Want to make creations as awesome as this one?

Revista de Sant Jordi Institut Front Marítim de Barcelona

Transcript

2021

llegir

Institut Front Marítim

n.29

De primer d'ESO fins a segon de batxillerat

revista fm

Escrit, redactat i editat per la classe de segon ESO B

Activitats i premis 2021

Si us interesa saber, no només les activitats d'aquest increïble Sant Jordi, sinó també els premis donats aquest 2021, feu click al següent botó

Agenda pel curs 2021/2022 i premis literaris

Sant jordi

ESPEcial SANT JOrdi

temes a parlar

06

Sortides

ÍNDEX

05

04

03

02

01

Lectura en veu alta

Fotografia matemàtica

Disseny de la carpeta i agenda

Premis literaris

Lletres Sant Jordi

Alumnes de primer d'ESO

Mireu quines lletres de Sant Jordi ens han deixat els alumnes de primer d'ESO

LLETRES SANT JORDI

Front Marítim

GUANYADORS dels PREMIS LITERARIS

Feia 1,90m i era obesa mòrbida. La xavala pesava 135kg. Tot i així aquestes característiques no m’afectaven directament a mi. Més aviat era un problema per a les nostres companyes d’ofici les cadires. Però la nena tenia una pecurialitat. Li semblava més còmode sentar-se a les taules. De fet era una de les raons per les quals havia repetit dos cursos. A les 8.05 del matí la vaig veure per primera vegada entrar per la porta de classe. La dona que se'm va acostar vestia sense cap gràcia. Segons després de veure-la entrar , es va asseure a sobre de la pobre cadireta. No van ser tres hores després, a les 11:05 que vaig testar per primer cop el seu desorbitat pes damunt meu. A aquesta primera vegada vaig mantenir-me ferma, però era conscient de que no podria soportar aquella dona asseient-se a sobre meu per massa temps. La desgraciada aprofitava cada moment on no estigués un professor o professora que la vigilés per a matar-me. Igualment una de cada cinc vegades la pillaven però el mal ja estava fet sobre el meu ésser. Tot el curs va ser un calvari. Vaig tindre severes lesions als cargols que uneixen la meva fusta amb les meves potes. A més a més una de les gomes que tenia a les per evitar la fricció amb el terra es va trencar, per descomptat vaig acabar amb dolors a totes les parts possibles del meu disseny.Dimecres 8 de gener del 2014 El trimestre passat havia estat tranquil, precisament perquè m’havia tocat amb un xato bastant calmat. Es deia Jack, absolutament cap queixa en referència a ell. Lamentablament la professora va decidir fer un canvi estratègic a la distribució dels alumnes a la classe. El canvi fou fatídic.

1er ESO-IGNACIO CELMA

TAULETAHola, soc una taula. Una taula remota de les milions de taules que han existit al llarg del temps. Però no soc pas una taula qualsevol, soc ,per desgràcia una taula d’institut. Nosaltres les taules d’institut rebem el tracte més groller de totes les taules. No hi ha hagut cap taula d’institut que no hagi cobrat cap mutil.lació a mans d’un alumne amb un boli com arma, o un d’aquells fastigosos i esquífids xiclets. De fet fins ara només una taula ha aconseguit quedar impol.luta. La llegendària taula de 2nD de l’escola “Maripaz de las Mercedes” a l’Argentina. A part d’aquesta cas tant particular, totes les taules d’institut hem rebut maltractaments en major o menor mesura. Aquí els meus dos testimonis més vils: Dimarts 14 de setembre del 2007 Era el primer día de classe, un día bastant trist, poc llamatiu. Aquell any hem van col.locar a 3r D. Sempre que es comença un nou curs estic ansiosa a l’expectativa de quins alumnes hi seran a la meva aula. Doncs bé a l’hora de la revelació de l'alumne o alumna que estaria amb mi per la resta del curs hem vaig quedar de pasta de moniato. Era una nena o més ben dit “mamut” que havia repetit dos vegades curs.

Es van permutar els llocs en Jack amb un paio que anava de “xulo platja” però només s'ho creia ell. En realitat era bastant musculós de totes maneres l'únic que pensava d’ell es que era un pallasso. Y per què? Doncs m’agafava i posava a sobre meu tot el pogués. Generalment motxilles, les més pesades. A vegades li demanava a companys seus que es posessin damunt meu. No parava fins que acumulés uns 80kg. Després de tot aquest procés m’aixecava en l’aire amb tot al merder que tenia damunt durant uns dos minuts. Suposo que es creia fisicoculturista. Finalment hem deixava caure amb tot aquell pes. Això no hem feia cap ni mena de gràcia. Cada cop que queia al terra era un tortura per a les meves potes innocents. Tot perquè el xulet aquell s’estimava més presumir dels seus músculs a tota la classe que mantenir una mica de cura amb el material en general, no només a mi. El resultat final fou que vaig quedar coixa.

Bona tarda, sr. Corderroure. Si no és cap molèstia per a vostè, preferiria que em digués Ali, així és com em diu tothom. Confirmant el tema del cafè, demà mateix m’hi trobarà. NECESSITO acabar ja amb aquest assumpte. Atentament, Ali Mayans Tal i com ho van planejar, l’endemà al matí es van trobar tots dos a la cafeteria. L’Ali, nerviosa, arribà trenta minuts abans del previst i, quan en Max va aparèixer, el seu cafè ja era fred. Van estar xerrant una bona estona. L'Alícia li explicà fil per randa tot el succeït:- Tot va començar fa tres anys. Jo en tenia vint-i-dos, en aquell moment -va començar- Just acabava d’entrar en el negoci musical i necessitava una productora. Com que era una artista jove que només havia tret un single, ningú estava interessat en mi. Excepte la productora de la senyora Bonachera. De seguida van contactar amb mi. Cinc dies després estava firmant un contracte. Però vostè sabia el que firmava, oi?- va tallar-la en Corderroure. Ara hi arribo- seguí l’Ali, neguitosa- Em van fer firmar un contracte en el qual deia que jo estaria deu anys seguits amb ells. No em vaig negar a signar-lo, és clar. Al cap i a la fi era el que jo volia: una productora. Els dies van anar passant i, dos mesos després de confirmar el meu contracte,

2n ESO-Mariona Ortiz

UN PACTE AMB EL DIABLESrta. Alícia Mayans, Em presento: soc en Max Corderroure, però la gent em coneix com el modern Sherlock, perquè soc el detectiu amb més casos resolts de Catalunya. Però suposo que vostè aquí ja hi deu haver arribat. Com ha pogut deduir, seré l’agent que dirigirà el seu cas. M’he informat de tot el que li ha passat, senyoreta Alícia Mayans i, he de dir que no és un cas gaire comú. Porto dues setmanes investigant sobre el frau i seria necessari trobar-nos com més aviat millor. Si és possible al cafè Cometa, al carrer del Parlament, 20. Jo hi seré de 8:00 a 8:30 cada matí. Ja m’escriurà per confirmar-ho. Cordialment, Max Corderroure, investigador

En aquest, “jo” renunciava als drets d’autor de les meves cançons i, d’aquesta manera, els heretava la desgraciada de la Bonachera. O sigui que va ser com un pacte amb el diable?- va interrompre-la en Max. Això mateix, un pacte amb el diable. Un pacte del qual no em podré desfer sense la seva ajuda, senyor Corderroure. Necessito recuperar els meus drets i posar la Bonachera a la garjola. Dies després d’aquesta xerrada, es va celebrar un judici. En Max i el fiscal general de Catalunya van interposar una denúncia cap a l’Alba i la seva companyia reclamant els drets d’autor de les cançons de l’Ali. A la Bonachera se la va acusar de frau. S’enfrontava a una pena de tres anys de presó i a 200.000€ per danys i perjudicis. A més, van portar un expert en grafologia que va poder demostrar que realment la firma del contracte estava falsificada. L’Ali va recuperar els drets que li pertanyien, però el diable no va anar a la presó. L’advocat de l’Alba va apel·lar al jutge i va quedar impune de qualsevol cosa de la qual se l’acusava. En aquests instants, en algun lloc del món, està esperant una nova víctima amb la qual pugui concertar un nou acord. L’Ali va tenir molta sort, però tu vigila, perquè ara és més poderós que mai i et juro que et serà imposible desfer-te del pacte del diable.

Hugo Morty Estic arribant a l'institut, sento l'aire xocant contra el casc de la moto, com es mouen les mànigues de la jaqueta; anar en moto em tranquil·litza molt, trobo a faltar la seva presència, les seves mans agafant els meus malucs perquè té por, o el que sempre em diu abans de pujar "si ens passa alguna cosa, t'estimo", per sort ara estic anant a buscar-la, la portaré al lloc on sempre anem, és on ens vam conèixer i on li vaig demanar sortir. La veig sortir des de la porta d'entrada de l'institut, té cara de son i d'estar cansada, quan està davant meu li faig un petó, li pregunto com està, però ella no em respon, agafa el casc i se'l posa, jo pujo i em ve al cap que potser està enfadada, o trista i només desitjo que em digui allò que sempre em diu abans d'arrencar la moto, i ho fa, "si ens passa alguna cosa, t'estimo" Ada Halley Estem a la moto i sé que em porta al nostre lloc, hem de parlar, però jo no tindre la suficient valentia per dir-li una cosa. Arribem al nostre lloc, seiem i ens mirem, no vull plorar, però ja és massa tard, m'acaba de caure una gota de l'ull, estic mirant-lo a ell i sento que ell també plorarà, però abans que torni a caure una gota, sento una cosa. -Ada, t'estimo, però ara mateix no estem bé, i vull parlar amb tu, vull estar bé i que tornem a estar com quan feia un mes que sortíem, ara mateix fa un any. -Abans que acabi de parlar l'interrompo, no vull seguir escoltant el que diu, em faré més mal jo i ell sofrirà més.

3er ESO-cecÍlia prieto

QUÈ ÉS L'AMOR?Solien dir que l'amor eren contes de fades, o les pel·lícules de Disney, en què el príncep salva la princesa, o les papallones a l'estómac, en canvi per mi l'amor era ell. Aquell somriure que em feia tan feliç, que quan somreia no sé quin dels dos seria més feliç, o aquella abraçada que feia que desconnectés del món i només pensés en ell, que em donés la mà quan caminàvem, quan sentia que les passes s'apropaven cap a mi. Ell era el meu amor. Ada Halley El meu rendiment està baixant, els professors ja m'han dit que com segueixi així no passaré de curs, tots els professors són molt exigents amb mi, encara que la professora de Català és diferent, m'entén molt i sap tots els problemes que he tingut. Els pares són molt exigents amb les notes també, però el meu cap ara mateix no està en això, l'Hugo i jo no estem bé, som una parella que no discuteix molt, però quan ho fem traiem tot el que no hem tret abans, i acabem els dos malament. Ahir a la nit vam discutir, sempre que discutim em poso a pensar, en la relació, en mi, en els meus pensaments en tot. Què som nosaltres? Per què sento això? O, per què ho sentim els dos?

-El millor per als dos és això, ens farà molt mal, hem de seguir endavant i anar cadascun pel seu camí. Aquestes són les últimes paraules que li vaig dir, potser m'arrepenjaré, però és el que ara mateix el meu cor diu, vull mirar per mi i per ell, tinc molt clar que em costava acceptar que la meva relació amb l'Hugo fa dos dies que s’ha acabat. Hugo Morty Aquests dies he pensat, bastant més del que m'esperava, i estic orgullós de mi, he arribat a moltes conclusions després de moltes llàgrimes, tinc molt clar que ella per mi sempre serà l'amor de la meva vida, no ha sigut la primera persona amb qui he sortit, ni amb la que he tingut relacions, ella ha sigut la persona que m'ha fet sentir coses que amb totes les altres no sentia, quan parlava d'ella només es venien coses bones, era inexplicable, em brillaven els ulls, un sentiment inexplicable, va tocar el meu cor, la trobo a faltar a ella i com em tracta, trobo a faltar absolutament tot d'ella, l'estimo, per això toca que els nostres camins se separin com a parella, ella sempre comptarà amb mi per tot el que necessiti, i sé que encara que les nostres ànimes físicament se separin, sempre estaran unides per un fil.

Acostumen a dir que tot acaba. En el nostre cas, no ho vull dir. I no vull acabar amb aquesta bogeria que em fa sentir, perquè els seus ulls, quan em miraven, s'il·luminaven com el cel més clar d'un matí de primavera i residia una calma i un caliu com una nit d'hivern al costat del foc més rogent i insurgent. Era una mena de cadena que em fermava a ella.Era invisible, com les mil i una coses que pot arribar a sentir el cor en menys de dos segons: ràbia, amor, odi, venjança... Tot en una i com si fos un una gota més de sang, s’esmunyia per les venes i tota l'alegria i calma passava a ser aquella fusió de sentiments. Era normal sentir tot allò en menys de dos segons? Era normal sentir aquella ràbia, en el moment més bonic? Sí, suposo que sí, això era la vida. Junts apreníem de tot sobre la vida, sobre el destí i, molts cops, ens posàvem a pensar i a fer-nos preguntes sobre la nostra existència, sobre la vida, sobre el futur, sobre l'amor. D'aquesta manera eren els instants que més apreníem. A banda de companya de vida, era una companya de batalles que es lliuraven a les valls fosques de les nostres ments dements. Ara miro enrere i enyoro aquells dies de calma amb aires primaverencs i de lluites per tot allò nostre i tot el que volíem. Tot va ser un somni dins d'un somni.

4rt ESO-jordi bonet

NO T'ENAMORISVaig descobrir la seva pell blanca en aquella platja on solíem acabar aquells matins i aquelles tardes on es respirava calma. Em va mirar i, sota aquells ulls blaus, es va dibuixar un riure dolç que em va fer vibrar el cor com si acabés de viure un moment de tensió. Les petites gotes de sal que havien embolcallat els nostres llavis cada cop s'apropaven més. El seu cap estava cobert per la caputxa del seu jersei vermell intens i pels costats li baixaven fins a les espatlles, uns cabells de color com la sorra en una nit d'estiu on el soroll del mar és l'únic que predomina, uns cabells rinxolats com les cabretes que es creen i surfegen sobre les ones. Mentre jo observava com m'intentava fer riure, pensava en la calma que m'ensenyava a sentir quan estava al seu costat, en la suor que s'escapava de sota la meva pell quan la tenia al costat, en tot el que m'havia fet sentir, en totes les coses que havia après i en com em feia de feliç sentir-la al meu costat. Aquell dia de confidències, vaig saber que res m'impediria ser lliure amb ella i que res ens faria claudicar, perquè jo tenia i -continuo tenint- clar la persona que vull: ella.

havia plorat em va guiar allà on eres, a aquell indret tranquil i assossegat. Irradiaves vida ajaguda a la vora del riu, desprenies felicitat, definies la bellesa. Em vaig trobar observant-te des de lluny i vaig sentir una rebel·lió interior. M’afligia la meva solitud, volia apartar aquell designi meu que m’incapacitava. Espantat, em vaig aferrar al meu estat d'immunitat al qual ja m’havia acostumat, però en realitat allò no havia fet sinó començar. Sota l’ombra dels arbres, vaig decidir apropar-me lentament amb la inquietud i la imprudència de saber quins ulls ocultaven aquell cabell roig com la guspira. En l’instant en què em vas mirar, simplement vaig quedar hipnotitzat quan els teus llavis van esbossar un somriure i en aquell moment vaig poder conèixer la vida personificada. Simplement recordo com si fos ahir aquells dies meravellosos en què a distància parlàvem de temes tan profunds, com quan vas esmentar que la vida i la mort és el que veritablement compartim tots els éssers humans, allò que ens uneix i ens agermana. I rememoro també aquells dies de pluja en què escoltàvem les peces de Ludovico Einaudi mentre ballàvem separats al ritme de la tempesta. El setze d’abril, em vaig adonar que el que estava fent no era lícit, que el nostre romanç era un error i que el meu desig de tocar-te era cada vegada més gran. Per això quan un dia et vaig veure apagada, vaig entendre que la meva presència t’absorbia l’energia i aquell mateix capvespre la meva decisió de fugir semblava l’apropiada. Em passava els dies espiant-te, esperant el teu recorregut matutí per la profunditat del bosc, on des de darrere dels llorers i avets m’adonava que

1r batx-AINA URRUTIA

ANHELS D'AMOROn ha quedat la meva moral? I els meus principis? Qui podrà tornar a fiar-se de mi quan irremeiablement he arrabassat la vida a aquella persona que me l’ha donat? La que m’ha fet obrir els ulls i apreciar la satisfacció que donen els rajos de sol quan et recobreixen i abracen el teu cos nu. Molta gent es pregunta què és la mort, o qui és capaç de cometre una acció tan esfereïdora. Avui, us ho puc dir de primera mà. És una experiència dictada pel destí. Jo, la mort, sempre acabo arrencant l’últim alè d’aquells de qui m’enamoro o a qui simplement beso en un acte d'innocència. Entenc perfectament el perquè de les pors i el temor de la meva presència, però, tot i que sempre intento evitar-ho, no puc negar que el meu objectiu final és sempre anorreador. Indefectiblement aniré de persona en persona apagant els seus somnis i el seu petit infinit. De sobte, tan ràpid com quan algú bufa un xenixell i els seus lleugers plomalls es dispersen sense rumb per l’aire, començo a recordar aquell fred vint-i-quatre de febrer quan els meus ulls es van trobar per primera vegada amb tu. L’aroma de fulles mullades que indicava que la nit anterior el cel

em buscaves, que ens havíem tornat dependents l’un de l’altre. Però, estimada meva, estàvem teixint la nostra teranyina i vivíem atrapats en la paradoxa del destí, allà, en aquell indret acollidor, on la vida i la mort coexistien. Cada dia t’encongies i perdies l’ esperança, i jo, des de l’altre camí, em retorçava de ganes de cridar-te o abraçar-te, encara que això acabés amb la teva pròpia destrucció. De sobte, el teu lament va omplir el silenci, i jo, fruit de la desesperació, no vaig poder evitar picar la vella porta de casa teva. Aleshores, els teus ulls em van jutjar i per primera vegada et vas quedar sense paraules. Nosaltres, víctimes d’una societat necessitada d’afecte, per uns segons vam oblidar el nostre càstig i, com dos amants enamorats, vam segellar els nostres llavis. Mentre jo recuperava l'alè, tu el perdies com una rosa els seus pètals i la lividesa del teu rostre mostrava que se t’esmunyia la vida. A l’infern on habito cada dia penso en ella. Era la meva medicina i jo el seu verí.

i de no ser compresa pels altres simplement per ser diferent de la resta de persones normals. Em trobava estirada sobre un llit d’hospital, vestida amb la característica bata blanca de pacient i amb una cefalea que augmentava constantment quan intentava pensar o recordar un fet passat. Segons el que va dir el metge, havia perdut temporalment la memòria com un efecte secundari del tractament, però que si descansava bé i evitava realitzar problemes d’alta capacitat cognitiva podria recuperar-la en un curt període de temps, ja que, al cap i a la fi, es tractava d’una seqüela temporal. Els dies anaven passant i veia com l’exterior anava canviant per mitjà de la finestra de la sala: un món radiant, brillant i acollidor, en contrast amb el buit, apagat i solitari espai en el qual em trobava, com si el món de darrere d’aquella obertura no fos el mateix que el meu, com si mai pogués arribar a ser un dels elements que el formen. En aquell moment, després de tornar a enfonsar-me en l’oceà de pensaments fruits de la meva imaginació, es van començar a projectar una sèrie d’imatges dins del meu cap, unes imatges borroses i distorsionades d’un mandrós record, factors que em van dificultar la identificació d’aquella figura desconeguda que hi apareixia. Dies més tard, per alguna estranya raó, el meu cos va començar a sentir-se cada vegada més dèbil, els malestars van anar augmentant de forma indescriptible i el cansament va anar prenent més terreny en la meva vida diària.

2n batx-lulú yang

CARTA PER A UN DESCONEGUTQuan vaig obrir els ulls, vaig sentir una lleugera irritació a la zona ocular provocada per la llum que es filtrava a través del petit espai quadrangular situat a la paret, la qual, alhora, també m’impedia percebre amb claredat els objectes que em rodejaven. Però, tot i això, els meus ulls es van anar acostumant lentament a la blancor de la claror, permetent-me una lúcida visió d’aquella habitació amb poca decoració i amb un seguit de llits alineats. Una sala que compartia semblança amb la d’un hospital. Tot va començar una tarda de primavera, quan vaig decidir sotmetre’m al tractament ECT perquè cada dia es feia més difícil el sentiment de voler seguir vivint, com si un forat negre consumís totes les meves emocions i ganes. Un sentiment que no em deixava menjar ni sortir del llit, que m’omplia d’un desig infinit de saltar per qualsevol orifici arquitectònic i que em feia sentir inútil i culpable de tots els esdeveniments que succeïen. Estava cansada de viure, de viure darrere una màscara sense poder expressar lliurement els meus sentiments, de somriure quan no em sentia d’aquella forma, de tenir una actitud de “no m’importa gaire, la veritat”

L’única cosa que em mantenia viva era aquell mandrós record que tenia de l’estranya figura masculina, el qual m’omplia completament cada vegada que apareixia, fent-me sentir una lleugera sensació de felicitat i de calor que no havia sentit en molt de temps. Em passava els dies mirant cap a l’exterior i observant els altres pacients de l’habitació sent acompanyats pels seus familiars, mentre que jo, al marge, no tenia ningú amb qui poder parlar o que es pogués preocupar per la meva condició. De manera que, constantment, em refugiava dins dels meus pensaments per escapar d’aquella solitària realitat. Al final, malgrat que tenia un fort desig per sortir d’aquella sala i anar a passejar a l’exterior perquè necessitava aire fresc, això va romandre com un desig que mai s’esdevindria, ja que la meva circumstància va vèncer i acabar amb tot allò que tenia o que no havia arribat a tenir, fent-me passar els últims dies de vida tancada dins d’una trista i buida habitació. Però, no obstant això, gràcies a la presència d’aquell estrany subjecte present en diferents fragments distorsionats de la meva memòria, vaig poder passar aquell últim període d’una forma menys solitària, encara que mai vaig arribar a descobrir o recordar de qui es tractava. Per tot això, aquest últim capítol de la meva existència està dedicat a tu, al teu nom, tot i que el desconec, encara...

LIBROS PROHIBIDOSSoy Caroline, este fin de semana mis padres habían decidido que me quedase con mi abuela. Me desperté hacia las ocho y con hambre, bajé a ver qué había de comer, mi abuela no estaba en casa. Busqué por todas partes, pero no había rastro de ella. Suponía que había ido a comprar. Tenía hambre así que busqué comida en la nevera, pero no encontré nada, me acordé de que ella tenía un sótano quizá allí encontraría algo. Bajé las escaleras que llegaban hasta el sótano, al abrir la puerta se oyó un ruido siniestro. Por la poca luz que venía del pasillo pude ver una caja muy antigua en el fondo de la habitación al acercarme, caí por culpa de una cuerda que estaba atada a cada uno de los extremos de la puerta. Me levanté, crucé la habitación y me acerqué a examinarla. Era una caja gigante de color negro donde se podían ver una etiqueta que ponía “libros prohibidos”. No entendía nada ¿quién quería prohibir unos libros? ¿por qué los tenía mi abuela?, miré en el interior de la caja, solo había un libro. Al ojearlo vi que todas las páginas estaban en blanco menos una que ponía “Llevo más de una semana encerrada en una casa, se han llevado a María y a Roberto, no sé dónde están”. Esto lo escribió mi abuela porque esos nombres, María y Roberto, mi madre me dijo que eran los hermanos de mi abuela que se fueron a vivir a León. Por lo que estaba escrito en ese texto pude deducir que mi abuela había sido perseguida durante la dictadura. En ese momento oí la puerta de arriba abrirse subí para que no sospechara nada. -Hola ya estoy aquí, vamos a desayunar. Decidí no contar nada y guardar el secreto que llevaba tanto tiempo silenciando.

1er ESO-Laia gallén

SE ACABÓCuando le clavé el cuchillo, no sabía en lo que me había metido, simplemente lo hice, lo necesitaba. Puede que sonara cruel, pero en mi interior había una parte de mi que se sentía libre,como si hubiera salido de una prisión interminable en la que estaba atrapada y sin ninguna esperanza de vida. Me encontraba en esa habitación, exactamente la habitación 113, en la cual habían ocurrido demasiadas cosas, todas horribles y espantosas que cualquier ser humano no podría aguantar. El ambiente era frío y vacío, y solo se oía el tictac de un reloj antiguo. Era un dia como cualquier otro de mi mísera y triste vida. El me esperaba fuera y de vez en cuando me gritaba por la puerta que me apurara. Mientras me ponía mi vestido carmesí con unas medias negras, pensaba en todas las veces en las que había recibido y tragado, en las veces que quería marcharme y prescribir mi vida como siempre hubiera deseado, porque no merecía morir y menos ser asesinada por un hombre tan despreciable. Agarré una chaqueta de punto para taparme la parte de los hombros y salí de la habitación. Allí estaba, la persona que más odiaba en este mundo, el ser más miserable que ha podido existir. Me miró de reojo y me reprocho que me podría haber tapado un poco más, lo ignoré y me encamine hacia el ascensor. Entramos y llegamos al piso de abajo en el cual se encontraba el restaurante del hotel. Era muy elegante y sofisticado, allí solamente había gente con mucho dinero disfrutando de platos exquisitos muy c seostosos. Un mesero nos indicó la mesa en la que íbamos a cenar y nos dirigimos a ella. Me senté con la esperanza de que esta vez no me hiciera nada, pero sabía de sobras que era prácticamente imposible. El camarero nos preguntó que queríamos para beber, él pidió una copa de el mejor vino que tuvieran y para mí un agua con gas. Repasé la carta y leí una cantidad de nombres larguísimos de platos que parecían muy refinados.

2n ESO-Noa gonzález

Me hubiera encantado haberme pedido uno de esos, pero cuando llegó el camarero, como era de esperar, él pidió una lasaña de carne y a mi una ensalada. El mesero me miró intranquilo, pero yo no levanté la mirada y se marchó. Pasaron los minutos y yo no le dirigía la palabra, no me apetecía hablar y menos con él, además solo miraba su teléfono mientras bebía vino. Al fin llegó la comida, hacía horas que no comía y me moría por comer cualquier cosa. Cogí el tenedor y vi que la ensalada llevaba nueces, el único alimento al que era alérgica. Intente llamar al camarero con la intención de que me pudieran cambiar la ensalada, pero el me lo impidió y me dijo que estaba siendo muy maleducada y que no iba a dejar que me la cambiaran. Yo se lo supliqué, pero eso lo empeoró e hizo que él golpeara la mesa. Todos los del restaurante nos miraron. Aterrorizada cogí un cuchillo que había encima de la mesa sin que me viera y me lo guarde en la bota. Me gritó diciéndome que tenía la culpa de todo, se levantó, me agarró del brazo y me llevó hasta la habitación. Me sentía frágil y con temor. Me empujo al suelo y empezó a darme patadas. Sentía que me moría, ya no aguantaba más dolor. Mis lágrimas caían sobre mis mejillas y mis gritos de sufrimiento no eran suficientes para hacer que parara. Al fin dejó de golpearme y fue al baño a lavarse la cara. Era mi momento, podía acabar con esta tortura que me quemaba por dentro cada dia. Me apoyé en una mesita, y con las fuerzas que me quedaban me levanté. Caminé cojeando hasta el baño donde se encontraba, saqué el cuchillo que anteriormente me había guardado en mi bota y lo hice. Se lo incrusté a la vez que gritaba sacando toda mi ira y mi dolor al fin. Se cayó y se golpeó contra el suelo. La sangre derramaba toda la alfombra del baño haciendo que se tiñera de un color marrón rojizo. Me derrumbé y caí desmayada. Cuando me levanté estaba atada con esposas al lado de 2 policías que me escoltaban. Al parecer una pareja que habitaba en la habitación de al lado oyó gritos y llamó a la policía. Pensé que todo había acabado y que todo volvería a ser como antes, pero me equivocaba. Sentí que la había fastidiado y rezé por que todo fuera un sueño pero no lo era. Y allí estaba, delante de la única persona que podía salvarme de una muerte injusta, mi abogado.

TRAS LA PUERTADía de abril, día de primavera. Las sonrisas que llevaban escondidas en los meses de frío, volvían, y con ello el júbilo en sus expresiones. El ímpetu de las olas, levantando a su paso salpicones entre la gente, haciendo notar que el deseado verano llegaría antes de lo esperado. Los pasos en la acera, provocaban una disyuntiva entre el deleite que suponía el cálido ardor bajo los pies, como el sofoco por ello. El cambio de temperaturas, también comportaba el cambio en la vestimenta. Prendas gruesas reemplazadas por tela fina, y zapatos de suela gruesa, por ligeras. Los gorriones se iban interponiendo en mi camino, mientras iba avanzando, algunos iban tomando el vuelo, otros seguían picoteando en el suelo. Mi ligero canto me evadía de cualquier pensamiento ajeno a lo que estaba sucediendo en ese instante. Momentos como este, el mundo parecía rendido ante mí, ante mi tarareo, ante mi persona. Cada vez que entraba en la panadería, la campanilla entrelazada a la puerta sonaba, con su habitual timbre acogedor, y entonces sabía que todo estaba igual desde la última compra de panecillos. -Buenos días, Pedro. Seguro que me echabas de menos…-pronuncié esas palabras con una amplia sonrisa, me alegraba verle. -¡Hombre Matías! Déjame adivinar… Dos barras de pan y un croissant, que tu madre no sabe que te comes desde hace ya un mes.- Pedro era conocido por su carisma. Llevaba meses yendo a su panadería y debido a las visitas semanales, parecía una relación como quién tiene con su tío: casual, familiar y con la libertad para bromear en tonos burlones, todo tomado del mejor humor, sin reproches. -¿Cómo lo has sabido?- dije con mi tono sarcástico habitual, pues cada martes venía y pedía lo mismo.

3er ESO-júlia català

Terminé de pagar y me despedí de él con un hasta luego, sabiendo que volveríamos a hablar el martes. Al entrar en el portal de ya mi casa, la vecina tan charlatana que todos intentaban evitar conversar, estaba saliendo del ascensor, ya no había escapatoria, me había visto. Maldita sea. -Hola, Matías, ¿cómo va todo?, ¿has crecido un poco no? ¿Tienes novia? Un chico de diecisiete años, tan simpático como tú debe tener a todas las chicas locas…- Parecía que las preguntas eran incesantes y que solo podían acabar, si rompía mi silencio. -No, aún no tengo novia y sí que he crecido un poco, gracias por preguntar- Lo acompañé con la sonrisa más encantadora que te pudieras haber imaginado. -Tengo un poco de prisa por llegar a casa Carmen, ya hablaremos otro día, vale?-Y acabé con un guiño. Era tan fácil gustar a los mayores… Llegué al ascensor por fin, pero estaba exhausto, tener que mantener las formas siempre, era agotador. Abrí la puerta y mi madre me gritó buscando explicaciones de mi tardanza. -Ahora no mamá - Mi cara expresaba desdén y sabía que le fastidiaba mucho cuando lo hacía, por eso lo hacía. Dejé las barras de pan en la cocina y me fui a mi habitación, no sin antes cerrar de un portazo, claro. Un sonido sordo me llegaba al oído, insoportable después de un largo tiempo sin cesar. Era mi hermano pequeño Lucas, detrás de la puerta picando sin parar, cómo si eso le divirtiera. -¡Se puede saber qué haces niñato! ¡Anda vete! -alcé la voz, no podía remediarlo y al volver la vista en la puerta, vi un agujero del tamaño de mi mano. Lo había hecho yo y ni me había dado cuenta. A veces no me reconocía. La tarde posterior a ese día, había quedado con Clara, una chica de mi clase. Me había olvidado el móvil en casa, así que me apresuré para ir a buscarlo -no quería llegar tarde, y aún menos si me iba a reunir con la chica me gustaba-. Para sorpresa mía, en el sillón del comedor estaba mi madre, qué raro, ¿qué hacía ahí en vez de estar en el trabajo? -¿Se puede saber qué haces aquí?- Tenía que preguntarlo, la curiosidad me tentaba. -Ven, siéntate- Me hizo la acción de dar palmadas en el sillón en señal de que me sentase- Esto no puede continuar así… Tienes… problemas de ira. Lo tienes que asumir. Hijo... tendríamos que ir a un médico, es lo mejor. También deberías probar de hacer deporte, te ayudaría a lidiar... con ese descontrol de emociones...¡porque yo ya no puedo más!- Terminó de hablar entre sollozos, se notaba en sus ojos llorosos, que estaba impaciente por saber mi respuesta. No me la puedo creer, cómo me puede decir esto, ¿¡cómo puede tratarme de…, de... loco!? -¿Te crees que es normal tratar a tu hijo de loco? ¿Eh? ¡La que tiene problemas eres tú! ¿Me oyes? ¡Eres tú la que tiene problemas!- Me aparté de ella lo máximo que pude, en mi paso derribé la lámpara del comedor que a “ella” tanto le gustaba. Ver cómo trozos de cristal se derramaban por el suelo, hizo que de golpe mi estado de ánimo mejorara. Se lo merecía. Al día siguiente iba de camino al instituto, era un día tranquilo, como siempre lo era. Eran alrededor de las siete así que la poca luz que había, diferenciaba las sombras de las personas. A unos metros de distancia, estaba mi amigo de clase, con expresión sosegada, cómo acostumbraba cuando no estaba haciendo nada interesante, como esperar a que el semáforo cambiase de color.

-¡Carlos, espérame!- Aceleré el paso, y ahí estábamos cara a cara con una sonrisa cada uno.- ¡Hola! ¿Caminamos juntos?- Mi voz gritaba entusiasmo. A los ojos de Carlos, sabía que me tenía en muy buena estima, sabía que todos la tenían. -¡Claro! ¿Bueno qué asignatura tenemos a primera hora?- Y así siguió la conversa hasta llegar al destino. Tuvimos clases de ciencias, luego sociales, matemáticas, castellano...Y a última hora la profesora recordó la reunión de padres, y cómo no, le tocaba a mi madre. Llegué a casa y me tumbé en la cama. No tenía pensado decirle a mi madre, es más, ni se me había pasado por la cabeza. Tenía todas mis esperanzas puestas en la cabeza olvidadiza de ella. Pero claro, las cosas no siempre salen como deseas, y efectivamente se acordó. Cuando más quieres que pase algo, el destino se asegura de que te lleves una sorpresa. ¡Qué sería de la vida sin sus respectivas sorpresas! Así que mi madre fue a la reunión, y decir que se quedó estupefacta, sería decir poco. Se quedó atónita ante las palabras de la profesora acerca de mi comportamiento y actitud. -¡He vuelto, Matías! ¿A qué no sabes lo que me ha dicho la profesora, eh Matías? ¿A qué no sabes lo que me ha dicho?- Repetía y repetía y cuando acababa de repetir, volvía a repetir lo mismo. Francamente me daba un poco de miedo, parecía que se le había nublado el juicio. -¡Escucha lo que me ha dicho, Matías! Te voy a citar textualmente sus palabras “No podría estar más contenta con tu hijo, su tenacidad, perseverancia, su habilidad para adaptarse, lo trabajador que es, en definitiva es implacable. Es un niño diez”. Y yo tuve que quedarme ahí y escucharla hablar con énfasis, ¡a cerca de un chico que no conocía!- Estaba teniendo una crisis, y era muy desconcertante oírla, ya que a menudo se veía interrumpida por su propia risa nerviosa. Por un momento me sentí mal por ella, oír que tu hijo no se comportaba igual en casa que en cualquier otro sitio, para mal; tenía que doler. Pero ese sentimiento solo me duró un instante. No me quedaba otra que quedarme en la habitación y esperar a que se le pasara. No sabía por qué me comportaba así. Cuando estaba con la gente, era esa persona a la que todos querían tener cerca, me consideraban amable, divertido, risueño… Pero al llegar a casa me transformaba en este ser que trataba mal a su familia. Y no lo podía parar. ¿Por qué no podía mostrar ese lado a mi familia? Había pasado un día de la revelación a mi madre y no salió de la cama en todo el día. En clase no me podía concentrar, no podía parar de pensar en ella, no pude evitar sentirme culpable de lo ocurrido. No, no es mi culpa; ¿acaso es mi culpa que no haya sido una buena madre? Aunque quizás no he sido el mejor hijo... Dudaba, estaba dudando mucho, no podía dejar de cuestionar mi comportamiento de estos últimos años. Muchas veces después de una discusión, mi conciencia me decía que había causado dolor, pero siempre acababa callando esa voz en mi cabeza; sin embargo, ese día era lo único que oía: “siempre has tratado con desprecio tanto a tu madre como a tu hermano, no te merecen, eres una mala persona”. Ahora realmente me sentía desesperado.

- A veces me suceden cosas -repitió. Le ofrecí un cigarrillo que ella encendió por el filtro. Rió de su propia torpeza y prosiguió. Dejé de escucharla, estaba pensando en mi madre, quise negarlo, pero me supo mal por ella, había hecho mucho por mí, no se lo merecía. Y solo ahora me daba cuenta.

Cuando volví a casa quise mirar si mi madre seguía en la habitación. Parecía que la impotencia la había vencido. Ahí tumbada en la cama encima de las sábanas arrugadas y los cojines desordenados. Decidí no darle importancia, así que después de recibir un mensaje de Clara diciéndome que viniese al parque, no me lo pensé ni dos veces y me preparé para salir. Iba a salir por la puerta cuándo mi madre interceptó con ella. -¿Te vas ya, Matías? ¿Vas a ayudar a algún amigo tuyo? ¿A demostrar que eres un gran amigo?- No estaba seria, para nada, su rostro emanaba diversión, se lo estaba pasando bien. En ese momento una parte de mí quería gritar a llantos, pedir ayuda, decirle que no se rindiese, que aún me podía salvar. Pero mi furia terminó por dominar a la tristeza y solo manejé controlar mis impulsos con una cara resentida. -Ve y demuestra cuánto los quieres, cuánto darías por ellos. Que sigan pensando que eres lo que dices ser. Sigue embaucando a las personas con tus actos de buena fe.- Ahora ya no disfrutaba, le había invadido una ola de realidad, me estaba perdiendo y lo sabía tanto yo cómo ella. No podía tener esa conversación ahora; cogí la puerta, crucé la calle, y ahí sentada en un banco bajo la sombra de un árbol estaba Clara. Clara acudía a mí en los momentos en que el mundo se le venía abajo, cuando se sentía sola o a los pocos minutos de sufrir una decepción amorosa. Me armé de paciencia. Sí, en el fondo éramos buenos amigos.

QUERIDO DIARIOEsto es una estupidez. Que sepas que solo te escribo porque mi terapeuta me ha obligado a hacerlo. Me presento, soy Lucas, el chico de 17 años drogadicto, antisocial y psicópata del instituto. Por eso voy a terapia, no porque me guste sino porque mi madre cree que lo necesito. Mi padre murió el año pasado. De aquí poco hará ya un año y medio creo. Bueno, prosigamos a lo que me ha pedido que escriba la terapeuta (persona que cree que me conoce y que cree que puede “solucionar” mi vida cuando no, ni me conoce, ni la puede solucionar). Me ha dicho que para aceptarme y confiar más en mí mismo tenía que empezar un diario, y escribir en él las anécdotas y las cosas que me llaman la atención durante mi día a día, que son pocas la verdad. Me da muchísimo palo empezarlo, pero como no tengo nada más que hacer vamos a ello. A la que me canse dejo de escribir y me piro a fumar. Ayer tuve otra conversación con mi amiga en la que solo hablaba de ella y sus mierdas. Puede que ya no sea tan amiga porque como siempre me pasa, me acabo cansando de una persona y me alejo. Y sí querido diario has escuchado bien. Puedo ser un drogadicto, antisocial y psicópata, pero tengo algún amigo, y de vez en cuando ella, Clara, que acudía a mí en los momentos en que el mundo se le venía abajo, cuando se sentía sola o a los pocos minutos de sufrir una decepción amorosa. Me tengo que armar de paciencia porque yo también tengo mis problemas, por eso voy a terapia, ¿no? Pero en el fondo, creo que somos buenos amigos. - A veces me suceden cosas- repitió. Coño, y a mí… pensé. Ese día estaba de mal humor. Le ofrecí un cigarrillo que ella encendió por el filtro. Rió de su propia torpeza y prosiguió. - ¿En serio Lucas, creo que me pasan cosas raras, hoy estoy bien y al cabo de 5 minutos estoy llorando a moco tendido, te parece normal? - me preguntó. Es tan dramática. Normal dice. Claro que es normal, a mí también me pasa cada vez que recuerdo lo mal que lo pasé en el año pasado y todas las mierdas que sucedieron en mi vida, y no lo voy contando por ahí…

4rt ESO-Martina bolòs

- Y además estoy llevándome fatal con mi padre y preferiría que se pirara de casa que no que me estuviera comiendo el coco todo el puto día…- se siguió quejando. Y yo preferiría tener a mi padre junto a mí, no te jode. Seguramente no sería tan antisocial y no me la sudaría tanto todo. Porque sí, me la suda bastante todo. - Y estamos en segundo año de bachillerato, y me están agobiando preguntándome qué quiero hacer con mi vida, si quiero estudiar, trabajar, y necesito hacer un parón en mi vida, parar 5 minutos, que no haya ruido a mi alrededor, poder pensar con tranquilidad. ¿Por qué tanta presión, por qué tanta gente a mi alrededor, por qué no me dejan ser yo misma? - se preguntó. En serio, ¿ahora me va venir con sus paranoias? en serio? Yo estoy todo el tiempo queriendo matar a alguien, sacar esa rabia que tengo dentro, buscando que las voces de mi cabeza callen de una vez, que dejen de gritar, y tú, ¿me vienes con el bachillerato, el curro y los agobios? Tú no sabes lo que es estresarse y estar en depresión. Pensé. - Porque tú me entiendes verdad Lucas? - me dice. Lo que tiene que aguantar uno. Y a parte de oírla quejarse, tengo que revivirlo y escribirlo en este puto diario que me hace escribir la terapeuta ésta que no sabe de mi más que me llamo Lucas. Estoy harto de esta mierda. Lo siento, diario por aburrirte con mi pésima vida. Me voy a escuchar música mientras me fumo un piti, que de momento esto es lo único que me hace feliz.

¡ATENCIÓN! NO HAY SUFICIENTE ESPACIO EN SU DISCO“Vamos a hacer una cosa para compensar, ¿vale? Para ver si podemos echarte una mano.”, el profesor se pone en pie y busca en su cajón hasta dar con algunas fotocopias, “Por ahí hay cuatro o cinco problemas. Quiero que me prepares dos o tres folios donde desarrolles soluciones. Prepáratelo en casa, algo razonado, como si fueras tú quien tuvieras que explicarlo en clase. Puedes sacarlo del libro, claro, pero que se note que lo entiendes. Es muy sencillo y te lo puntuaré como un extra. ¿De acuerdo?”, explica el profesor. Pepito asiente con la cabeza, y se promete hacer todo lo que pueda para alcanzar el aprobado. Lo primero que hace al llegar a casa es tirar la mochila en un rincón. Se quita los zapatos, y corre hacia su habitación. Son las tres del mediodía, mira el reloj, calcula que dispone de nueve horas para realizar el trabajo. Su mente organiza todo, hace un listado de acciones necesarias para aprovechar este tiempo. No puede perder ni un segundo: tiempo le falta y trabajo le sobra. Se sienta en su escritorio y coge los folios, el libro para consultar y un lápiz. Coloca una hoja blanca en el centro del escritorio; la hoja se estira tranquilamente en la mesa y espera el apuñalamiento del lápiz, pero Pepito no se atreve. Sujeta el lápiz, lee los enunciados, mira el libro, consulta su móvil, pero a pesar de todo, cuando la punta del lápiz entra en contacto con la superficie de la hoja, no sabe qué hacer ni cómo hacerlo: su cuerpo y su mente se bloquean. Piensa en las computadoras cuando realmente debería concentrarse en los folios con problemas no resueltos que le esperan en su escritorio. Piensa en la capacidad y la memoria del disco del ordenador, en enormes ecuaciones guardadas en memorias USB, y, en ese molesto sonido que aparece cuando intenta poner demasiadas canciones en su teléfono. Piensa en calculadoras gigantes que ocuparían una habitación entera, y, en el hecho de que las computadoras se crearon por primera vez para hacer básicamente lo que hace el cerebro humano, pero más rápido. Con una densa oscuridad apareciendo detrás de su ventana y el furioso resplandor de la lámpara de su escritorio, no puede evitar pensar que ha alcanzado el límite de su capacidad de memoria.

1r BATX-MUHAMMAD TALHA

Todavía no hay ningún sonido molesto, pero es pesado y ya siente que se está ralentizando. Sus ojos se congelan en palabras que tardan demasiado en tener sentido y los problemas parecen cada vez menos visibles. Hay un virus que conquista su mente, se alimenta de información útil como los números, pero deja atrás cosas como las fórmulas. El antivirus de Pepito ni siquiera puede actualizarse porque su cabeza está llena de cosas en las que nunca debería haber desperdiciado la memoria, y cuando se siente al borde de un colapso del sistema completo, ve pasar estas memorias ante sus ojos, como un último recordatorio de sus errores pasados. Todo lo que ha aprendido, desde tocar la guitarra hasta algunas de las recetas de su madre, está evitando que su cerebro asimile los datos de ese estúpido problema. Ni siquiera puede recordar las palabras que ha estado leyendo durante los últimos diez minutos, porque ya no hay espacio en su cabeza. Está desactualizado y está a punto de incendiarse. Se sienta y se obliga a respirar profundamente. Los enunciados todavía se burlan de él. La complejidad del trabajo le está agobiando. Pepito quiere gritar, está a punto de hacerlo, pero se traga su grito frustrado. Sus padres están profundamente dormidos, sus cerebros informáticos están ocupados haciendo todas las actualizaciones necesarias, mientras que su propio disco duro está olvidando lo que se supone que debe estar haciendo. Captura la cruz roja en su calendario de escritorio, brillante y cegadora bajo su lámpara, y deja escapar un largo suspiro. Ya no hay suficiente espacio en su cabeza para que se sienta estresado. Algo produce un ruido en el silencio de su habitación, y el corazón de Pepito pierde un latido. Por un segundo fugaz, pero muy aterrador, piensa que vino de su mente y que realmente ha llegado a sus límites. Sin embargo, todavía hay una pizca de cordura bajo las capas de agotamiento y el pánico ahora creciente, y Pepito recuerda con alivio que tiene un teléfono, y que dicho teléfono suena cuando recibe un mensaje.

SIEMPRE FUE BUENAEse domingo,14 de mayo, me desperté con la tercera alarma. Miré el reloj y vi que ya pasaban de las 12 del mediodía, así que me levanté, me duché y procedí a hacerme el desayuno. Mientras estaba terminando el café, llamaron al timbre. Me extrañó, ya que no esperaba a nadie y tampoco es que tuviese muchos amigos, pero de todas formas fui a abrir. Al mirar por la pantalla del interfono me encontré con aquella chica rubia de ojos esmeralda cuya expresión parecía ansiosa, dudé por unos instantes, pero finalmente pulsé el botón que desbloquea la cerradura del portal. Abrí la puerta de mi piso y me quedé parado esperando a que la luz del ascensor marcase el número 5 y tras unos segundos, el elevador llegó a su destino, presentando ante mí a una de mis únicas amigas, Clara. La saludé sin mucho entusiasmo y la invité a pasar. Una vez dentro se instaló un silencio algo incómodo y mientras ella observaba mi piso, yo la observaba a ella: cada movimiento, cada expresión, cada pestañeo. Ella parecía estar nerviosa, así que, para descargar la tensión que se había instalado en el ambiente, le propuse salir a fumar. Salimos al balcón y saqué la cajetilla, me llevé un cigarro a los labios y la miré pensativo. Mientras ella abría su bandolera, buscando sin éxito su tabaco, formulé la pregunta que había estado rondando mi cabeza desde que la vi entrar. ¿Qué ha pasado? Me miró algo sobresaltada, dejó su bolsa a un lado, desistiendo en encontrar su tabaco; y dudó en responderme. A veces me suceden cosas - dijo vacilante.

2n BATX-NOA DUARTE

Clara acudía a mí en los momentos en que el mundo se le venía abajo, cuando se sentía sola o a los pocos minutos de sufrir una decepción amorosa. Me armé de paciencia. Sí, en el fondo éramos buenos amigos. A veces me suceden cosas - repitió. Le ofrecí un cigarrillo que ella encendió por el filtro. Rió de su propia torpeza y prosiguió. Cosas que no son normales. Y no me refiero a cuando discuto con mis padres o a cuando un tío me da calabazas. No. Cosas raras de verdad. Esas cosas que les suceden a los personajes de tu película o libro favorito y piensas: “esta mierda en la vida real no pasa”. Y no pasa, hasta que un día si lo hace. Y te cagas, te asustas de verdad. Piensas: “esto no puede estar pasando, me estoy volviendo loca”. Y puede que sí lo esté, loca, digo; pero parece tan real. Lo siento tan cerca, tan vivo. Yo la miraba sin entender nada de lo que me estaba diciendo, estaba empezando a asustarme. Mientras hablaba se le iban humedeciendo los ojos y se aceleraba a causa del nerviosismo. Iba a preguntarle a qué se refería con eso, que eran esas cosas que le sucedían, pero ella siguió hablando. - A veces, cuando ando por la calle veo como todo el mundo me mira. Y no es el típico vistazo que te da un desconocido por casualidad. No. Se me quedan mirando fijamente, como si me estuviesen recriminando algo. Algunos, hasta tienen el descaro de seguirme, y pensarás: “te lo imaginas, seguro caminan en la misma dirección que tú”. Pero no, lo juro. Te juro que imitan todos mis pasos y me acompañan hasta la puerta de mi casa. Y no solo eso, a veces oigo sus voces. Las oigo dentro de mi cabeza, pero son ellos los que me hablan, estoy convencida. Algunos suplican ayuda, otros simplemente mantienen una conversación entre ellos, y otros… Otros me piden que haga ciertas cosas. Cosas abominables, cosas que si pusiera en palabras saldrías corriendo. Y lo entendería perfectamente, porque hay veces que yo también trato de huir, pero siempre terminan encontrándome. No sé cómo, pero siempre saben dónde estoy. Me quedé helado. Sabía que debía decirle algo, tratar de ayudarla o consolarla, pero no supe cómo; no supe reaccionar. Entonces ella se rompió, lágrimas empezaron a brotar de sus ojos y rápidamente se transformaron en un llanto incontrolable. Trató de recomponerse y, con la voz entrecortada y lágrimas aun resbalando por sus mejillas, siguió hablando. Yo ya no puedo más. No puedo más, Óscar. Estoy agotada, llevo meses sin dormir apenas y no sé cuánto tiempo más voy a poder resistir la tentación de hacer lo que las voces me exigen. Y yo no quiero hacerlo, de verdad que no. No quiero convertirme en un monstruo, pero estoy harta de luchar contra ellas. Cada vez gritan más y yo ya no tengo fuerzas para tratar de callarlas. Clara fue acercándose al borde de mi diminuto balcón, pero yo no me di cuenta. Estaba demasiado preocupado y asustado como para seguir sus movimientos.

- Por eso he venido, Óscar. Porque no quiero ser un monstruo, quiero que sepas que soy buena, que siempre he intentado serlo; y necesito que se lo digas a mi familia, que nunca fui un monstruo, no. Siempre he sido buena. - no paraba de repetirlo y yo no entendía nada, no entendía por qué me estaba pidiendo eso. - Y cuando pregunten, cuando duden, necesito que les aclares que nunca llegué a ser un monstruo. Cuando pronunció estas palabras se encontraba ya completamente en el precipicio. Y cuando me di cuenta de lo que pretendía ya era demasiado tarde, no me dio tiempo a reaccionar, ya había saltado. Clara, aun repitiendo que no era un ser malvado, saltó del quinto piso. En ese momento no entendí nada, durante semanas no logré entender sus palabras y durante semanas pensé que estaba loca. Pero ahora me doy cuenta de que no lo estaba, de que había mucha verdad en sus palabras, porque yo también lo siento. La siento a ella. Siento como me mira y como me sigue, y a veces, solo a veces; puedo oírla, puedo escuchar sus gritos de ayuda y sus peticiones sangrientas.

claudia pons

The dark side.It was Wednesday at sunrise, I was preparing my suitcase to go camping. In it I put only the necessary things. I went with four friends. The principal idea was to stay 3 nights, but not everything went as planned. Then when we were there, we started setting up our camping tent. We heard strange sounds, we didn’t know what could cause them, they didn’t look like animals. We were afraid. When we were ready it was late. We were very scared, so we went to sleep.At midnight a loud knock sounded and my best friend woke up. Overwhelmed by curiosity he went out, stepped on a sticky and blooming substance. He advanced, he's scream rang out in the middle of the silence and ... suddenly he disappeared in the dark. Red Raccoon

1r Eso

004

003

FASHION DESIGN LOREM

Beatriz Kaner

What happened when I was gone… I was on the street cold and alone, with nowhere to go. I made a wrong turn I suppose, causing me to walk into an alleyway. There was a man sitting on the ground, obviously drunk due to the alcoholic stench in the air, as he slowly got up he began to catcall me. Me being undeniably uncomfortable, I backed away but the moment I took one step he snached my wrist into his grasp. I started to scream for help, with hope that god would have mercy on me and let someone, anyone find me. Thankfully my prayers were answered. Several tiny red feathers shot at the man making him hit the wall behind him “Don’t even try to escape, it won’t work” I tried to make out the shadowy figure that was now in front of me. The figure that seemed to belong to a man. “Are you alright?” It asked. “Everything is spinning, I feel so dizzy. I think I’m going to...” Everything went black. The last thing I remember is waking up in my Brother Eliot’s house. He offered for me to stay, I happily accepted. I couldn't be happier to live with my big brother. Crystal Lockheart Lucifer Black

2n Eso

004

003

FASHION DESIGN LOREM

She choked, trying to catch her breath again. She looked up only to see the creature towering over her, holding a streetlamp. She shrieked. Then those terrible screams rose in the night, and woke the neighbours from their sleep. Those were the last sounds she ever made.

Nerea Duna Aventín

Hunted Down It was pitch black. She had been running for what felt like hours, not knowing where she was going. Her legs were beginning to slow down, and her sweaty body shivered. Suddenly, she felt herself being picked-up and thrown through the air. She hit the ground, hard. Everything started to spin. Whatever had flung her was advancing in her direction. She lurched to her feet and started sprinting towards a faint light she could see in the distance. Once she was closer, she realized it was coming from an urbanized area. Her hope started to rise, thinking she was safe from whatever monster was following her. As soon as she reached the first house, she knocked desperately at the door. Something shifted behind her. Terrified, she slowly turned around to see what was there. She tried to scream, but was frozen. The creature was closing in on her. She finally got a hold of herself and was about to sprint away when it came at lightning speed and grabbed her by the neck. She felt herself being lifted up against the door. She couldn't breath. She squirmed around in its grasp, trying to escape, but wasn’t successful. It let her go and grasped her arm, pushing her to the ground.

3r Eso

004

003

FASHION DESIGN LOREM

DAniela Pertegaz

He talked to all his guests, he talked business with the men and vacations with the women, and when he was done with his rounds, he stood in front of the big window in the big sitting-room of his big house in Reservoir Hills. The view is fantastic, and it was admired by all the visitors. He was admiring the views, until he felt a presence standing next to him, he knew it was Rose without looking, he recognized her perfume, which they bought together in Paris last year. Without moving he said ‘It was a lovely evening, the food was exquisite ’ she looked at him and said ‘I can’t believe you Nicolas. You haven’t talked to me for nearly three months and the first time you speak to me, it's about the food’ she left before he could answer. When he arrived at his apartment, he slammed the door and broke a vase in the process. He was frustrated because that woman always got on his nerves. Five months later, he stood in his living room with a black suit, tears forming behind his eyes, feeling nothing but sadness and regret, while a bunch of strangers paid their respects, he then went to stand in front of the big window in the big sitting-room of his big house in Reservoir Hills, but this time no one was admiring the views.

The view from the big window in the big sitting-room of the big house in Reservoir Hills.Another day, another dreadful party that he must attend, especially when the party is at his house. Nicolas didn’t even know what crazy thing his wife was celebrating, he just knew that instead of having a pleasant evening drinking scotch and maybe smoking a cigar, he had to put on a suit, put on his best face and be a good host, trying to act like everything was okay. He went from his apartment in the city to his house in Reservoir Hills. When he arrived, he headed straight to the living room, trying to avoid Rose, he knew that that was the first place that his wife decorated, so they wouldn’t bump into each other, it was also where the drinks cart was found so he didn’t hesitate to pour himself a brandy. He just sat there for at least an hour until the guests started to arrive and Rose per usual, didn’t even glance at him, he tried to lie to himself thinking that he didn't care that they had been married for 30 years, he didn’t care that they were living separately, he didn’t care that every time that their eyes meet, he only saw hate, because at the end of the day he was right, he did what he had to do, and if she didn’t understand that, it was her fault.

4t Eso

004

FASHION DESIGN LOREM

ANGEL YASER COCA

He heard the people from the village talking about the apparition of a mysterious white figure over the lake every night. It seems that this fact began when Danny arrived in Roswelt,. He thought that it was only a rumor, or maybe the neighbors confused the reflection of the moonlight in the lake’s water. Nevertheless, he was curious. He wanted to see the supposed white figure, so he waited until the night. The night got cold, and a terrible silence was reigning over the house. The singing of the owls and the sound of the leaves produced chills in Danny, who was attentive to any strange movement in the lake. For a while, Danny fell asleep, but a distant feminine voice woke him up. At that moment he couldn’t believe his eyes, Danny saw, in the distance, over the lake, a white-dressed feminine figure, motionless. At that moment, Danny felt a strange sensation. He was perplexed about the voice that he had just heard a few minutes ago. It sounded quite familiar to him. The next day, in the morning, when Danny left home for a walk, he saw a little structure, deep in the forest. He decided to get close to it. He found inside a lot of old toys, drawings, and a little book, which was deteriorated. Danny found out that it was a diary of a little girl. The owner of the diary was Marilyn, Danny’s wife! He was petrified when he read it. He also read that the house where he was living, was the house of Marilyn’s family. Since that day, Danny felt that his wife was with him, appearing every night, over the lake where she used to play when she was just a child.

Immovable memories That day Danny was nervous, he was moving to his new house, which was near a little village with a beautiful lake. After the accident where he lost his wife, he wasn’t the same person, his life had changed in a bad way. Much of his dreams were truncated. All he wanted was to stay as further as possible from his previous house. Danny was looking for a pleasant place where he could forget the bad memories, and the village of Roswelt was the perfect place for this. He visited the village to see the location, the services and also the houses, and finding one where he could live. One group of the houses were away from the others, near the forest, and Danny was delighted with one in particular, but it was damaged and abandoned, so he decided to pay for the remodel of this house. Once it was remodeled, he moved there. The views from the windows were amazing since the lake was close enough to his new place. After a few months of living there, Danny was enthusiastic about his new house because the reflection of the sunlight in the lake was beautiful, and the smell of the plants and the trees of the forest flooded the house; but he was confused, too.

1r BAT

004

FASHION DESIGN LOREM

INGRID VIDAL

On the other hand, my father, who has become the only salaried in the house, is under great pressure and I am aware of it. He works like a madman to avoid possible dismissal and that doesn't help in the family environment. For me the worst days are the last of every month, when supply companies send monthly bills. The 24 hours of these days I live with the most tedious side of my parents. These black days have aroused in me a special anger towards the reference energy suppliers, those listed in the IBEX. These are dedicated to regularly stealing and taking advantage of this specific situation. It makes me angry to think that the country lacks the capacity for protest and resistance, facing this unjust situation. When will this change? This monopoly must end.

THE ELECTRICITY MONOPOLY "Endesa and Iberdrola will have to return money to customers who were illegally overpaid" "43 politicians hired by contacts in electric companies" and dozens of other headlines arrive and fill my head with unwanted news, day after day. I’m fed up, I'm sick of all this manipulation! They play with the lower-class people, those who leave their souls to work like no one else to make ends meet and earn a misery with which to survive. Is this what life is about? At first, I thought that the blissful confinement would accompany us for a short period, but it's been a long time since that fantastic idea of resting a few weeks at home and then going back to classes and finishing the course had gone out of my head. It all started well, my parents teleworked and I connected to the classes that my high school provided a few hours a week. Over the days, the atmosphere at home was getting worse and it is currently quite unpleasant. My mother's company had to close after declaring bankruptcy and, although she looked for ways to contribute money to the family, in times of pandemic the chances are slim. All of this causes her great frustration and makes her constantly in a bad mood.

2n BAT

004

FASHION DESIGN LOREM

iona bonet

L'excursion Je suis un garçon de 12 ans. J'ai fait une excursion avec l'école, et je me suis perdu. J'étais nerveux, je ne savais pas où aller. J'ai marché sur un chemin droit, il était plein d'arbres, de fleurs et d'oiseaux en chantant. J'en ai profité pour faire un bouquet de fleurs, pour me calmer. Quelques pas plus loin, au milieu du chemin, j'ai vu un énorme arbre. D'un côté j'ai vu une petite porte, il était fait de vieux bois. J'ai ouvert la porte et mes yeux étaient éblouis. À l'intérieur se trouvaient de nombreux animaux qui parlaient. Je ne savais pas si je devais entrer oû partir courant. J'ai décidé d'entrer et je leur parlais jusqu'à ce que j'entende mon nom, c'étaient mes camarades de classe qui me cherchaient. Je leur ai dit tout ce qui s'était passé. Ils ne m'ont pas cru. Je les ai emmenés à l'arbre pour leur apprendre, mais la vieille porte en bois n'était plus là. Mes camarades de classe m'ont pris pour un imbécile.

Consectetur adipiscing elit, sed do eiusmod tempor incididuntut labore.

Consectetur adipiscing elit, sed do eiusmod tempor incididuntt labore.

004

FASHIONDESIGN LOREM

4t EsoFranCÈs

10

Nerea Ornilla

-Darrere-

- Davant-

lorem ipsum dolor

CARPETA GUANYADORA

de 3r d'ESO C ha guanyat el concurs de la carpeta per l'any 2021-2022

3r i 4rt ESO

1r i 2n Batxillerat

Tot estirant funcions simètriquesDalia Lovell Aventin West

Erosió parabòlica Maria Solà Bertran

1r i 2n ESO

3r i 4t Eso

Isòsceles a l'ombra Olga Lozano Vareal

Fotografia matemÀtica

El club de la c.i.e.n.c.i.a

El club de la cistella(E.M.)

·2n cicle: Tropa de corsarisAndreu Alós(4tD)Iona Bonet(4tB)Aitana Salvans(4tC)Jordi Bonet (4tB)-Reserva

·1r cicle: CorsarisDaniela Albiol(2nB) Aina Van Kerkhoven(2nB)

Concursants:

LecturA en veu alta

CURSA D'ORIENTACIÓ

GIMCANA 1r-3r ESO

GUARDONATS

Moltes gràcies a totsper fer possible aquest Sant Jordi!!!