Want to make creations as awesome as this one?

More creations to inspire you

Transcript

Les primeres cultures
Creences

i del les actuals

Edició especial 2020

En aquesta unitat temporal hem estudiat l'inici de les primeres civilitzacions i aquí us presentem un recull de contes de cadascuna d'elles.

Esperem que us transportin en el temps i que en gaudiu tant com nosaltres creant-les.

L'inici de les civilitzacions

La flor màgica d'Akitu

Sumeris

Semítics

Yusuf, l'hebreu

Hebreus

El codi d'Hammurabi

Babilonis

L'hereva equivocada

Perses

L'atac de les Mantícores

Persas

La felicitat d’una gran família hitita

Hititas

El gran robatori i la nena prodigiosa

Hititas

El sacerdot mentider

Semítics

L'aventura dels quatre amics

Babilonis

La família de la reialesa

Sumeris

El déu Seth

Egipcis

Els nostres relats

Lorem ipsum dolor sit amet

L'acusacio d’Akins

Egipcis

La festa del Sacrifici d'Abraham

Les peripècies d’una família jueva

Hebreus

Title 1

Vam dirigir-nos cap a la piràmide on està la tomba del nostre avi, el pare d'Akhenaton. Ens va costar bastant trobar el camí perquè dins les piràmides hi ha molts passadissos i paranys, són com un laberint.

Quan ja hi érem i estàvem agafant l'amulet, vam sentir un soroll i que alguna cosa s'acostava i vam sortir corrent espaordits.
Vam aconseguir despistar al que fos la cosa desviant-nos pel camí de l'Esfinx.

Quan vam arribar a la porta del palau vam començar a picar amb força perquè ens obrissin. Un cop ens van obrir, ens vam sentir alleugerits, però en girar-nos teníem al deu de les tenebres, Seth, al darrere nostra. Vam començar a córrer com si no hi hagués un demà.
Els guardes van intentar lluitar contra ell, però era massa poderós.
Quan vàrem arribar a la nostra cambra es va aturar i va marxar. A l'hora de dormir teníem por que tornés. L'endemà sentíem com si el tinguéssim al costat però no físicament, sinó com si fos una ombra. Era una sensació molt estranya. Tot això, vam actuar amb normalitat, com si no hagués passat res. Vam sortir a jugar amb el nostre amic Luzige i li vam explicar tot el que havia passat.

El déu Seth

El 1999 un grup d'arqueòlegs vam trobar un pergamí que estava escrit per Num, el fill del faró Akhenaton. En el pergamí hi havia escrita la següent història.

Egipcis

Jo sóc Num, fill del faraó i avui el meu gat m'ha despertat i he recordat que demà era el festival d'Heb Sed. Aquest festival és per commemorar el trentè aniversari de la coronació del meu pare, el faraó, i es repetirà cada trenta anys, fins a la seva mort. Encara no tenia cap regal pel meu pare. Li vaig preguntar a la meva germana bessona si ella ja el tenia i em va dir que tampoc. Així doncs, al cap d'una estona, vam decidir anar a buscar, en secret, un amulet d'Ull d'Horus, a la tomba del nostre avi. L'ull d'Horus és l'amulet més complet i amb més qualitats que existeix.

De primeres ell no s'ho creia, es pensava que estàvem de broma. En caure la nit, estàvem a la cambra jugant amb l'Anubis, el nostre gat, i de cop i volta es va sentir cops a la porta, estàvem ben espantats, no volíem obrir. Fins i tot el gat Anubis va córrer a amagar-se. Una veu va dir que era l'esclava que venia a endreçar, però ens va semblar molt estrany per les hores que eren. Així i tot vam obrir la porta i era el deu Seth! vam sortir per la finestra i córrer per la ciutat fins a arribar a la casa de l'Enduzige i picant la porta amb molta força esperant que algú ens obrís. Finalment ens va obrir el nostre amic i vam entrar tots dins de la casa, explicant-li tot una altra vegada i al final ens va creure. Després d'unes hores pesàvem que ja havia marxat, però en obrir la porta encara el teníem al davant, el deu Seth. Un altre cop vam començar a córrer, però aquesta vegada vam anar a buscar al més savi perquè ens donés algun consell, un sacerdot del temple. Un cop al temple ens va aconsellar que aconseguíssim la Rosa del Nil.

La Rosa del Nil és una planta molt especial que podia derrotar la mort i que la trobaríem al Nil. Vam començar a córrer cap el Nil sense cap pla en concret, només volíem sobreviure. Ens vam capbussar al Nil i vam agafar totes les plantes que vam trobar.

+info

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit, sed diam nonummy nibh euismod tincidunt ut laoreet dolore

En Ludzige va preparar una trampa amb la nostra ajuda que quan trepitjaves queies i tiraven unes llances i fletxes que et venien per baix i mories segur.

Després d'una hora de preparació de la trampa va arribar el moment crític si queia estàvem salvats i si no teníem un problema bastant gros. Va arribar en Seth, va caminar cap al davant, tot sortia segons el que havíem planejat, ha caigut- vem dir tots- però es va veure la seva mà i llavors va anar el Ludzige cap al forat corrents i li va donar un cop de genoll molt fort i va caure cap al forat i es va morir.

Després de tant esforç van celebrar que ja s'havia acabat, van fer una festa per celebrar-ho on hi havia molt de menjar.

Tornar a l'índex

Title 1



- Germà meu, ens podries dir on està situada la flor d'Akitu?
- Sí, està situada just sota d'una gran duna de sorra.
- Gràcies, tiet.
- De res, passeu un bon viatge i no us perdeu.

Per començar, parlem de fa més de 4273 anys. Us estem parlant d'una família de déus. La mare Inanna, el pare An, la filla Ninhursag, fill Ningishzida, els tiets Utu, Nanna, Enlil i Enki, el cosí Ninazu.

Sí, és una família molt gran, però eren déus i havien de tenir descendents quasi obligatòriament.

La flor màgica d'Akitu

Sumeris

Han d'anar a Uruk, on està la flor! On està exactament ningú ho sap, només el gran Déu Enki (el déu de la terra) una de les ciutats més importants de Sumèria.

Quan arriben al temple dels nostres amics déus, es troben al seu familiar assegut al seu tron, i li diuen:
- Germà meu, ens podries dir on està situada la flor d'Akitu?
- Si, està situada just sota d'una gran duna de sorra.
- Gràcies, tiet. - De res, passeu un bon viatge i no us perdeu.

Comencen el viatge, que no era molt fàcil i, des del primer moment, noten que només feien voltes, s'havien perdut! Com podia ser? Per alguna raó estaven a Susa, una ciutat de l'imperi Assiri i llavors pensen tots junts: des d'aquí sí que sabem anar!


Quan ja han arribat a Uruk i tenen la flor, encara els falta tornar. Saben que estan a prop de Sumèria perquè veuen alguns Zigurats.
Seguidament quan arriben a Nippur, comencen a fer la celebració d'Akitu amb la flor d'Akitu molt contenta i recordant el perquè de la celebració. Els sumeris celebraven les victòries ...
La festa és per celebrar que havien guanyat una batalla.

La història passa en un dia de festa, "la festa d'Akitu" però tenen un problema: no tenen la flor d'Akitu ...Han d'anar a Uruk, on està la flor! On està exactament ningú ho sap, només el gran Déu Enki (el déu de la terra) una de les ciutats més importants de Sumèria. Quan arriben al temple dels nostres amics déus, es troben al seu familiar assegut al seu tron, i li diuen:

Tornar a l'índex

Title 1

La festa del sacrifici d'Abraham

Semítics

Quan estaven dins del temple els hi va sorprendre que era molt gran. Van esperar molta estona i per això la filla petita va demanar al germà gran, que tenia vint-i-tres anys, si podia anar a comparar menjar. I així ho va fer. Els pares no se'n van assabentar perquè estaven parlant de com seria la celebració ritual del sacrifici.

En el poble Bubastis hi vivia una família molt noble. S'acostava la festa del Sacrifici que consistia a rememorar el fet que Abraham va estar a punt de sacrificar el seu propi fill per voluntat de Déu. Els pares sempre estaven desitjant assistir a la celebració, però el que no sabien era que la seva filla s'acabaria perdent per la quantitat de gent.

Els pares anaven regularment al temple i eren molt creient, per tant, tenien moltes ganes de fer la celebració que només es feia un cop a l'any i era molt important. Es matava un animal de manera ritual i es feia un gran àpat familiar.
Arribat el dia, a l'entrada del temple hi havia tanta gent esperant des de feia moltes hores per tenir el millor lloc per veure la celebració ritual que la família patia per no poder entrar, però van ser dels primers a entrar.


Quan la van anar a buscar la van trobar esperant a la porta perquè els hi volia fer una sorpresa i col·laborar en la preparació del gran àpat familiar que sempre es feia després de la festa del sacrifici.

Així doncs, més tranquils, van dinar tots junts llenties guisades, xai, magranes i vi.

En començar, els pares es van espantar perquè la filla petita no estava amb ells. El germà els va explicar que havia anat a buscar menjar. Van donar un cop d'ull a tot el temple per veure si la trobaven, però no la van trobar. Es van començar a posar nerviosos perquè era petita, tenia vuit anys. Van haver d'abandonar la celebració per anar-la a buscar.

Tornar a l'índex

Title 1

En Yusuf va envair tot l'Egipte i es va convertir en un Faraó molt bo. Va ajudar en tot el que es necessitava i va ser el millor faraó, van ser temps de prosperitat a tots els llocs on hi havia esclavitud.

I així va acabar a història de Yusuf l'hebreu.

Anys després ...

En Yusuf va fer dotze anys, estava esclavitzat, només treballava llaurant els camps. La seva rutina era, aixecar-se, menjar un rosegó i anar a cultivar de sol a sol.
La collita anava pel Faraó, la vida d'en Yusuf era molt trista, però quan va fer els disset anys en Yusuf va emprendre un viatge, es va fer sentir pel poble, per sort seva se'n va sortir i es va convertir en el nou Faraó!

Una vegada, en un poble de l'antic Israel, l'any 3500 aC va néixer el segon fill d'una humil família. Es deia Yusuf, que vol dir que Déu em renovi la família.

Era un nen intel·ligent i amb ganes de canviar el món. El seu pare era un senyor de quaranta anys, pagès i la seva mare treballava a la casa.

Un dia, passats cinc anys, celebrant el Hannukà, els egipcis van venir i van envair les terres de l'Antic Israel.

Mentre el sacerdot feia el seu discurs els egipcis venien en massa cap a ells amb llances i escuts. El poble cridava terroritzat i l'Aaliyah, el Jacob i l'Aaryn no van sobreviure, i amb llàgrimes als ulls, en Yusuf va refugiar-se en una de les cases en runes.
Una estona després, va sortir a la recerca d'ajuda, però es va endur un gran disgust; en Yusuf, mentre veia el seu poble destruït, es va prometre que ell buscaria com viure en pau i ajudaria als pobles que estiguessin passant per això, pels pobles que els egipcis els hi robessin el poble.

Yusuf, l'hebreu

Hebreus

Tornar a l'índex

Title 1

Els robatoris acumulats el condemnaven a morir, però, finalment els sacerdots van pensar que era millor no condemnar-lo a morir sinó condemnar-lo a tornar tot el que havia robat treballant al camp i ho van celebrar menjant Zeroa: un tros de carn rostida com a primer aliment, en recordatori del sacrifici de Pésaj, que també va ser rostit.

Al cap d'un mes, ell va seguir robant i el van enxampar unes quantes vegades per tant calia jutjar-lo segons el Codi d'Hammurabi. El Codi d'Hammurabi era de les primeres lleis i el va escriure, com el seu nom indica, el rei Hammurabi. El rei el va voler escriure en una estàtua que va posar a cada ciutat, amb la idea que tothom conegués la llei i els càstigs que suposava no complir-la.

El codi d'Hammurabi

Una vegada hi havia una família de l'antiga Babilònia de l'any 1760 aC. Era una família de pagesos que vivia al costat del riu Tigris. El pare anava a treballar, cada dia es llevava molt d'hora. Un dia va haver-hi una sequera a Babilònia que va durar dos mesos, no podien anar a treballar i el pare va començar a robar per poder alimentar a la família.

Babilonis

Tornar a l'índex

Title 1

Quan l'exèrcit va arriba va començar a disparar a totes les mantícores que també van atacar a l'exèrcit. Després d'estar molta estona lluitant, l'exèrcit va vèncer a les bèsties.


En Dàrius I, veient que aquell dia tan important, ens vam quedar sense sopar a causa de les horribles bèsties.
Ens va convidar a sopar al Zigurat i ens ho vam passar molt bé.

En arribar vaig haver de parar amb moltes persones abans de poder parlar amb ell directament. Quan per fi vaig poder parlar amb ell, li vaig dir que era el que succeïa, va parlar amb el seu ajudant i van arribar a la conclusió que la millor opció era demanar ajuda a l'exèrcit.

Ja era el solstici de primavera de l'any 493 aC. Quan nosaltres, la família Neriman ens disposàvem a fer la festa de Nworuz vàrem preparar el menjar a la taula i ens vàrem asseure.

Quan estàvem començant a menjar aquell menjar tan exquisit i tan esperat de la festa de Nworuz, no hi va haver temps a donar-li una mossegada al menjar, quan ... ja hi havia una munió de Mantícores sobre la nostra taula. Tots els meus familiars van començar a fugir d'aquelles bèsties, amagant-se per la casa. Jo vaig decidir arrencar a córrer cap al palau de Dàrius I, perquè trobés alguna solució el més ràpid possible.

Les mantícores i el Nworuz

Perses

Tornar a l'índex

Title 1

El dia abans van fer una celebració per resar als déus que tot anés bé i tornessin sans i estalvis. La nit va ser molt inquieta, ningú podia dormir a causa de la guerra. Que els esperava.

Labarna li va dir a la Puduhea "t'asseguro que tornaré", i se'n va anar cap a la guerra.

El primer dia van estar fent un refugi per descansar i estar protegits. La primera nit en Labarna i L'Ammuma van haver de fer guardia, per estar segurs que no els ataquessin. Tot estava anat bé fins que... Van veure moltes torxes a dalt de la muntanya.
Labarna va avisar en Ammuma que corres a donar la veu. Tots els companys es van aixecar i va dir el capità "comença la batalla!"


La felicitat d’una gran família hitita

Hititas

Una vegada hi havia una gran família hitita que estava formada per pare, anomenat Labarna, la seva dona Puduhea i els fills, en Telepinu i l'Ammuma. Tot va començar amb un missatge trist, havien d'anar a la guerra. S'havia declarat la guerra, era l'any 32 aC.U

Title 1

Tots van agafar la llança i es van posar en camí. Era la primera batalla en la qual participava l'Ammuma i no sabia ben bé com anava, es va posar el primer de tots i per desgràcia li van clavar la llança al pit, no va poder sobreviure...

Una setmana després van arribar en Labarna i en Telepinu a casa, en acabada la guerra, les primeres paraules de la Puduhea van ser: "I l'Ammuma?" A en Labarna no li sortien les paraules, però va dir "no ha pogut sobreviure".... I la Puduhea l'únic que va fer és començar a plorar i cridar....

" El meu fill!"

Tornar a l'índex

Title 1

Hi havia una vegada una família que estava composta per un pare que es deia Hattuso, una mare que es deia Hatea i una filla que es deia Hittita.
Hattuso i Hatea eren sacerdots i Hitita seria la següent sacerdotessa. Vivien a les afores d’Anatolia a la ciutat de Hattusa. En aquella ciutat hi havia dos lladres molt dolents que volien robar a aquella família de sacerdots. Aquell parell de maleducats volien robar les 180 varietats de pa que tenien els Hitites i la seva roba, que normalment cobria el cos sencer.


Un dia, mentre els pares i la filla estaven dirigint els rituals religiosos i practicant la ciència, els dos lladres van voler aprofitar el moment en el que la família estava fent feina per entrar-los a robar. Van entrar per la finestra sigil·losament i van aconseguir robar tot el que tenien pensat.


El gran robatori i la nena prodigiosa

Hitites

Els pares quan van veure-ho es van desesperar, però com que la filla tenia molt bona vista i era molt intel·ligent, va trobar pistes.

Malgrat tot encara era una nena (tenia 12 anys) els pares no li feien cas, i van avisar al seu exercit perquè busquessin als delinqüents. La nena va buscar pel seu compte seguint les pistes que havien deixat els lladres.


Seguint-les va arribar al lloc on estaven els lladres, però estaven dormint, i amb la seva astúcia va aconseguir lligar-los. Quan es van despertar es van veure enllaçats en una cadira. La nena va trucar al cap de l’exèrcit i va venir. Quan va arribar els va arrestar i la nena es va emportar tot el que havien robat, per tornar-ho a deixar al seu lloc. Quan es va trobar amb els pares, aquests li van agrair tot el que havia fet per aconseguir trobar pistes i que ho sentien molt per no haver confiat en ella.

Tornar a l'índex

Title 1

Estava molt lluny d'on ells vivien, estaven espantats pel que els podia passar, però ho havien de fer. L'endemà es van llevar d'hora i van començar a caminar. En total havien de recórrer 70 km, portaven caminant 3 h i només havien caminat 20 km, estaven molt cansats.


Passada una hora ja els quedava menys per arribar. Quan ja per fi havien arribat, van construir una barqueta petita i van anar a navegar. Estaven ja al fons del Mar Roig, i es va posar a pescar. El primer dia no van pescar ni un peix perquè no tenien ni idea de pesca, però van aprendre molt. Al quart dia estaven en alta mar i es van trobar en mig d’una tempesta, hi havia unes onades molt altes i la barqueta es movia molt. Tenien molta por i es pensaven que es moririen. Van començar a resar al Déu del Mar perquè tingués pietat i ràpidament es va acabar la tempesta.


Hi havia una vegada, a una ciutat d'Aràbia una família semítica molt creient. Assistien a totes les celebracions religioses i hi feien tota mena d'ofrenes, malgrat ser molt pobres. Eren quatre i el gos, el pare, la mare i dos bessons, que no es portaven gaire bé i es passaven tot el dia robant als venedors i fent entremaliadures.






Un dia, un venedor cansat dels bessons pensà fer-se passar per un sacerdot i dir que sacrifiquessin 50 peixos escorpins a la deessa Ashur. Els peixos eren prou verinosos per a matar a un home.
Quan el senyor els hi va dir que els hi portessin aliments, no sabien què fer, però se'ls va ocórrer la idea d'anar a pescar al Mar Roig.

El sacerdot mentider

Semítics

Title 1

Quan ja tenien la pesca feta, van anar a veure al venedor que es va fer passar per un sacerdot. Quan ja estaven allà, van veure que era un senyor humil, no estaven segurs de que fos ell però la prova que tenien consistia en que el senyor, quan els va dir que portessin aliments, tenia un tatuatge al turmell i coincidia que aquell home també el tenia. Uns dies després, quan ja sabien que el senyor els havia mentit, li van agafar tots els aliments que li havien donat i es van encarar a ell. El senyor no es sentia culpable i anava dient tota l’estona que ell havia aconseguit tots els aliments. Al final entre tota la família van aconseguir que el senyor els donés cinquanta peixos per sacrificar al déu Ashur. Finalment van matar al senyor i van tenir una vida pobra, però estaven en família, que era el que els feia més feliços.

Tornar a l'índex

Title 1

El Jon i la Pepi van avisar a la policia. Aquesta, quan va arribar a casa seva, els van interrogar. En acabar, just quan van a sortir per la porta, van escoltar les veus dels segrestadors, van començar a córrer a través del llarg passadís i, just quan van sortir, es trobaren allà davant les bicis, marxant molt ràpidament.

Durant la baixada van trobar a un policia que passejava per la zona. On aneu tan esverats, i els vostres pares on són?

Senyor - va dir Hor mentre agafava aire, hi ha uns senyors, a dalt de la Muntanya i no són bona gent.
Estàvem fugint d'ells - va continuar la Pepi.
D'acord- va contestar el policia una mica estranyat- pugeu al cotxe. El senyor va comentar per la ràdio que necessitava reforç, ja que els nens desapareguts estaven allà.
Una vegada els reforços van arribar a lloc, el policia es va emportar als 4 infants cap a la comissaria. Allà hi havia el pares. Es van fer una gran abraçada i van marxar cap a casa. Mentrestant els segrestadors van ser arrestats i van anar a la presó.

L’aventura dels quatre amics



Un dia els 4 amics estaven passejant tranquil·lament pels carrers de Babilònia, i uns homes no paraven de passar per davant d'ells. En adonar-se’n, van arrencar a córrer cap a casa seva i els homes també van començar a perseguir-los. Quan estaven arribant, el Jon i la Pepi van mirar al darrere seu i... ja era massa tard, havien aconseguit atrapar a l'Hor i l’Ast.
Els van agafar i se'ls van emportar a unes antigues ruïnes i els van deixar tirats lligats a una roca.

Babilonis

Vet aquí que una vegada hi havia 4 amics que es deien Hor, Ast, Pepi i Jon. Vivien en un petit poble de Babilònia. Tots quatre tenien 16 anys, encara eren adolescents. Anaven a l'escola del poble (molt estricte) perquè estaven en una altra època més concretament a la Història .

Tornar a l'índex

Title 1

El pare va estar parlant amb els veïns, però ningú el va creure. Es pensaven que ho havia fet ell per la seva mare, ja que va ser aquell faraó qui la va matar.

Quan el pare va entrar a casa, es va trobar el seu fill fent la bossa i li va preguntar què feia. El nen li va respondre que marxaria a buscar l'assassí del faraó, el pare va dir que ni parlar-ne, que ell es quedaria aquí. Al final del dia el pare va anar a dormir i l'Akis va aprofitar el moment, i silenciosament va anar sortint de la casa. L'endemà ja estava a les portes del temple per tal de demanar ajuda al sacerdot. Ja que ell era la mà dreta del faraó, el sacerdot va accedir i li va dir tot el que sabia: aquests últims dies el faraó s'estava veient amb una senyora que es deia Nemfitis i li va donar la seva direcció.

Hi havia una vegada un nen que es deia Akins. Tenia 14 anys i vivia a Tebes, una ciutat de l'antic Egipte. El seu pare era pagès i l'ajudava tot el que podia.

Vivien molt malament, ja que la meitat de les collites havien d'anar pel faraó, de manera que arribaven molt justos a final de mes. La seva mare difunta va assassinar a l'antic faraó de manera que el fill del faraó va assassinar a la mare com una venjança justa. Però malgrat tot, el pare i el fill vivien molt feliços junts. Però de cop i volta...



Un dia al matí, mentre estaven esmorzant, van sentir un fort crit. Es van aixecar corrents i van veure un cos a terra. Era el del faraó!
De cop una senyora va cridar -Has estat tu!- Assenyalant a l'Akins, tothom el va mirar, el seu pare es va posar el seu davant, i li va dir que marxés ràpidament cap a casa seva.

L’Acusacio d’Akins

Egipcis

Title 1

Finalment el sacerdot ho va dir a tots els veïns, i van castigar a Nemfitis a mort i entre tot el poble van nomenar a Akins Faraó.
Van considerar a Akins com déu de la saviesa o també més conegut com a Thot..

Tornar a l'índex

El nen tot confiat va marxar fora del temple corrents cap aquella direcció. Un cop a les portes de Nemfitis va entrar-hi. L'amable senyora el va fer entrar i ell li va dir si podia anar al lavabo i es va trobar amb una habitació on hi havia una espasa plena de sang. El nen la va agafar i se'n va anar corrents cap al temple on l’estava esperant el sacerdot. Un cop allà el Sacerdot la va investigar i va detectar que era l'arma amb la qual havien matat al faraó, ja que la sang que hi havia era blava, només els autèntics faraons tenen la sang blava.

Title 1

L’hereva equivocada

Perses

Durant el temps restant de la coronació, la Zenda es tancava a la seva habitació planejant un pla contra la seva germana.

La nit abans de la cerimònia, la Zenda, amb l'ajuda d'en Narses, en Bicor, la Mazda i la Istar, uns guàrdies que sempre havien estat al seu costat, i que l'ajudaven des que era una nena, van forçar la caixa forta del palau on van agafar els quadres dels reis, joies de totes les princeses, molts diners i la gran corona dels reis.
Al matí, quan el poble i la Soraya es van despertar, no hi havia els guàrdies ni la princesa i van sospitar.



Quan les filles i la resta d’habitants del regne se’n van assabentar, van decidir posar un nou rei o reina. Les normes deien que havia de ser el fill o filla major. En aquest cas havia de ser la Soraya.

Quan la Zenda se’n va assabentar, tota enfadada se'n va anar trista a l'habitació desitjant el tro.

Tornar a l'índex

Vet aquí que una vegada, en un regne de Pèrsia, a la ciutat de Passagrada, hi vivien el rei Dario. El seu marit Gaspar i les seves filles Soraya i Zenda.

Quan els pares es van casar, van anar pel riu Èufrates a la recerca de comerç. Quan tornaven a casa es van trobar amb una tempesta que va provocar que ells i els seus soldats morissin ofegats al riu.

Title 1

Uns minuts abans de la coronació la Soraya va anar a la cambra a buscar la corona i es va trobar una sorpresa... La corona no hi era!

Van cancel·lar la coronació i la Soraya va anar a la recerca de la seva germana. Mesos després la Soraya encara no havia trobat a la Zenda i va tornar a palau.


Tornar a l'índex

Un any més tard la Soraya va morir de càncer. En arribar-li la notícia a la Zenda, aquesta quasi salta d'alegria, ja que era el que havia esperat tot aquell temps!

Així que va agafar les seves pertinences i va posar rumb a palau.
En arribar, tot el poble es va quedar bocabadat, ja que era l'hereva al tron, i no tenien cap prova que ella hagués robat la corona. Per això immediatament va ser nomenada reina.
Al cap d'uns anys Passagrada no era com abans. Els conreus estaven secs, la gent del poble es moria de gana i no tenien diners, ja que la Zenda havia apujat els impostos. Ho havia conseguit, tenia el poder absolut.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte s'ha acabat.



Title 1

El palau pertanyia als sacerdots i a la família reial. Quedava molt poc per la coronació del rei i la reina i estaven preparant tots els decorats, perquè ho volien celebrar en el seu preciós jardí de davant del palau. Venien tots els habitants del poble. Quan va arribar el dia, els membres del poble i la família estaven molt emocionats per tenir uns nous reis.

Un cop havien coronat tothom van aplaudir, van marxar i tots estaven cofois amb el seu nou rei. Quan van acabar van fer una festa, només amb els familiars ho van acabar de celebrar.

L'endemà van anar a cridar a tots els familiars per anar a fer un tomb i van veure que el príncep no hi era. El van buscar per tot arreu i no el trobaven enlloc. Estaven molt preocupats.
Desprès van rebre una carta que deia que el príncep havia mort per problemes que encara no sabien.

Més endavant van saber que un dels sacerdots li va causar la mort. Es van enfadar molt amb ell, i el van acomiadar.
Es van assabentar que va causar-li la mort perquè pertanyia a una altra família reial i li van dir que podria ser part de la família si matava el príncep d’aquella família i ho va fer.
Aleshores, mentre va anar a deixar-lo a la tomba, van entrar a robar coses molt valuoses.
Quan van tornar van començar a plorar molt perquè se'ls acabava de morir un fill, més ben dit, el príncep i, desprès els van robar.
Van quedar tots molt deprimits. Però van haver de seguir sense ell.

I tot això és tant veritat que potser no ha passat ni a la realitat.

La família de la reialesa

En un país molt i molt llunyà, hi vivia l'any 3500-2300 aC a Uruk una família de la reialesa.


Sumeris

Vivien en un palau i eren molt i molt rics. Als fills els compraven tot el que demanaven.

Tornar a l'índex

Title 1

Van estar molts dies buscant els lladres, van buscar per la plaça principal, pel parc de nens i no trobaven res. Van estar a punt de perdre l'esperança, però el dia que buscaven va arribar.
Estaven caminant a la tarda pel carrer principal i van veure que dos nois anaven caminant pel carrer amb les seves pertinences, Van trucar a la guàrdia el més ràpid que van poder. Quan va arribar va arrestar els lladres. Els van posar una condemna de cadena perpètua.

La guàrdia estava molt agraïda amb la seva ajuda i van buscar de compensar-los. Ells van dir que com eren molt pobres els aniria bé unes quantes monedes per poder tenir algun privilegi i així la gent ja no riuria per no tenir diners. La guàrdia va acceptar. I a partir d'ara la família va viure molt més feliç que abans.


Les peripècies d’una família jueva

Vet aquí una vegada una família de dos pares i dues filles els pares es deia Antonio i Mario I les filles es deien Àngels i Pilar. Vivien a Jerusalem, eren Jueus i es dedicaven a l'agricultura i conreaven cereals com l'ordi.

La família era molt pobre i la gent es reia d'ells però vivien feliços igualment.

Hebreus

Un dia com qualsevol altre uns lladres de nom desconegut, van entrar a casa seva, van entrar silenciosament i els van prendre les seves pertinences.

Quan es van aixecar es van trobar tot desordenat i per terra, els pares no van dubtar en trucar a la guàrdia.

Tornar a l'índex

Title 1

¡gracias!