Want to make creations as awesome as this one?

Transcript

Passeu el cursor per damunt del motarrot per descobrir-ne el motiu

A OS DE CIVÍS SÓN CORBATINS

Quan baixaven a la Seu, els d’Os feien un pam de goig de tan bé com s’abillaven, vestits de vint-i-un botó, origen del motarrot corbatins.

A CIVÍS SÓN OSSOS

Dels boscos de Civís, els ossos en feien casa seva. Es diu que s’hi va abatre l’últim plantígrad del país, la cèlebre, durant molts anys, «ossa de Civís».

A ARDUIX SÓN LOS DE L'UIX

Parlar d’Arduix, o de la gent d’Arduix, normalment inspirava la frase “Uix, los d’Arduix”, ja fos per la consonància de la rima o perquè els d’Arduix es portaven l’oli, bé pel caràcter, bé per la conducta.

A ARGOLELL SÓN BANYATOUS

Banyatou es diu d’una persona crèdula, fàcil de fer-la beure a galet, com aquells creients d’Argolell que van comprar trossos de cel a un capellà de la Seu que en venia.

A ARS SÓN AGRAÜLLS

L’agraüll és una planta cosina germana de l’arç. És natural que el prenguessin de model per a satiritzar la manera de ser de la gent d’Ars: punxents, aspres.

A ASNURRI SÓN LLOPS

En temps antic, es deia que calia anar amb compte amb els d’Asnurri, que es movien sempre en colla, de la mateixa manera que els llops quan formen una llopada.

A SANT JOAN FUMAT SÓN
FUMATS ELS HOMES I
LES DEL ROVELL LES DONES

Probablement, el motarrot prové del mateix adjectiu del topònim: fumat, sinònim d’ennegrit, enfosquit. Deien que els de Sant Joan es fumaven pel foc, de tant que s’hi atansaven per escalfar-se a l’hivern.

Sant Joan Fumat és el poble que dona nom a les valls de la rodalia, les valls de Sant Joan, motiu pel qual les noies del poble eren conegudes com les del rovell.

A ARCAVELL SÓN COLLIDORS DE BLAT

Segons conta la veu popular, tan abundós i de qualitat era el blat de l’obac d’Arcavell que, en temps molt llunyans, els àrabs que hi vivien en cantaven les excel·lències.

A BESCARAN SÓN ESCANYA-RUCS

Segons explica la llegenda, els de Bescaran van provar de fer pujar al capdamunt del campanar un ruc estacat pel coll, perquè es mengés una planta d’herba que hi havia nascut.

A LA FARGA DE MOLES SÓN LLEPAPAELLES

Antigament, a la Farga els costava treure el ventre de pena. Així, llepar el cul de la paella, després d’un mos que volia ser un àpat, ho tenien per unes postres excel·lents.

A FARRERA DELS LLOPS SÓN LLOPS

El motarrot dels de Farrera es correspon amb la segona part del topònim, els llops que en aquells temps eren amos i senyors del terme.

A ESTELARENY SÓN LLUERTS

La solana d’Estelareny, pedregosa i calenta, era un dels indrets de l’Alt Urgell amb més lluerts, o llangardaixos, per metre quadrat de terreny. Els agradava i s’hi reproduïen a cor què vols.

A MORTERS SÓN PICATS

El motarrot picats neix de l’estri, el vas de pedra —o de metall, o de fusta— , que serveix, mitjançant la mà de morter, per a fer picades. Un topònim i un estri, doncs, de nom idèntic.

A CALBINYÀ SÓN SECANS

I tan secans! Allò que se’n diu aigua, aigua de debò, només en veien de prop quan les canals del cel s’hi aviaven.

A LLIRT SÓN MAIMONS

A Llirt podien patir del païdor o de la boca, de migranya o de dolor, però mai de nervis: si en alguna cosa coneixien l’abundància era en calma.

A ANSERALL SÓN CEBETES

Anserall va tenir molta fama pel planter de ceba que criava. Una planta que comercialitzava al mercat de la Seu, on gaudia de molta demanda arran de la seva qualitat.

A LA SEU D'URGELL SÓN ESPIABRINES

El dia de mercat, la gent de la Seu tenia per costum espiar els vinguts dels pobles mentre es menjaven la brina que s’havien emportat de casa. “Guaita, ja tenim aquí els espiabrines”, alertaven en detectar els tafaners.

A CASTELLCIUTAT SÓN REGANYONS

Als de Castellciutat se’ls coneixa com a reganyons pel seu caràcter fort, explosiu, promptes a ensenyar les dents (reganyar) per poc que els busquessin les pessigolles.

A SEIX SÓN CAMATORTS

El motarrot neix de l’aspecte orogràfic de l’indret, una terra solcada per camins pedregosos i trencats, de mal transitar-hi, que feia blegar les cames al més pintat.

A SOLANELL SÓN MACOS

Els de Solanell no volien que al seu terme hi pasturés cap cap de bestiar que no fos dels seus. I d’aquí els ve el motarrot de macos: s’imposaven als pastors fins a sortir-se amb la seva.

A ALBET SÓN FAMOSOS

Albet va ser un dels primers pobles de la vall de Castellbò que va tenir escola. Aviat els nens d’Albet van saber més de lletra que els dels pobles veïns, una riquesa cultural que els va fer famosos.

A SENDES SÓN VIOLINISTES

A l’origen del motarrot hi trobem un vell violinista de Sendes que va baratar, enganyat, el seu Stradivarius per un altre violí de mitjana qualitat.

A SANT JOAN DE L'ERM SÓN PERFUMATS

Quin perfum podia tenir aquest lloc en altres temps inhabitat i desèrtic? Vet aquí una troca que no sabem, no podem, desembullar.

A SANTA CREU SÓN VENTERS

Nucli alterós, d’espai obert, senyoriu del vent: tot just comença a sentir-se als altres llocs, que a Santa Creu ja hi bufa amb una força colossal.

A SANT ANDREU SÓN GUARDANEUS

L’obaga de Sant Andreu guarda la neu de l’hivern fins que el sol del bon temps no torra i la desfà. Vet aquí l’origen del motarrot guardaneus.

A LES ERES SÓN PORQUERES

Al poble tot eren feixetes o petites porcions de terra d’una pórca, de mitja pórca o d’una pórca i mitja. Tot plegat era el paupèrrim conreu de les Eres.

A TURBIÀS SÓN JACERES

A Turbiàs, deien, s’estimaven més jeure que treballar. De fet, l’única cosa que els treia del jaç era la gana. Com assegura la dita: «A Torres i a Turbiàs, la fam els treu del jaç».

A CASTELLBÒ SÓN MATA-SANTS

El motarrot prové del segle XIII, quan la gent de Castellbò va apedregar fins a la mort dos frares inquisidors, els dominics Bernat de Travesseres (1260) i Pere de Cadireta (1277).

A BELLESTAR SÓN LOS DEL BELL ESTAR

Segons la tradició, el nom del lloc i el motarrot tenen un mateix origen: l’exclamació del vescomte d’Urgell en trobar-se amb la pubilla més bonica que mai no hauria somiat: «Serà un bell estar...».

A ARAVELL SÓN TREMUNTANES

La situació del nucli, en un pla d’ondulacions suaus, el fa extremadament vulnerable a l’envestida dels vents, més que res el vent del nord, el vent d’amunt.

A CERCÈDOL SÓN ESCANYAPOBRES

Es deia que els propietaris forts del poble feien passar gana a mossos i jornalers. La dita ho confirma: «A Cercèdol, lo forment per l’amo, pel mosso lo sègol».

A MONTFERRER SÓN TANYUTS

El tany és la part més dura i intractable de la fusta, com el caràcter dels de Montferrer de temps passats: mai no donaven el braç a tòrcer. Com deia la dita: «De tanyuts, a Montferrer, sempre n’hi sol haver».

A AVELLANET SÓN SECALLS

El motarrot secalls l’origina l’orografia. Avellanet s’assenta en un pendent de la vall d’Elins que reté molt poc la pluja que hi cau

A VILAMITJANA SÓN CULLUNUTS

En temps dels vescomtes de Castellbò, els de Vilamitjana eren coneguts per la seva fortalesa física, juntament amb una agilitat felina i un coratge que no temia el perill.

A CANTURRI SÓN GUINEUETES

Els de Canturri eren tímids i fugissers com les guineus. Solien amagar-se al cau de casa quan veien algú foraster que s’atansava al poble.

A PALLEROLS SÓN BALLAROLS I BALLARUGUES

Fets per al ball, els de Pallerols cargolaven el vals, la polca, la masurca, els rigodons..., amb una perfecció i una elegància extremes, com si el cos no els pesés i els seus peus fossin alats.

A CASSOVALL SÓN CANTALAIRES

L’entorn en què s’assenta Cassovall és, en bona mesura, un cantalar, un pedregar. Pedra que ja trobem a l’arrel del topònim: «casso», del basc kartze, «pedregar».

A GUILS DEL CANTÓ SÓN POTA-ROIS

Com que el poble està assentat sobre argiles del triàsic, d’un vermell fosc inalterable, arreu on anaven els de Guils eren delatats pel rastre que deixaven les seves petjades: «Goita, ja han arribat los pota-rois de Guils!».

A VILA-RUBLA SÓN LOS ROBALLENYA

A Vila-rubla no hi ha bosc, per això tenien en gran consideració la llenya dels pobles veïns. Sobretot si la trobaven tallada, a punt de carregar. Seguien així una vella dita pagesa: «Primer manament de la llei de Déu, si trobeu llenya feta no la feu».

A SAULET SÓN MAGALLAIRES

A cops de magall, els de Saulet no paraven d’arreplegar argelagues, garrics i rebolls per a fogar boïcs i treure’n adob per als camps.

A SOLANS SÓN GUINEUS

El motarrot neix de l’orografia. El nucli està situat en un estretall que amb prou feines veu el sol. Fa tot l’efecte de ser un cau, un amagatall, com el de les guineus.

A JUNYENT SÓN CASSOLES

El motarrot podria derivar de la fondalada en què s’assenta Junyent, a l’aiguabarreig dels rius de Freita i de la Torre i que dibuixa la forma d’un cul de cassola.

A ARGESTUES SÓN CAMALLARGS

A Argestues estaven acostumats a fer camí i per aquest motiu es van guanyar el motarrot de camallargs: tenien les cames llargues, a l’hora d’esmolar les espardenyes!

A MIRAVALL SÓN CAPCOTS

El motarrot juga amb el topònim del poble i troba les arrels en la dita segons la qual «Los de Miravall miren amb lo cap avall».

A BERÉN SÓN CURTS D'ARMILLA

Fills de país aspre, els de Berén no n’havien tingut mai ni cinc. Generació rere generació, l’heretatge que rebien era del mateix color: pobres com un rat de sagristia.

A NOVES DE SEGRE SÓN ASTRIPATS

La misèria de temps antics no permetia als de Noves canviar de roba tan sovint com haurien volgut, de manera que d’estrips a camises, faldilles i pantalons no els en faltaven.

A BELLPUI SÓN FUGISSERS

El mal averany de la vella dita: «De Bellpui tothom ne fui», sembla ser l’origen del motarrot. No es quedaven pas al poble, sinó que en fugien.

A NYUS SÓN LOS ME'N VAI

És el que deien els de Nyus quan havien enllestit la compra a Noves i es disposaven a tornar cap a casa: «Bé, me’n vai», repetien una vegada i una altra, però no es movien del lloc.

A CASTELLÀS SÓN ARRENCAESCOBES

Els de Castellàs tenien la mà trencada a arreplegar llenya arbustiva per a fogar boïcs. I la que més aprofitaven, per la quantitat que n’hi ha, era l’escoba.

A ESPAÉN SÓN TOCAGUITARRES

Els d’Espaén ignoraven la formalitat, diuen. Tanmateix, en els seus fets no hi solia haver mal instint ni mala bava, sinó que era conseqüència del seu caràcter despreocupat.

A MALGRAT SÓN LOS DEL POBLE GRAN

Poble gran en sentit físic, d’espai, que s’origina de la dita: «A Malgrat tothom hi cap», indicativa que tothom hi era ben rebut, acollit amb hospitalitat.

A TREJUVELL SÓN SALTABARRANCS

Per poc que es moguessin pel terme, els de Trejuvell es veien obligats a saltar els xaragalls, les rases i els barrancs del feréstec paratge en què s’assenta el poble.

ALS CASTELLS SÓN TORRAPINS

Antigament, els dels Castells eren poc seriosos en els tractes, uns tocacampanes. Una cançoneta en parlava així: «Castellins, / torrapins, / torreu faves / als tupins».

A TAÚS SÓN VANTALERS

Per temps vell, els tausans eren propensos a lloar-se, a atribuir-se mèrits i riqueses. Sempre que en tenien ocasió, es vantaven com si no tinguessin padrina.

AL PLA DE SANT TIRS SÓN CAMPANERS

Les cases del poble fan pinya a redós d’un campanar airívol, nítid en el paisatge. Conten que els campaners del Pla eren mestres en l’art de tocar les dues campanes de la parròquia.

A LA GUÀRDIA D'ARES SÓN TUTURUTUTS

El motarrot prové del nom amb què els de la Guàrdia anomenaven els músics que hi pujaven a tocar per la festa major. Així que els veien de lluny, ho celebraven amb el crit: «Ja arriben los tuturututs! Ja arriben los tuturututs!».

A ADRALL SÓN LOS DEL ROVELL DE L'OU

Situat al «rovell de l’ou» de la ribera, el poble d’Adrall era propietari d’una terra agraïda i productiva, amb un seguit de cases fortes que poca cosa havien d’envejar a les dels pobles dels voltants.

A ARFA SÓN CIRERETES

La cirera d’Arfa sempre ha gaudit de molta anomenada arreu de l’Alt Urgell: sentir dir cireres és pensar en Arfa, o sentir dir Arfa és pensar en cireres.

A CASTELLNOU DE CARCOLZE SÓN GOLLUTS

El motarrot prové del goll que sortia al coll de les persones a causa de l’augment de la glàndula tiroide, provocat per la manca de iode, un element escàs en paratges allunyats de la mar.

A ARISTOT SÓN AURELLUTS

Els d’Aristot eren coneguts com a aurelluts, una manera de dir-los, en sentit figurat, que eren una mica curts d’enteniment, beneitons.

A PONT DE BAR SÓN VINYETES

El motarrot prové del conjunt de petites i espectaculars feixes que els del Pont de Bar havien aixecat a la part solana de la muntanya per al conreu de la vinya.

A TOLORIU SÓN GUETOS

El mot s’usa per a designar una persona d’edat avançada. Anys enrere, els pobles veïns deurien veure els de Toloriu com una població envellida.

A BAR SÓN NYERROS

Es veu que els de Bar havien fet costat als senyors de Nyer (Conflent) en les seves disputes amb els homes de Joan Cadell, senyor d’Arsèguel.

AL PONT D'ARSÈGUEL SÓN PONTERS

Els ponters eren els cobradors del pontatge, l’impost que alguns senyors feudals feien pagar pel dret de passar un pont.

A ARSÈGUEL SÓN PARAIGÜEROS

El terme paraigüeros s’aplicava a les persones que van pel món amb aire de set-ciències, gent d’aquí passo jo, que miren els altres una mica de dalt a baix...

A BISCARBÓ SÓN ARVELLES

L’arvella, o arvell, nom amb què es coneix el pèsol en alguns indrets de l’Alt Urgell i el Pallars, era el llegum, com diríem ara, amb denominació d’origen de Biscarbó: en feien i en collien per a donar i vendre.

A ANSOVELL SÓN GORMANDS

Els d’Ansovell eren gormands d’un plat que els feia venir salivera només de pensar-hi: el cap de porc amb panses.

A CAVA SÓN CULLERUTS

El plat de Cava eren les sopes. Sopes al matí, sopes al migdia, sopes al vespre. Una menja que feien d’una manera tan obligada i tan rutinària que cuidaven encantar-s’hi cullerada a cullerada.

AL QUERFORADAT SÓN MACALEUS

Al terme del Quer, el macaleu (Prunus mahaleb), conegut també pel nom de cirerer de santa Llúcia, hi creix en abundància.

A VILANOVA DE BANAT SÓN XIPELLES

El xipella és una variant subdialectal de la llengua catalana que es localitza en unes poques poblacions de la Conca de Barberà, la Segarra i l’Alt Urgell, entre les quals Vilanova de Banat.

A TORRES D'ALÀS SÓN VERDULAIRES

La terra de Torres era dolenta i de secà. El motarrot verdulaires, doncs, els satiritzava en el sentit oposat: allò de què mancaven.

A ALÀS SÓN HORTOLANS

Terra fecunda i alhora ben conreada pels hortolans, Alàs mostrava tota una gamma d’hortalisses i de fruiters que feien goig de veure i convidaven a encantar-s’hi.

A CERC SÓN TALLAVERNS

La ribera del riu de Cerc és, segurament, una de les clotades alt-urgellenques que més agrada al vern: s'hi fa com si l'hi cultivessin.

A ARTEDÓ SÓN MAGALLOTS

A l’hivern, l’eina que més tenia a les mans el veïnat d’Artedó era el magall. Un dia sí i l’altre també. Repelaven les costes d’arbustos i de ramotes d’arbratge per a fogar boïcs.

AL GES SÓN ZIGOZACS

Al Ges, el violí el tocaven d’orella, un zigozac persistent i atabalador, quan s’hi posaven, capaç de barrinar una orella sorda i esmicolar el cervell.

A LA BASTIDA D'HORTONS SÓN DIGODACS

No fora res d’estrany que el motarrot digodacs, o digodats, tingués alguna cosa a veure amb el de xic-i-xacs, aplicat a les persones que parlen molt per no dir

A TUIXENT SÓN TIRAPINS

Els motarrots tirapins i tirabigues ens parlen d’un dels diversos oficis que l’explotació del bosc havia generat a Tuixent, el de tirador de pins o bigues.

A CORNELLANA SÓN PEL-LLARGS I TOLLATS

Motarrot compost de dos concepte antagònics que, tanmateix, coincidien en la testa dels homes de Cornellana molt temps enrere: tollats del cap i, en canvi, ben peluts de la barba.

A ADRAÉN SÓN TANYS

A Adraén eren tossuts de mena, durs de pelar i difícils de tractar, com els tanys de la fusta, que tant costen d’asclar.

A COLLDARNAT SÓN FURES

Quan els vianants i els traginers passaven per Colldarnat no hi veien mai ningú, ni en forat ni en finestra, però intuïen que ulls amagats, com si fossin fures al cau, els estaven espiant.

A BANYERES SÓN BONASSOS

El motarrot els ve, als de Banyeres, per l’emplaçament del poble, assentat a la dreta del riu de Bona. «Què diuen, los bonassos?», els saludaven els dels pobles de la vall.

A SISQUER SÓN MORTERS

A Sisquer, ballar no era el seu fort. Mancats del sentit del ritme, allí on posaven els peus, allí arrelaven. La dita que n’ha quedat ho fa evident: «A Sisquer, ballen morts com un morter».

A FÓRNOLS SÓN GITANOS

Meravellat per la bellesa del terme, un gitano que passava per Fórnols va decidir deixar de ser nòmada i assentar-se al poble, on va treballar l’estany i el coure i va tenir mitja dotzena de plançons, d’ulls vius, pell embrunida i cabells negres rinxolats.

A MONTARGULL SÓN ORGULLOSOS

Per bé que la misèria se’ls menjava, els de Montargull poc s’estaven d’exhibir aires de superioritat. La dita ho deixa prou clar: «A Montargull, quatre faves i molt d’orgull».

A LA BARCELONETA SÓN
LOS MITJA PUNYETA

A la Barceloneta presumien del topònim. Unes ganes de notorietat, de donar-se to, que van ser l’origen de la dita: «A la Barceloneta, los mitja punyeta».

A SORRIBES SÓN FORMIGUES

La rima assonant de formigues amb Sorribes podria explicar el motiu del motarrot, sense excloure que també tingués a veure amb la manera de fer de la gent del poble, treballadora i organitzada.

A SANT PERE SÓN ASVERATS

No sabem si els de Sant Pere eren gent eixelebrada, però sí que coneixem una dita que, temps enrere, havia corregut molt per la vall: «A Sant Pere, tot s’asvere».

A OSSERA SÓN VUTUADÉUS

Segons que s’explicava, la gent d’Ossera era molt de dir «Vutuadéu!» o «Vutua-redéu!», interjeccions constants a les seves converses. Vingués a tomb o no hi vingués, les engaltaven a tort i a dret.

A CABÓ SÓN POLÍTICS

Es veu que a Cabó, des de temps molt reculats, s’hi vivia la política d’una manera molt apassionada. Serà per això o serà perquè els cabonesos, quan els convenia, sabien fer tots els papers de l’auca...

AL VILAR DE CABÓ SÓN ESCAFINYATS

Es veu que la gent del Vilar no afluixaven mai un ral, després de les suors que els havia costat guanyar-lo!

AL PUJAL SÓN ESCABELLATS

Sembla que els del Pujal estaven renyits amb la pinta i els barbers, poc preocupats per la imatge estètica que oferien.

A VOLORIU SÓN ALIGOTS

El nucli de Voloriu, alterós en terreny aspre, fa tot l’efecte de ser un niu d’àligues que vigila el que fou l’estratègic congost dels Tresponts i la ribera d’Organyà.

A FÍGOLS SÓN BITXOS

Els bitxos que es cullen a Fígols, juntament amb els préssecs, les figues, les cebes i la verdura, sempre han estat apreciats. Tanmateix, diuen que els figolans també eren bitxos de caràcter.

A CANELLES SÓN ASBOLLATS

Esbullat és sinònim de trencat, d’herniat, una lesió que dificulta o impedeix el treball físic, una cosa que als de Canelles no els agradava gaire

A PERLES SÓN TUTUTS ELS HOMES I MERLES LES DONES

El terme tutut s’aplicava a les persones que parlaven en un to de veu més fort del que és normal, amb potència, com diu que feien els de Perles.

Merla es diu de la persona que mai no es cansa de garlar, rasca que rasca. Els veu que les dones de Perles n’eren molt, de xerrameques.

A ALINYÀ SÓN PICADORETS ELS HOMES I FUMADES LES DONES

Temps enrere, quan el bosc era bosc i, per tant, font de vida i de pa a taula, la fama dels picadors d’Alinyà s’estenia arreu de la comarca

Les dones d’Alinyà es mostraven cregudes, amb fums al cap, si més no als ulls del jovent forà. Una antiga corranda les assenyalava com a «burladores de fadrins».

A L'ALZINA D'ALINYÀ SÓN PEGATAIRES

L’elaboració de pega els va donar celebritat, a l’Alzina. L’extreien de soques de pins tallats anys enrere, que s’escarpien i eren sotmeses a l’escalfor del foc perquè ploressin la reïna.

ALS PRATS SÓN ASCALDATS

La vida dels pradencs, la constituïen el joc i el contraban amb Andorra. I qui no s’havia escaldat amb les cartes, ho havia fet en alguna topada amb els carrabiners o la guàrdia civil. O amb les dues coses.

A MONTANISSELL SÓN PORGUERES

Ballar bé era considerat un do per molta gent. Un do que no posseïa el jovent de Montanissell: al so de la música, més que moure’s amb ritme feia l’efecte que porgaven grava o gra.

A SALLENT SÓN QUIQUIRIQUICS

El motarrot prové dels galls que s’hi criaven, una espècie autòctona, de pota prima, cresta dreta i agressius en l’atac. No eren gaire grossos, però de carn molt gustosa al paladar.

A COLL DE NARGÓ SÓN PAELLOTS

Els picadors, els tiradors i els raiers de Nargó se’n duien sempre la paella a la feina. Així s’asseguraven de menjar calent, ja fossin unes sopes o un parell d’ous ferrats.

A LES MASIES DE NARGÓ SÓN CALIFES

Pocs nuclis de l’Alt Urgell vivien un sentit de corporació tan profund com les Masies i, en conseqüència, de sobirania «califal» sobre el territori del grup: a casa seva volien ser ells i prou.

A VALLDARQUES SÓN MATAGUINEUS

La guineu sempre ha estat, per a la gent de la ruralia, com una mena de pesta bubònica amb potes, odiada i perseguida. I Valldarques hi excel·lia, en aquesta lluita de l’home contra la bèstia.

A GAVARRA SÓN FESOLS ROJOS

El fesol roig de Gavarra havia gaudit de molta anomenada. Si bé en tavella no era gens mengívol, de tan aspre, un cop granat era d’una gran exquisitat, fi de pell i de farina.

A ORGANYÀ SÓN GANXOS

L’arrel del motarrot s’endinsa fins a l’any 1035, data en què els d’Organyà van provar d’averar amb ganxos el cadàver de Sant Ermengol, bisbe d’Urgell, que surava Segre avall arran de l’accident i mort que havia patit al Pont de Bar.

A LES ANOVES SÓN CAGA-SOTS

A l’hora de fer les seves necessitats, els de les Anoves eren molt pràctics i rituals: deposaven en un sot estratègicament excavat a l’hort. Així aprofitaven la femta pròpia per a adobar la terra.

A OLIANA SÓN TRAVESSERS

El motarrot prové dels antics travessers, terme utilitzat únicament a Oliana per a referir-se al barrot curt que servia per a ajustar els àrguens al bast a través de les anelles.

A CORTIUDA SÓN MIRANIUS

Anys ha, quan la canalla de Cortiuda anava a estudi a Peramola, s’entretenia a mirar nius de moixons i a explicar quants en trobaven i de què eren.

A CASTELL-LLEBRE SÓN LLEBROTS

El motarrot tant pot ser que provingui de la llebre del topònim com del fet que els de Castell-llebre eren els darrers de la contrada a segar. Per temps vell, quan s’acabava la sega es feia el Ball de la Llebre.

A TRAGÓ SÓN ASPARRACATS

A Tragó no hi havia manera que les dones enfilessin una agulla de cosir, de manera que la roba que vestien els homes se’n sentia, més guarnida cada dia d’esquinços i de sets.

A PERAMOLA SÓN TALIBANTS

«Diu que el nom de talibants los hi ve, als de Peramola, de que solen passar lo Segre ayguarreu, amb les calces atrossades al cap y ensenyant lo talabant de la camisa». Sebastià Farnés. Lo Pensament Català (Any I. Núm. 26. Barcelona, 1900).

A NUNCARGA SÓN LOS DEL TOSSAL

Nuncarga, abans amb cinc cases formant pinya i la resta escampades, s’aixeca a la costa d’un tossal, l’accident geogràfic que va donar peu al motarrot.

A SARINYANA SÓN SERENYS

Per bé que el terme sereny s'aplica, en sentit figurat, a les persones que gaudeixen d'una salut de ferro, en el cas de Sarinyana pensem prové de la similitud amb el topònim.

A OGERN SÓN ANARQUISTES

El motarrot no té cap consideració política. L’anarquia d’Ogern era molt més senzilla: tants caps, tants barrets. «A Ogern, l’anarquia consagrada», feia la dita.

A ALTÉS SÓN SALATS

La Ribera Salada, que travessa les terres de conreu del poble, dona peu al motarrot i, alhora, sembla que els ha fet molts salats de caràcter, als d’Altés.

A AGUILAR SÓN LOS CUA DE RUC

El poble antic s’aixecava arrapat al castell en un turó de difícil accés. Quan els qui n’havien sortit cap a feinejar al pla hi tornaven, no n’hi havia cap que no s’agafés a la cua del ruc per tal de fer la pujada més descansada.

A BASSELLA SÓN BARSERS

Els marges del curs baix de la Ribera Salada, indret on s’assentava la població de Bassella, són el paradís de l’esbarzer. Hi puja atapeït, selvàtic, amb una ufana veritablement insòlita.

A LA CLUA SÓN CARGUERES

La vigília d’anar al mercat, en havent sopat, els cluencs carregaven els animals i, pels volts de mitjanit, sortien en rècula cap a Solsona amb la càrrega. A punta de dia ja hi eren, amb un bé de Déu de parada que enamorava.

A MIRAMBELL SÓN FORADATS

A Mirambell només hi havia un carrer, clos. Vist des de fora del portal, doncs, de segur que feia tot l’efecte de ser un forat. «Mirambell tot foradat», exposa una vella corranda.

A GUARDIOLA DE SEGRE SÓN SOLITARIS

Eren tan seus, s’agradaven tant d’anar tot sols en tot i fer la seva, que es pensaven ser el melic del món.

A PADRINÀS SÓN CABASSERS

L’origen del topònim l’hem de buscar, amb tota probabilitat, en l’allargament de la dita: «A Padrinàs, tots dormen en un cabàs».