Història i formació de la biblioteca

La biblioteca en dades fins a 1800


El llibre de Farmàcia més antic de la Biblioteca Bujons és de 1722 (és una farmacopea).


FULLER, Thomas: Pharmacopoeia extemporanea, sive rescriptorum chilias, in qua remediorum elegantium, et efficacium Paradigmata, ad omnes ferè Medendi Intentiones accomodata, candide proponuntur. vna Cum viribus, Operandi ratione, dosibus et incidibus annexis. Editio Septima, longè auctior et emendatior. Per Thomas Fvller, M.D.. Amstelodami-1722,, els germans Gerard i Rudolf Wetstein,

[A Google-books, es pot llegir l’octava edició, d'Amsterdam]


Els temes de la biblioteca

Història i formació de la biblioteca

La biblioteca en dades fins a 1800


Les temes de la biblioteca

Les llegües de la biblioteca

Història i formació de la biblioteca

La biblioteca en dades fins a 1800


Les llengües de la biblioteca



Impremtes, impressors i ciutats d'edició

Història i formació de la biblioteca

La biblioteca en dades fins a 1800


Impremtes, impressors i ciutats d'edició


Tenim 61 tallers d’impressors diferents (+ 6 exemplars sine nominis impressoris) en 22 ciutats. Aquesta nòmina d’impressors i de ciutats és la font última dels llibres de la Biblioteca Bujons.


Lió i Venècia són les ciutats editores dels llibres del segle XVI. Paris, Venècia Colònia, Barcelona i Girona són les ciutats editores del segle XVII. El segle XVIII presenta una major diversitat de procedències dels llibres:

  • De Paris en tenim 5 volums
  • De Cervera 9
  • De Amsterdam,1
  • De València, 2
  • De Madrid, 14
  • De Venècia, 7
  • De Zaragoza, 2
  • De Brussel·les, 2
  • De Barcelona, 25
  • De Torí, 1
  • De Vic, 1
  • De Girona, 2
  • De Maastricht, 1
  • De Bassani, 2
  • De Roma, 1
  • De Caen, 1
  • De Leyde, 1
  • De Würzburg, 4
  • De Lió, 5

  • El llibre de la biblioteca Bujons més antic editat a Barcelona és de 1683:

[SINE NOMINE AUCTORIS]: Introdvccion a la vida devota de S. Francisco de Sales, Obispo y Principe de Geneva, Fvndador de la Orden de la Visitación de S. Maria. Traducida del Frances, enmendada, y añadida por el Licenciado Don Francisco Cuvillas Donyague, Presbytero, Abogado de los Reales Consejos. Con una declaración Mistica de los Cantares de Salomon, para tener Oracion Mental; y con el Directorio de Religiosas, que se añade en esta vltima impression. Pliegos 44. Imprenta e Matevat, /Mateuat, delante la Retoria del Pino, año 1683. A costa de Iacinto Ascona, y de Ioan Torresanchez libreros, y vendense en sus casas en la Libreria [s’entén, al Carrer Llibreteria].


  • El llibre de la biblioteca Bujons més antic editat a Girona és de 1693:

Joseph LLORD: Foment de la pietat, i devocio Christiana, que se alcansa per lo exercici de la Santa Oració Mental, practicada en la meditació dels Novissims; dels Mysteris de la vida, Passió, y mort de Christo nostre Senyor; dels que solemniza nostra Santa Mare la Iglesia; y dels beneficis rebuts de la Divina ma.[...] Obra disposada per lo Doctor Joseph Llord Prebere, Rector de la Parroquial Iglesia de Sta, Maria de Fondarella dl Bisbat de Solsona, Examinador Synodal, y Visitador General del mateix Bisbat. Dedicada a la Mare de Deu dels Dolors. Girona- 1693, Narcis Oliva, Estamper y Llibreter, en la Plaça de las Cols.


  • El llibre de la biblioteca Bujons més antic de València és de 1723:

VIVES, Luis: Dialogos de el Docto valenciano Luis Vives corregido de los muchos yerros que han contraido al passo que se han reiterado sus impresiones Traducidos en lengua española por... christoval Coret y Peris, Presbytero, natural del Lugar de alboraya Reyno de Valencia, Maestro de Gramatica en el muy Ilustre Cabildo de la santa Iglesia Metropolitana de dicha ciudad. Dedicalos al exemplar de prelados SANTO Thomas De Villanueva. Antonio Balle, año 1723.Se venden en casa de Joseph Cardona, Mercader de libros, en la plaza de la Seo.