Want to make creations as awesome as this one?

Transcript

CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

6 de desembre de 1978

antecedents

CAMPANYES

RESULTATS

EL CONTEXT INTERNACIONAL

ELS PARES DE LA CONSTITUCIÓ

L'EXÈRCIT I EL BÚNKER

EL MOVIMENT POPULAR

"NO" I ABSTENCIÓ D'ESQUERRES

CAMPANYA PEL "SÍ"

"NO" I ABSTENCIÓ DE DRETES

ELS RESULTATS

EL TEXT FINAL

La Constitució espanyola va ser aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una participació global d'un 67'7% (87'79% Sí, 7'91% No, 3'35% en blanc i 0'75% nuls) i una abstenció del 32'33%. A Catalunya, la participació va ser més elevada (68'94%). Al País Basc, en canvi, no va arribar al 46%.

el CONTEXT INTERNACIONAL

El context geopolític que va dividir el món en dos blocs després de la Segona Guerra Mundial, va provocar que els països capitalistes tinguessin un nou enemic: el socialisme soviètic.

Va ser així com el franquisme es va poder anar introduint a les institucions supranacionals i, d’aquesta manera, integrar-se als mercats internacionals i podeu gaudir dels seus beneficis.

Els Pactes de Madrid (1953) van normalitzar les relacions amb els Estats Units, i l’entrada a la ONU (1955) va certificar l’entrada d’Espanya al bloc capitalista i la fi del seu complet aïllament. Malgrat això, el caràcter feixista de l’Estat romania i, com a

conseqüència, no es podia integrar amb plena normalitat als organismes internacionals. Per aconseguir-ho, el règim anava donant veu als “aperturistas” i a l’aparença de legitimitat, però no va ser fins a la redacció de la Constitució i l’aparició de les eleccions generals que Espanya va poder entrar a la OTAN (1981) i a la Comunitat Europea (1986).

En aquesta situació, el rebuig diplomàtic que rebia l’Espanya franquista va ser substituït per un interès mutu en contra del comunisme.

TORNAR A L'INICI

ELS PARES DE LA CONSTITUCIÓ

Els set homes encarregats de redactar la Constitució se’ls coneix com els “pares de la Constitució”.

La Unión de Centro Democrático, coalició de diversos partits liderada per Adolfo Suárez (Secretari General del Movimiento falangista els anys anteriors), va liderar el procés constitucional, aportant fins a tres dels set redactors (Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gabriel Cisneros Laborda i José Pedro Pérez-Llorca y Rodrigo).

La resta, un afiliat al Partido Socialista Obrero Español (Gregorio Peces-Barba), un afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (Jordi Solé i Tura) i un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (Miquel Roca Junyent).

Sumats al redactor d’Alianza Popular (Manuel Fraga Iribarne), quatre dels set redactors de la Constitució tenien vincles directes amb les institucions franquistes.

TORNAR A L'INICI

Però qui eren? Col·locat sobre les fotografies per conèixer-los.

MIGUEL HERRERO RODRÍGUEZ DE MIÑÓN (UCD)

  • Lletrat major del Consejo de Estado (1966 - 2009)
  • Secretari General Tècnico del Ministeri de Justícia (1976 - 1977)
  • Diputat al Congrés per Madrid (1976 - 1993)

GABRIEL CISNEROS LABORDA (UCD)

  • Cap de la secció del Gabinet Tècnic del Ministeri de Treball (1964-1968)
  • Delegat Nacional de la Juventud de la Falange (1969-1972)
  • Conseller nacional a les Corts franquistes per la província de Sòria (1971 - 1977)

JOSÉ PEDRO PÉREZ-LLORCA Y RODRIGO (UCD)

  • Ministre de la Presidència (1979 - 1980)
  • Diputat al Congrés dels Diputats (1977 - 1982)
  • Ministre d’afers exteriors (1980 - 1982)

MANUEL FRAGA IRIBARNE (AP)

  • Ministre d'información i treball (1962 - 1969)
  • Embaixador d'España al Regne Unit (1973 - 1975)
  • Ministre de l'interior (1975 - 1976)

MIQUEL ROCA JUNYENT (CDC)

  • Funda Convergència Democrática de Catalunya (1974)
  • Diputat al Congrés dels Diputats (1977 - 1999)
  • Crea el Partit Reformista Democràtic juntament amb Florentino Pérez (1984)

GREGORIO PECES-BARBA (PSOE)

  • S’afilia al PSOE al 1972
  • Diputat a les Corts Generals per Valladolid (1977 - 1986)
  • President del Congrés dels diputats (1982 - 1986)

JORDI SOLÉ TURA (PSUC)

  • Ingressa al PSUC al 1956
  • Passa del PSUC al PSC-PSOE (1985)
  • Ministre de Cultura (1991 - 1993)

EL MOVIMENT POPULAR

Quan el Front Popular republicà perd la guerra l’any 1939, gran part dels combatents republicans que queden amb vida busquen una nova vida a l’exili. Dels que queden a l’interior, la majoria són sentenciats a mort. D’aquesta manera, el moviment obrer a Espanya va quedar molt debilitat.

Va haver de créixer una nova generació de ciutadans, joves a la dècada dels 70, perquè el règim tingués una oposició democràtica forta. Però aquesta generació inconformista amb les reformes que es produïen al règim espanyol va quedar orfa del lideratge polític que antigament havien representat el PCE i el PSOE:

  • El PSOE va quedar sense activitat pràctica durant el franquisme. Amb el Congrés de Suresnes (1974), Felipe González agafa el timó del nou partit, amb gairebé cap vincle orgànic amb l’anterior PSOE.
  • L’origen d’aquest nou PSOE va ser polèmic, donat que l’any 1985 una Comissió d’Investigació Parlamentària va admetre que el Consorci Flick (de reconeguts antecedents nazis) va donar 2,7 milions de marcs alemanys a socialistes espanyols (PSOE) i portuguesos (PS) per “impedir el desenvolupament de la influència comunista”, fet que reforça la idea d’un PSOE amb pocs lligams populars.

  • El PCE, que s’havia negat a reconèixer la victòria feixista i prosseguia la Guerra Civil amb la lluita clandestina de la guerrilla, va caure en mans de Santiago Carrillo, que va aturar la lluita armada, va impulsar la política de Reconciliación Nacional amb el franquisme, va acatar les reformes del règim i es va distanciar de les posicions soviètiques.
  • Sorgeixen moltes corrents contràries al carrillisme dintre del PCE, que desemboquen en múltiples escissions, tot i que cap d’elles aconsegueix la força que havia tingut el PCE. Alguns exemples són:

Tant PCE com PSOE impulsen i donen suport actiu a l’amnistia de 1977 que, entre d’altres coses, impossibilita legalment jutjar i condemnar els crims franquistes.

Santiago Carrillo (Secretari General del PCE) i Joan Carles I

Felipe González (Secretari General del PSOE) amb Joan Carles I i altres

TORNAR A L'INICI

El moviment popular que constituïa l'oposició a les reformes del règim va quedar sense lideratges i es va dividir, fet que va provocar la seva debilitat.

PCOE - Partido Comunista Obrero Español

PCT - Partido Comunista de los Trabajadores

PCE(r) - Partido Comunista de España (reconstituido)

PCE (m-l) - Partido Comunista de España (marxista - leninista)

L'EXÈRCIT I EL BÚNKER

Durant tota la transició, i en especial en el procés constitucional, l’exèrcit i els grups d’extrema dreta (anomenats "el búnker") es van encarregar de crear una sensació d’amenaça constant de cop d’Estat feixista que evocava la possibilitat d’un conflicte armat i el record traumàtic de la Guerra Civil, molt present en la població espanyola. Aquest sentiment generalitzat promovia la por a reivindicar una ruptura total amb el franquisme i el conformisme amb els canvis polítics realitzats.

Un exemple d'això és el Gironazo. El 28 d'abril de 1974, José Antonio Girón de Velasco, conegut falangista, va escriure un article al diari falangista Arriba. En reproduim un fragment: "[...] queremos reafirmar que lucharemos hasta la extenuación de nuestras fuerzas humanas por el cumplimiento de los principios revolucionarios [...] Proclamamos el derecho de esgrimir, frente a las banderas cojas, las banderas de esperanzas y realidades que izamos el 18 de julio de 1936."

TORNAR A L'INICI

campanya pel "sí"

TORNAR A L'INICI

Els partits de l’anomenat “consens” (AP, UCD, PSOE i PSC (PSC-PSOE), PCE i PSUC, CDC i UDC) es van bolcar en la realització d’actes informatius i mítings demanant el Sí en el referèndum.

Alguns sindicats, com la UGT i el SU, també van fer campanya a favor del sí

campanya pel "no" o l'abstenció d'esquerres

següent pàgina

Però no tothom estava a favor de la Constitució. Molts sectors de l'esquerra (POUM, OCE-BR, PCE-r, MC, OEC, ORT, LCR) van fer campanya demanant el No a la Constitució o demanant l'abstenció, per deslegitimar el referèndum.

En relació a les organitzacions sindicals, la CNT i CCOO van fer campanya per l’abstenció, i altres grups, com per exemple el BCT, pel No.

1/2

campanya pel "no" o l'abstenció d'esquerres

TORNAR A L'INICI

2/2

La majoria de partits independentistes (PSAN, ERC, HB, BNPG, etc.) de les anomenades “nacionalitats històriques” al text constitucional (Catalunya, País Basc i Galícia) van demanar el No. Ja hem vist que el nacionalisme català (CDC i UDC) va demanar el sí, però el basc (PNB) es va decantar per l'abstenció.

La societat civil també va organitzar-se en la campanya, alguns pel sí, però la majoria en contra (Comitè Català contra la Constitució espanyola, Junta española del No a la Constitución, Frente Canario por la abstención, etc.).

campanya pel "no" o l'abstenció de dretes

TORNAR A L'INICI

Per motius ben diferents, l'extrema dreta (Carlins, Falangistes, Fuerza Nueva, Frente Nacional de la Juventud, etc.) també va estar en contra de la constitució, i va demanar majoritàriament votar-hi en contra, i en certs casos l'abstenció.

el text final

Sancionada el 27 de desembre del 1978 pel rei Joan Carles I, la Constitució va proclamar els drets fonamentals, les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un Estat social i democràtic de dret que adoptà com a forma de govern la monarquia parlamentària.

Després de 30 anys de la seva aprovació, però, són moltes les veus que reclamen una reforma o un canvi de la Constitució. El fet de que aquell acord majoritari del 1978 estigués en gran part condicionat per la necessitat del règim d’entrar als mercats europeus, per un moviment popular anti-Constitució sense lideratges, pel paper de l’exèrcit i el búnker recordant la guerra i la dictadura i una transició liderada per

personatges declaradament franquistes, va donar lloc a un text que, no només conté molts elements del franquisme (paper de l’exèrcit, indissoluble unitat de la nació espanyola, etc.), sinó que fa gairebé impossible, a diferència d’altres sistemes constitucionals europeus molt més dinàmics (Llei Fonamental de Bonn, constitucions francesa o italiana), qualsevol reforma constitucional.

TORNAR A L'INICI