T1.QUÈ ÉS FILOSOFIA?

QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?

Sentit i necessitat de la filsofia

Especificitat del saber filosòfic

Conclusions. Però que coi és això de la filosofia?

La filosofia i la seva història

Aproximació al cemcepte de Filosofia

ÍNDEX

APROXIMACIÓ AL CONCEPTE DE FILOSOFIA

• Què és la llei de la gravetat?
• Quin sistema polític és el més desitjable?
• Què és la bellesa?
• És just haver de pagar impostos?
• Romeo estimava de debó a Julieta?
• Què són els somnis i quina utilitat tenen?

• Per què existeix la mort?
• Qui va ser M. Luther King?
• Quin és el resultat de 1045+35?
• Què és un número?
• Tinc ànima o només sóc el meu cos?
• Per què no podem volar com els ocells?

QUINES CREUS QUE SON PREGUNTES FILOSÒFIQUES? Responeu per parelles F/NF

1.1. ORIGEN DEL TERME.

1. Etimologia. Filosofia (philia-sophia). Amor al saber (esforç per conèixer, afany de saber) - Philia: Amor, anhel, ànsia, desig, recerca, voluntat, fam, afany. - Sophia: Saber, saviesa, veritat, coneixement. Amor, estimació o tendència al saber, desig i recerca de la veritat i no pas pretensió de posseir-la, és aquest encara el sentit que té avui el concepte, tot i que el seu naixement data del s. VI a. C..

El filòsof, com amic de la saviesa, es distingueix així del savi, que ja està en possessió del saber. Ell s'autoconsidera només un aspirant, un amant o amic del saber. La frase del grec Sòcrates "només sé que no sé res" il.lustra aquest significat. Vol dir que només si som conscients de la nostra ignorància estarem en disposició d'aprendre a filosofar. Per això, la persona que filosofa no es presenta com a sàvia, sinó només com a amant de la saviesa.

[3] Disciplina o matèria d'estudi, o el conjunt de doctrines que la conformen. «Et va quedar filosofia per setembre?

[4] La ideologia que hi ha al darrera de les activitats concretes, el que encarrila i dirigeix la seva manera d'actuar "No estic d'acord amb la filosofía d'empresa"

[2] Tranquil·litat d'esperit o serenitat d'ànim per suportar una contrarietat. "Cal prendre les coses amb filosofia ».

1.2. SIGNIFICATS DE FILOSOFÍA

[1] Manera de pensar (i sentir) més o menys general, que inclou valors, regles de conducta, ... «La meva filosofia de vida es resumeix en viu i deixa viure ».

ESPECIFICITAT DEL SABER FILOSÒFIC

El filòsof anglès Stephen Toulmin afirma contundentment que “de mal grat o de bon grat, tots hem nascut filòsofs, igual que hem nascut crítics, morals, pensadors polítics i, fins i tot, científics.” Podem filosofiar perquè la flama de la F. és viva en nosaltres, com a ésser capaços de pensar lliurement i racionalment. Podem fer F. perquè som, en un cert sentit de la paraula, filòsofs.

2.1. ELS DIFERENTS SENTITS DE LA FILOSOFÍA

• D'altra banda, hi ha la filosofia entesa com la disposició natural o la capacitat humana de reflexionar sobre determinades qüestions, de tal manera que es busquen explicacions últimes. Una explicació és última quan ja no és raonable seguir fent preguntes, quan ja no és assenyadament possible esperar una resposta millor. Quan ens trobem davant d'una explicació última, tot i admetre que no es tracta de l'explicació definitiva, sí que podrem dir que la posició inicial ha quedat més ben explicada -si es vol, més ben justificada-, perquè tindrà més justesa, serà més ajustada, més precisa, més clara.

•  D'una banda hi ha la filosofia acadèmica o professional, és adir, una especialitat del coneixement, com ho és la història, la matemàtica o la biologia. Aquesta filosofia és la que s'ensenya a les universitats i dominar-la implica l'aprenentatge d'una sèrie de conceptes i de mètodes, així com l'estudi de les idees més importants de la filosofia del passat (història de la filosofia o del pensament).

Cal distinguir dos sentits de filosofía:

"Tots els homes i totes les dones són filòsofs; o, permeteu-nos dir, si ells no són conscients de tenir problemes filosòfics, tenen, en qualsevol cas, prejudicis filosòfics. La major part d'aquests prejudicis són teories que inconscientment donen per bones, o que han absorbit del seu ambient intel·lectual o de la tradició. [...] Tots els homes són filòsofs perquè d'una manera o altra, tots adopten una actitud davant la vida i la mort. " Karl R. POPPER. Com veig la filosofia (Mc. Graw, 2002, p. 27)

Tots nosaltres tenim una tendència ben arrelada a plantejar-nos preguntes que reclamen una explicació última. Aquesta tendència humana defineix el segon sentit de la paraula F. Entesa d'aquesta manera, podem dir que tothom és filòsof.

a) Reconeixement de la pròpia ignorància Actitud practicada per Sòcrates (s. V a.C.), considerat el pare de la filosofia per aquesta mateixa actitud, i resumida en la coneguda expressió "només sé que no sé res". Però amb això no nega pas la possibilitat d'accés al coneixement per part de l'home. És com si vogués dir: “només sé que no sé res, en comparació amb tot el que encara em resta per saber, de manera que em dedicaré per vida a estudiar i a preguntar, perquè l'àmbit de les meves preguntes serà, probablement, major que el de les respostes que se'm puguin donar”.

2.2. L''ACTITUD FILOSÒFICA

Pel que es caracteritza l'actitud filosòfica és per tres trets, que són els següents:

Sòcrates pren consciència que la ignorància és el primer pas per a la recerca de la veritat. La saviesa consisteix en la comprensió de la limitació del nostra saber. Pren una actitud d'humilitat en oposició al savi, perquè només qui es reconeix ignorant té la possibilitat d'iniciar un camí racional cap al coneixement. La recerca de la veritat i no la seva possessió és l'essència de la filosofia. El mètode per accedir al coneixement, per ell, és el diàleg, que consisteix en l'art de fer les preguntes adequades conduint la discussió cap a un objectiu determinat. Destaca així la importància del preguntar i dels plantejament dels problemes.

b) Admiració aristotèlica Aristòtil (s. IV a.C.) va dir que “tant ara com quan els humans van començar a filosofar, ho fan impulsats per l'admiració”. L'admiració, la curiositat, la sorpresa, el sentiment de meravella davant el món que s'obre als nostres ulls, és, segons el filòsof grec, l'origen de la filosofia. És aquesta admiració la que fa que ens posem a reflexionar sobre la realitat. Segons Aristòtil, tots els ésser humans tenen, per naturalesa, desig de saber. Aquest afany de conèixer fa néixer la pregunta, el per què. La F. s'interroga pels primers principis, pels fonaments, per les causes.

c) Atrevir-se a saber (sapere aude) Kant (s. XVIII). Pensar per un mateix vol dir sortir de la minoria d'edat. Autonomia de la raó. En resum, l'actitud filosòfica # actitud científica # actitud artística # actitud creient. Perquè la filosofia no dóna ni la seguretat de la ciència, ni el gust de l'art, ni el consol de la religió.

Més que un saber, la F. podem dir que consisteix en una recerca crítica i sistemàtica d'una explicació racional (de les coses). La F. no és un coneixement estancat, sinó una recerca constant; no és un conjunt de teories definitives, sinó una reflexió permanent. Segons Bertrand Russell, la F. ha de ser estudiada, no pel valor que tindrien algunes respostes precises a les preguntes que planteja [...], sinó pel valor d'aquestes mateixes preguntes.

2.3. L'ACTIVITAT FILOSÒFICA

Més que un saber, la F. podem dir que consisteix en una recerca crítica i sistemàtica d'una explicació racional (de les coses). La F. no és un coneixement estancat, sinó una recerca constant; no és un conjunt de teories definitives, sinó una reflexió permanent. Segons Bertrand Russell, la F. ha de ser estudiada, no pel valor que tindrien algunes respostes precises a les preguntes que planteja [...], sinó pel valor d'aquestes mateixes preguntes.

2.3. L'ACTIVITAT FILOSÒFICA

e) Activitat radical en la recerca del sentit últim i pregon dels problemes que estudia i que afecten l'home.

c) Activitat sistemàtica que exigeix que totes les seves afirmacions estiguin relacionades i jerarquitzades. Enfront del coneixement vulgar, que acostuma a ser parcial, fragmentari i, de vegades, fins i tot, contradictori, en F. els coneixements estan ordenats i no s'hi admet cap incoherència. L'activitat filosòfica demana sistematització de l'experiència, coherència i interdisciplinarietat entre els diferents sabers humans.

b) Activitat racional, basada en el raonament de causes, raons i perquès. A diferència del mite i de la saviesa popular, que dóna una explicació basada en la fantasia, en la tradició o en la simple observació, la F. busca explicacions en les causes naturals i lleis estables i fixes, lluny de l'arbitrarietat del mite.

a) Activitat especulativa o teòrica, en el sentit de voler entendre la realitat desinteressadament, sense cap benefici pràctic, útil. Consisteix en una reflexió teòrica, desinteressada i gratuïta (orientada pel sol afany de saber). El seu estudi no té conseqüències pràctiques immediates, perquè no proporciona unes habilitats que poden aplicar-se directament sobre diferents facetes de la nostra existència

Les característiques de la filosofia com activitat filosòfica son

d) Activitat crítica dels supòsits sobre els quals descansen la cultura, els prejudicis i el sentit comú, per exemple. Potser aquest sentit crític és el més característic de la filosofia. Consisteix a no admetre res sense un examen racional previ i a acceptar que qualsevol coneixement pot ser revisat i refusat, si s'hi troben raons en contra. No passa així en els tipus de altres tipus de coneixement (ordinari, mític). Aquesta activitat comporta una investigació radical, ja que ataca els temes de soca-rel sense donar res per suposat. La F. qüestiona tot el que té alguna pretensió de coneixement. Intenta descobrir allò que siguin errors, fal·làcies, manipulacions ideològiques. Tot això perquè la F. pretén l'emancipació del gènere humà de qualsevol subjugació cultural, política o, fins i tot, científica.

Naturalment no analitza conceptes que fan referència a coses concretes, sinó conceptes relliscosos i indefinits, conceptes com, per exemple: temps, causa, veritat, absurd, bo, lleig, lliure. Aquestes paraules figuren en oracions que contínuament formulem amb tota normalitat: sabem definir o explicar aquests conceptes? Què és el temps? Què podem dir sobre la veritat o la bondat?

La filosofia és un coneixement diferent al científic. Proporciona una visió general o cosmovisió o imatge del món de la realitat. Abasta la totalitat i cap àmbit que pertoqui a l'ésser humà li és aliè. Quin és el tema sobre el què tracta, quin és el seu objecte d'estudi?

2.4. EL SABER FILOSÒFIC

 La física estudia la matèria; la biologia, els éssers vius, i la història, els fets del passat. Però la filosofia no té un objecte específic. El que caracteritza a la F. no és el contingut, el tema del què tracta, sinó com el tracta, com raona en relació a ell. La seva tasca és ajudar a raonar i examinar els arguments si són vàlids o no. Mostra com els nostres raonaments parteixen d'unes premisses i aquestes no sempre ens venen de les ciències empíriques. La F. ens vol fer adonar que molts raonaments parteixen de creences, pressupòsits, prejudicis de la nostra manera de pensar o del nostre llenguatge. La F. també avalua, examina els resultats de la ciència -no és indiscutible- si són vàlids o no. Ja se n'ocuparà la ciència de dir si són veritat o no (ex: el problema de la inducció).

La F. tracta de certs temes, que les ciències fan servir, però que no constitueixen objecte de la seva reflexió. La física i la sociologia, per posar un exemple, pretenen assolir i oferir coneixements veritables sobre la realitat que estudien, formular lleis que descriguin el funcionament de la realitat natural i social, i expressar aquestes lleis en un llenguatge precís, rigorós i objectiu. Però ni la física ni la sociologia no reflexionen sobre el coneixement, la veritat, la naturalesa de les lleis científiques o el llenguatge de la ciència.

FILOSOFÍA DEL LLENGUATGE

− La filosofia del llenguatge analitza els diversos usos del llenguatge, la seva estructura i els seus components.

METODOLOGÍA

− La metodologia se centra en els procediments utilitzats per les ciències per formular les seves lleis, teories i hipòtesis, alhora que dóna raó de la naturalesa de la llei, la teoria o la hipòtesi científica.

TEORÍA DEL CONEIXEMENT

− La teoria del coneixement aborda la naturalesa, les possibilitats, les fonts i els límits del coneixement humà; també tracta de la veritat i la certesa, i dels criteris que permeten assolir-les.

Per la seva vocació universalista, la F. pretén ocupar-se de tota la realitat. Tanmateix, aquest àmbit que amb el pas del temps, la F. s'ha anat especialitzant i dividint en diverses branques, segons el problema i la perspectiva utilitzada.

(1) Què és el que hi ha? De què està fet? És tot material?(2) Quina és la Diferència entre el real i l'aparent?(3) Quin tipus de coses hi ha? (4) Què és una substància? En Què es diferencia dels accidents?(5) Què és una essència? (6) Què vol dir que alguna cosa és possible, impossible, necessari o contingent?

METAFÍSICA

1) Què és o en què consisteix conèixer? Basta creure amb veritat perquè hi hagi coneixement? (2) És possible conèixer alguna cosa?, i si és així, Què es pot conèixer? (3) Quin és el límit del coneixement? Podem conèixer el món tal com és en si mateix? (4) Quines són les fonts del coneixement? La raó? Els sentits? (5) Hi ha coneixements que no tenen el seu origen en l'experiència? Coneixements innats? A priori? (6) Què és la veritat? Quins criteris té?

EPISTEMOLOGIA O TEORIA DEL CONEIXEMENT

(1) Què són les religions? Què és una secta? Quina és la diferència entre religió i secta? (2) Existeix Déu? Hi ha proves de la seva existència? (3) Què és Déu? És un concepte coherent? (4) Hi ha una ànima immortal? Què hi ha després de la mort? (5) Té la vida un sentit? Per a què existim? Val la pena viure?

FILOSOFÍA DE LA RELIGIÓ

(1) Quina estructura té el pensament coherent? (2) Quines són les eines que són essencials perquè el pensament sigui coherent? (3) Què fa que un argument sigui vàlid? I correcte? (4) Quines fal·làcies hi ha?..

LÒGICA

(1) Què és la ciència? I en què es diferencia del que no és ciència? (2) És racional el canvi científic? Què fa que una teoria sigui “millor” que una altra? (3) Què és la causalitat? (4) La inducció està justificada?

FILOSOFÍA DE LA CIENCIA

(1) Què és o en què consisteix la moralitat? És propietat exclusiva dels éssers humans? (2) Què haig de fer? I per què? Per què cal ser bo? (3) Quina és la relació de la moralitat amb la felicitat? En què consisteix ser feliç? (4) Quin és el fonament de les normes? (5) Existeixen valors morals universals? (6) El bo i el dolent són propietats de les accions, perceptibles d'alguna manera? Com es poden conèixer? Es poden potser conèixer?

FILOSOFÍA MORAL

(1) Què és l'art? Què fa que una obra d'art ho sigui? (2) Què és la bellesa? És una cosa subjectiva?

ESTÈTICA

(1) Què és una societat justa? La societat ha de ser justa o bona? Com diferenciar justícia i bé? (2) Quines formes d'organització política són legítimes? (3) Quin és el valor de l'individu en la societat? Quin és el seu paper enfront de l'Estat? (4) Què és el poder i quins tipus hi ha? Qui té dret a usar-ho? (5) Per què castigar? Quina és la funció del càstig? (6) hem d'obeir sempre?

FILOSOFÍA POLÍTICA

FUNCIONS DE LA FILOSOFÍA

SENTIT I NECESSITAT DE LA FILOSOFÍA

La filosofia no és un saber ja fet i acabat malgrat els seus vint-i-sis segles d'història. Si el que es vol són dades objectives, saber concret i precís, informació comprovada, cal dir que el discurs filosòfic no ofereix aquesta classe de coneixements. És la ciència qui se n'encarrega. La filosofia ens incita a pensar millor, a reflexionar sobre el per què de les coses, a situar-nos més racionalment davant el món. Podrem trobar el sentit de la filosofia si tenim present de què s'ocupa i de les seves funcions:

3.1. SENTIT DE LA FILOSOFIA

 La filosofia tracta temes i problemes de caràcter molt general (el tot) “

De fet, la F. implica precisament aquest esforç permanent per mantenir un duel amb preguntes que no permeten una solució senzilla i que exigeix un replantejament i una reformulació continus.” (Matthew Lipman, La filosofia a l'aula)

. És una activitat d'anàlisi: clarificació dels conceptes o idees i, per tant, de l'ús dels termes o paraules. “La F. es preocupa per clarificar significats, descobrir supòsits i pressuposicions, analitzar conceptes, considerar la validesa de processos de raonament, i investigar les implicacions de les idees i les conseqüències que té, per a la vida humana, el fet de sostenir unes idees en lloc d'unes altres.” (Matthew Lipman, La filosofia a l'aula)

 La filosofia s'ocupa de la clarificació dels nostres conceptes i idees

La ciència no pot ni ha d'ocupar-se d'aquesta classe de qüestions, perquè ni són de la seva competència ni figuren com a primordials en les seves recerques. Si tradicionalment la F. s'ha ocupat d'aquesta tasca, és per això que s'ha definit el filòsof com un “enginyer de conceptes”. En resum, la F. no s'ocupa directament de les coses sinó dels conceptes generals que fem servir quan pensem les coses.

La funció de la F. no és ocupar el lloc de la ciència, però sí que pot elaborar una concepció global de com són l'Univers i els éssers que el formen. Aquesta tasca de la F. és una tasca de síntesi, ja que realment no “crea” nous coneixements -aquest és precisament la tasca de la ciència- sinó que, partint dels resultats de la investigació científica, ofereix una concepció del món. Ciència i F. no són rivals, sinó formes de coneixement complementàries. La F. no anirà més lluny que la ciència que li serveix de base, però podrà oferir-nos una visió més àmplia que l'estreta visió de la ciència. L'objectiu final de la ciència i de la F. és el mateix: la comprensió del món. La de la ciència en particular, la descripció de la realitat mitjançant lleis matematitzades i la predicció dels fet

+info

VS

• La F. complementa el coneixement científic, oferint una visió de conjunt
• l'Univers no està parcel·lat ni la realitat es troba naturalment fragmentada en petits camps d'estudi, sinó que això és el resultat -tal vegada necessari- de l'especialització científica. Aleshores, el paper de la F. és donar la visió de conjunt, la vista panoràmica. Així que una altra de les funcions de la F. és complementar els coneixements científics tot donant una imatge global i coherent del món.del mónn.

Les ciències s'ocupen d'investigar un camp més o menys ampli de la realitat: l'origen de l'Univers, la matèria, la vida, el cervell... Les ciències són cada cop més especialitzades, s'ocupen d'aspectes més reduïts de la realitat. Avui dia, ja no és possible conèixer o dominar totalment una ciència, atesa l'enorme quantitat de dades i teories que conté.

FILOSOFÍA

CIÈNCIA

 La filosofia reflexiona sobre el viure humà “

"Quan va néixer a Grècia, l'objectiu de la F. era el d'assolir una doble fita: desxifrar els secrets de l'univers, descobrint-ne la veritat, i aprendre a organitzar la nostra vida d'una manera tan intel·ligent que aconseguim viure bé i ser feliços”. (Adela Cortina)

Quin lloc tenim a l'univers, quin és l'origen, el sentit i la finalitat.

 La filosofia es pregunta per les qüestions últimes

Avui el discurs filosòfic ens pot ensenyar a donar respostes racionals i crítiques (i, per tant, sempre provisionals i obertes) a aquelles qüestions que malgrat ser irresolubles científicament (és a dir, que no es poden resoldre amb els més potents instruments de coneixement), s'han presentat, i es presentaran sempre, a la ment humana. I les respostes han de procurar, com a mínim, no contradir els coneixements científics actuals.

La F. s'ocupa de revisar les creences bàsiques generals. Aquestes creences són aquelles suposicions, de caràcter molt general, que formen la trama sobre la qual s'estructura el nostre pensament sobre la realitat. Estem parlant d'idees d'un abast molt més ampli sobre com és la realitat i com es pot conèixer, creences com ara que hi ha un món exterior real fora de nosaltres i, en conseqüència, que nosaltres el podem conèixer a través de la percepció o bé que les propietats o formes de les coses pertanyen a aquestes coses. També que qualsevol fet que passa té una causa, així com que res no prové del no-res i cap cosa no es transforma en no-res. Les persones accepten com a veritables aquesta classe de creences o hipòtesis i habitualment ningú no les qüestiona. No creiem, per exemple, que més enllà de la ment, hi ha un món real format de cossos reals? No són reals -és a dir, realment existents- les taules, les parets i els arbres que veiem? Sense l'acceptació d'aquest tipus de suposicions bàsiques generals, l'acció humana quedaria paralitzada: no podríem fer res perquè no creuríem en l'existència de res.

 La filosofia és un exercici de crítica

La falta de reflexió filosòfica provoca en l'ésser humà un estat de desorientació vital. Necessitem un saber com el filosòfic per dur endavant tasques com les següents: • Mirar quines són les finalitats que l'ésser humà es pot (o s'ha de) proposar racionalment. • Provar d'assolir allò que és universal, ultrapassant la particularitat de les ciències, de les cultures i de les societats concretes, anant més enllà de la consciència ingènua i dels tòpics. • Proveir-nos de criteris per a la crítica racional que ens ajudin a combatre els prejudicis, els fonamentalismes i els fanatismes. • Reflexionar millor, amb més seguretat, pel laberint de les grans qüestions de la humanitat. En definitiva, la filosofia és necessària perquè ens cal un saber que sigui integrador dels diferents sabers humans tant respecte al coneixement com en l'àmbit de l'acció; un saber capaç d'universalitat i de crítica, orientat vers la recerca de la veritat i que ens pregunti per les finalitats últimes de la vida humana.

NECESSITEM LA FILOFÍA.....

CONCLUSSIONS..... PERÒ QUÈ COI ÉS LA FILOSOFÍA?

1. "Filosofar és una manera de viure" (Ortega i Gasset)

7) La F. és al mateix temps la crítica i el complement de la ciència. (Blanshard)

10) La filosofia és una cosa ... inevitable. (Ortega y Gasset)

6) Fer filosofia és fer un camí; en el camp de la filosofia les preguntes són més importants que les respostes. (Jaspers)

5) La filosofia no es pot aprendre, només es pot aprendre a filosofar. (Kant)

2. "La filosofia és una concepció del món, al mateix temps que un projecte pràctic d'un altre de nou. " (Gramsci)

4) La filosofia compren la totalitat del saber en la mesura del possible... La F. és la ciència teorètica dels primers principis i de les primeres causes. (Aristòtil)

3. "La filosofia és una visió del món i existeixen diferents filosofies, doncs els homes no veuen els mateix món." (Gouhier)

ALGUNES DEFINICIONS DE FILOSOFÍA DE FILÒSOFS

9) Tots els homes són filòsofs perquè, d'una manera o d'una altre, tots adopten una actitud enfront la vida i la mort. Hi ha qui pensa que la vida no té valor perquè té un final. No pensen que també és possible l'argument oposat: que si la vida no tingués un final no tindria valor, que és, en part el perill, sempre present de perdre-la el que ens ajuda a donar-nos compte del valor de la vida. (Popper)

8) És l'home el que els astrònoms defineixen: una petita part de carboni impur i d'aigua, reptant sense força sobre un planeta petit, sense importància? Ha de ser el bé etern amb el fi de que sigui estimat, o val la pena cercar-lo encara que l'univers es dirigeixi inexorablement a la mort?, ... Cap d'aquestes preguntes troba solució en els laboratoris. L'estudi d'aquestes preguntes i la possibilitat de respondre pertany al domini de la filosofia. (B. Russell)

ALGUNES DEFINICIONS

14) Els filòsofs no han fet més que interpretar el món; allò que cal és transformar-lo. (Karl Marx)

12) Viure sense filosofar és pròpiament tenir els ulls tancats, sense procurar obrir-los mai; i el plaer de veure totes les coses que la nostra vida descobreix no té punt de comparació amb la satisfacció que ens dóna la seva coneixença mitjançant la F.; i, aquest estudi és més necessari per regir els nostres costums i guiar-nos en aquesta vida que l'ús dels nostres ulls. (Descartes)

13) Em vaig veure obligat a reconèixer, en lloança de la veritable F., que en depèn obtenir una visió perfecta i total d'allò que és just, tant en el camp polític com en el privat, i que el gènere humà no pararà d'anar malament fins que els qui són rectament i veritablement filòsofs ocupin els càrrecs públics, o bé, fins que els qui exerceixen el poder dels Estats arribin, com a destí especial, a ser veritablement filòsofs. (Plató, República)

11) Una gran F. no és la que instal·la la veritat definitiva, és la que introdueix una inquietud. (Peguy)

ALGUNES DEFINICIONS

La filosofia i la seva història

Grècia, S.VI a.c

LLOC I DATA DE NAIXEMENT DE LA FILOSOFÍA

La F. neix a Grècia al s. VII-VI aC., en concret a la Jònia (colònia grega a l'Àsia Menor, avui la costa mediterrània de Turquia). Les ciutats d'aquesta costa jònica es caracteritzen per ser obertes, lluny dels antics imperis com ara Egipte o Mesopotàmia, on és possible la llibertat de pensament, el lliure examen i la crítica. En aquest moment i indret, l'ésser humà observa el que l'envolta, meravellat i estranyat, però per primera vegada convençut de l'existència d'una explicació racional capaç de desvetllar l'ordre i el sentit ocult de tot això.

5.1. EL PAS DEL MITE AL LOGOS

Hem de pensar que va ser possible que el logos expliqués tot el que hi havia, perquè prèviament el mite ja tenia la inquietud en relació a l'origen i el final del món, el funcionament de la vida, l'existència humana i la societat. Els mites constitueixen un dels primers intents de l'ésser humà de fer-se càrrec del món que l'envolta: explicar i dominar la natura i, també, comprencre qui és ell mateix. El mite conté una primera explicació dels fenòmens naturals i humans, constitueix el primer intent de respondre a la realitat, això sí, encara recorrent a símbols i imatges (les divinitats com Gea, Caos, Eros...), i no usa encara conceptes (ex.: arjé).

VS

Conjunt de narracions de caràcter sagrat protagonitzades per éssers sobrenaturals (forces animades, déus o herois semidivins) per l'acció voluntària i capriciosa dels quals s'han originat el món (kosmos) i la naturalesa (physis). El mite és una explicació imaginativa, fantàstica i poètica sobre l'origen de l'univers. El mite, però, no és pas irracional, també és una forma de pensament; alguns autors els consideren fruit d'una mentalitat “prelògica”

Del grec λóγος: paraula, pensament, intel·lecció. Terme que en filosofia en un primer moment va designar, llei universal, base del món. En aquest sentit parla del logos, Heràclit; tot s'executa segons el logos, que és etern, universal i necessari. Els estoics designaven amb el terme "logos" la llei dels mons físic i espiritual, atès que ambdós es fonen en una unitat panteista. Filó, representant de l'escola judeo-alexandrina, va desenvolupar (segle I) una teoria sobre el logos com a conjunt de les idees platòniques i també com a força creadora, mediadora entre Déu i el món creat.

MITE

LOGOS

- Són relats imaginatius i fantàstics, al·legòrics, no literals, simbòlics. Les seves explicacions no són racionals, ja que no es justifiquen ni es demostren racionalment, malgrat que el coneixement mític es basi en l'observació atenta de la realitat. No expliquen la natura ni la cultura amb lleis precises i comprovables, sinó mitjançant el recurs a la voluntat capriciosa dels déus i les aventures, disputes i amors.

- Recorren a personatges llegendaris, com, per exemple, déus i herois de l'Olimp. En el mite, les forces de la natura estan personificades i divinitzades (antropomorfisme). L'explicació dels fenòmens naturals es troba en la voluntat capriciosa i arbitrària de déus i herois.

5.1.1 CARACTERÍSTIQUES DEL MITE

- El seu autor és sempre desconegut i col·lectiu, al contrari del que passa en les teories científiques o filosòfiques. Els mites no són fruit de la creació conscient i intencionada d'una persona concreta a qui es puguin atribuir, sinó que són conseqüència d'una forma lenta, espontània i popular. Són elements d'identitat cultural i formen part de la memòria col·lectiva d'una comunitat.

- És una explicació dogmàtica, tradicional i acrítica. És dogmàtica perquè es considera de validesa inqüestionable, indiscutible. La seva explicació no presenta dubte, perquè es considera que està en possessió de la veritat. No sent la necessitat de justificar-se i per això no recòrrer a proves ni demostracions. És una explicació basada en la tradició, és a dir, s'hereta del passat i es transmet de generació en generació molt sovint de manera oral. El rapsode és la persona especialitzada en narrar-lo. Els membres de la cultura que tenen aquests mites, els accepten i els assumeixen tal i com els hi vénen donats per la tradició, no els revisen, ni els critiquen ni modifiquen substancialment; no participen activament en la seva formació.

Proporciona identitat, arrelament enfront d'altres pobles amb mites diferents. Orienta la conducta de l'home.

PRÀCTICA

Dominar i manipular la realitat a través de rituals, cerimònies, oracions, sacrificis, i aleshores, el mite esdevé màgica.

EDUCATIVA I MORALITZANT

Satisfà la necessitat de conèixer i tenir respostes a les inquietants preguntes de l'home com l'origen del món, de l'home, preguntes sobre la mort, el mal...

TEÒRICA O ESPECULATIVA

5.1.2 FUNCIONS DEL MITE

Tot el que envolta el discurs mític grec posa les bases d'un nou tipus de discurs, d'una nova voluntat de comprendre racionalment les coses. El discurs mític grec correspon a la societat i la cultura de les polis o ciutats estat políticament independents. Aquesta independència s'explica, en bona mesura, pel relleu muntanyós de Grècia. Per una part, l'orografia dificulta les comunicacions per terra i, de retruc, empeny a la navegació

5.2. FACTORS PEL NAIXEMENT DE FILOSOFIA A GRÈCIA

Per altra part, les condicions geogràfiques i religioses tampoc no afavoreixen ni l'aparició d'un poder central distant ni la consolidació d'una casta sacerdotal que recolzi aquest poder. Ben al contrari, la mida força reduïda de les polis sembla apropar el govern i la vida ciutadana. En canvi, els imperis que es formen a Egipte o Mesopotàmia compten amb grans planúries i amb l'existència d'una casta sacerdotal que justifica, i sovint divinitza, el poder central llunyà i despòtic.

A aquests factors geogràfics i religiosos s'afegeixen els demogràfics, econòmics, culturals i ideològics. Així, el constant augment de població, sumat a les limitades possibilitats de l'agricultura i la ramaderia de la península grega, empenyen a la fundació de colònies mar enllà; les de Jònia o les de la Magna Grècia (ara al sud d'Itàlia) seran les més rellevants. Així s'incrementa molt l'intercanvi comercial i cultural.

També apareixen nous reptes com, per exemple, la mateixa organització de les noves ciutats o la necessitat d'una legislació que protegeixi el comerç. D'una banda, la prosperitat comercial porta a l'acumulació de guanys i a la invenció de la moneda. Així, es generen les primeres operacions de tipus bancari, sobretot el canvi de monedes encunyades per les diferents ciutats o la concessió de préstecs. Al capdevall, s'ha obert el pas a la consideració del valor simbòlic i abstracte del diner.

D'altra banda, es coneixen altres cultures i costums estrangers, arriben nous coneixements com la geometria i l'astronomia egípcia i mesopotàmica, es milloren distintes tècniques -com les de navegació- i els nous contactes amb civilitzacions com la babilònica i l'egipcia -gràcies als seus viatges marítims- permetran descobrir altres mites i visions de les coses. Aquest contacte amb cultures diferents, fins i tot contràries, afavoreix el naixement d'un pensament crític com el filosòfic

Aquest contacte amb cultures diferents, fins i tot contràries, afavoreix el naixement d'un pensament crític com el filosòfic. Relacionada amb tot això, ha nascut una classe social que ja no basa el seu poder i prestigi en un origen familiar noble sinó en la iniciativa comercial i financera i en la riquesa material.

El discurs mític no evoluciona amb els ràpids canvis de les polis, no s'adapta als nous temps i mostra limitacions. El pensament dogmàtic basat en el mite no s'adiu amb l'esperit de lliure iniciativa de comerciants i polítics. Tampoc no casa amb els nous hàbits de diàleg i d'anàlisi crítica que sovintegen en les àgores o places de les ciutats gregues. La simbologia mítica es manté però va buidant-se de valor religiós i va perdent autoritat per regir l'existència humana. Les polis s'han d'enfrontar amb la realitat només amb els seus propis recursos, des de la nova soledat en què els humans es troben quan les representacions del discurs mític ja no els serveixen.

ANAXÂGORES

DEMÒCRIT

EMPÉDOCLES

PITÀGORES

TALES DE MILET

ANAXÍMENES DE MILET

HERÀCLIT I PARMÈNIDES

ANAXIMANDRE

Hi ha diferents formes d'esquematitzar la història de la filosofia. 1.- Classificació cronològica: filosofia antiga (del s. IV aC. al V dC.), filosofia medieval (del s. VI al XV), Renaixement (s. XV i XVI), filosofia moderna (s. XVII i XVIII) i filosofia contemporània (del s. XIX a l'actualitat).

5.2. CLASSIFICACIÓ I ETAPES DE LA HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

FILOSOFÍA ANTIGA

FILOSOFÍA MEDIEVAL

S.XIX

S.XVI d.c

S.XV d.c

S.V d.c.

S.VII a.c

5.2.1. SEGONS ETAPA HISTÒRICA

FILOSOFIA RENAIXENTISTA

FILOSOFÍA MODERNA

FILOSOFÍA CONTEMPORÀNIA

No s'ha d'entendre que els filòsofs de cada etapa només van reflexionar el tema del paradigma propi, sinó que aquest és el punt de partida o la referència bàsica de l'època.

PARADIGMA SEMIÒTIC

El paradigma del llenguatge de la filosofia contemporània.

PARADIGMA ESPISTEMOLÒGIC

El paradigma de la consciència de la filosofia moderna.

PARADIGMA ONTOLÒGIC

5.2.2.- Classificació per paradigmes o models de pensament: •

El paradigma de l'ésser de la filosofia antiga i medieval. • •

SEPARACIÓ CIÈNCIES HUMANES

• (a partir de l'últim terç del s. XIX). La F. queda compartimentada en diversitat d'autors, de plantejaments, de mètodes i d'interessos. Dels sistemes que donaven una visió unitària i completa del món (Aristòtil, Kant, Hegel, etc.) es passà, sobretot en el s. XX, al tractament d'aspectes concrets: els valors (F. Nietzsche), l'existència (J-P. Sartre), el llenguatge (L. Wittgenstein) o el mètode científic (K. Popper).

REVOLUCIÓ CINETÍFICA

• Les ciències de la naturalesa se separen de la filosofia. Revolució científica (del s. XVI al XVIII). En un primer moment, la F. aspira a construir un mètode que li doni el rigor de la ciència (R. Descartes). Tot seguit sorgí una filosofia crítica (I. Kant), i la reflexió se centrà cada vegada més en l'ésser humà i els seus problemes.

SISTEMES FILOSÒFICS

• La F. tracta la totalitat (l'home -ànima-, el món -la realitat- i Déu -el sentit-). Plató i Aristòtil inicien aquests sistemes en la filosofia grega. L'últim gran sistema és el de Hegel (1770-1831).

INICI

5.2.3. CLASSIFICACIÓ PER ETAPES EVOLUTIVES

• A Grècia. La filosofia engloba tot el coneixement. No hi ha separació filosofia-ciència. Episteme (paraula grega que es pot traduir per coneixement rigorós: explicació racional i vertadera. Sinònim de ciència).

• La filosofia com a saber residual que perdrà terreny a mans de les ciències (B. Russell): Tot i que va començar essent una forma de saber universal, que comprenia tots els àmbits de coneixement, amb el temps es van anar esqueixant de la gran branca comuna les actuals ciències específiques: la física, la psicologia, la sociologia, la lingüística... És per això, per a alguns pensadors, el que encara forma part de la F. són futures ciències que encara no han assolit la maduresa suficient per independitzar-se.

5.3. EL FUTUR DE LA FILOSOFÍA

Sempre que la F. ha aconseguit definir un àmbit de coneixement de forma precisa (acotant una àrea i establint un mètode), aquest àmbit ha acabat independitzant-se de la F., i ella ha hagut de tornar-se a redefinir. Tanmateix, sempre li serà pròpia la reflexió sobre les “últimes preguntes” de la humanitat: els problemes del Tot (origen i finalitat de l'Univers), de la Transcendència (Déu, el “més enllà”, el sentit de l'existència) i, sobretot, de l'ésser humà (llibertat, ment i consciència i veritat, valors i moral, política i societat, religió, etc.).

• La filosofia com a metasaber o metallenguatge, fonament de tot el coneixement fins i tot de les ciències. Una altra de les tasques possibles de la F. és ser metadiscurs, és a dir, plantejar reflexions crítiques sobre altres discursos (sobre els fonaments d'altres sabers), especialment sobre el discurs científic, però també del discurs cultural, religiós o ideològic).

Com a tal metadiscurs, no s'ocupa de la realitat directament, sinó que analitza i discorre sobre les reflexions (discursos) que s'han fet de la realitat. Dir que la filosofia és un metadicurs o metallenguatge, és dir que és una reflexió sobre reflexions, perquè és dedica a discórrer sobre les reflexions que s'han fet de la realitat.

2.- La comprensió del món on vivim (comprensió de la història concebuda com un text que necessita interpretació i consciència).

1.- La crítica de les ideologies i els dogmatismes (la filosofia com a crítica alliberadora del pensament i de l'ésser humà)

• La filosofia com un àmbit de reflexió sobre aspectes concrets (ètica, llenguatge, filosofia de la ciència, crítica de la cultura i la societat, etc.). Des d'aquesta posició, dues tasques queden bàsicament per a la filosofia:

“[Demòcrit i Leucip] diuen que els àtoms es mouen mitjançant col·lisions i xocs mutus.” Alexandre d’Afrodisia, (s.III d.C.) K.R.579 “Aquests àtoms es mouen en el buit infinit, separats els uns dels altres i diferents entre sí en figura, grandària, posició i ordre; en trobar-se col·lisionen i alguns són expulsats per cops atzarosos en qualsevol direcció, mentre que d’altres, entrelligant-se mútuament en consonància amb la congruència de les seves figures, mides, posicions i ordenaments, es mantenen units i així originen el naixement dels cossos compostos.” Simplici. De caelo, (s.VI d.C.) K.R.582

“Postula quatre elements materials, foc, aire, aigua i terra, tots eterns, que augmenten i disminueixen a través de la mescla i la separació; però els seus autèntics primers principis, els que imparteixen el moviment a aquells, són l’amor i la discòrdia. Els elements estan constantment sotmesos a un canvi alternant, barrejant-se unes vegades per obra de l’amor, i separant-se d’altres per acció de la discòrdia; els seus primers principis, per tant, són sis.” Simplici. Física, (s.VI d.C.) K.R.426

“Perquè l’u és el punt, el dos la línia, el tres el triangle i el quatre la piràmide. Tots aquests són primaris i primers principis de les coses individuals de la mateixa classe…, i els mateixos estan en la generació; perquè el primer principi respecte de la magnitud és el punt, el segon la línia, el tercer la superfície i el quart el sòlid.”Espeusip. Theologumena Arithmeticae, (s.IV a.C.) K.R.319

TALES DE MILET

“Tales, l’iniciador d’aquest tipus de filosofia, diu que [el principi] és l’aigua (per això deia que la terra està damunt de l’aigua), prenent probablement aquesta suposició de l’observació de que l’aliment de totes les coses és humit (…) i del fet que la llavor de totes les coses té una naturalesa humida; i l’aigua és el principi natural de les coses humides.” Aristòtil. Metafísica, (s. IV a.C) K.R.87

“D’entre els que afirmen que hi ha un sol principi, mòbil i infinit, trobem Anaximandre, fill de Praxiades el milesi, successor i deixeble de Tales, que digué que el principi i element de les coses existents era l’indeterminat (apeiron), essent així el primer d’introduir aquest nom d’element o principi material. Diu que aquest no és ni l’aigua ni cap dels anomenats “elements” sinó alguna altra naturalesa indeterminada de la que neixen tots els cels i els móns dintre d’ells.” Simplici. Física (s.VI) K.R.103

“Així doncs t’explicaré (i tu, un cop oïda la meva explicació, trasllada-la) les úniques vies d’investigació pensables: la primera, que és i no és no ser, és el camí de la persuasió (ja que acompanya a la veritat); l’altra, que no és i és necessàriament no ser, aquesta, t’ho asseguro, és una via totalment impracticable. Doncs no podries conèixer el no ser (és impossible), ni expressar-lo, ja que el mateix és el pensar i el ser.” Procle. (s.V d.C.) K.R.344

Puesto que es así, tenemos que pensar que, en todos los compuestos, hay partes numerosas y de todas clases, semillas de todas las cosas, presentando formas, colores y sabores de todo tipo. Los hombres se han formado de la reunión de esas partes, así como todos los seres vivos que tienen alma. Esos hombres tienen ciudades en las que viven y campos cultivados como nosotros; tienen el Sol, la Luna y todo el resto como nosotros; la tierra les proporciona recursos numerosos y de todo tipo; y llevan a sus casas, para utilizarlo, lo que resulta más ventajoso para vivir. Mi opinión sobre esta separación es que se produjo no solamente entre nosotros, sino también por todas partes. Ante de esta separación, cuando todas las cosas estaban todavía unidas, ningún color, fue el que fuera, se mostraba. Lo que le impedía percibirlo, era la mezcla de todo, del húmedo con lo seco, de lo caliente y lo frío, de lo luminoso y lo sombrío. Además una gran cantidad de tierra estaba allí contenidas, y semillas en cantidad infinita y si semejanza las unas con las otras. En estas condiciones a que admitir que en el todo todas las cosas coexistían.

Segurament ni el foc ni la terra ni cap altre de tals elements pot ser pres raonablement com a causa de que unes coses siguin bones i belles i d’altres arribin a ser-ho, i tampoc és versemblant que aquells [que ho havien defensat] ho creguessin. D’altra banda tampoc resultava adequat atribuir aital empresa a la casualitat i a l’atzar. Així que quan algú va afirmar que, igual que en els animals, hi ha també en la Natura una Enteniment (nous), causa de la bellesa i de l’ordre universal, havia de semblar com un home prudent davant les divagacions que deien els anteriors. Amb tota evidència sabem, certament, que Anaxàgores es va atenir a aquest tipus d’explicació. Aristòtil, Metafísica, 984b. (Gredos, Madrid, 1970, p. 28. Edició de 1994, p. 84).

“Heràclit diu en algun lloc que totes les coses es mouen i que res no està quiet; i comparant les coses existents amb el corrent d’un riu, afirma que no et podràs submergir dues vegades en el mateix riu.” Plató. Cràtil, (s.IV a.C.) K.R. 218 “El cosmos no el va fer ni cap déu ni cap home, sinó que sempre ha estat i serà foc que s’encén i s’apaga segons mesura.” Climent d’Alexandria. Stromateis, (s.III ) K.R 221 “Totes les coses es canvien contínuament amb el foc, i el foc, tanmateix, amb totes les coses, com les mercaderies amb l’or i l’or amb les mercaderies.”

Puedes añadir interactividada tu timeline.

“Anaxímenes (…) diu que la naturalesa substancial és una i infinita, però no indeterminada sinó determinada. I l’anomena “aire”. (…) Quan es fa més subtil es converteix en foc i en vent; quan es densifica més, en núvol. Si es condensa més en converteix en aigua, després en terra, després en pedres, i la resta dels éssers sorgeixen d’aquestes substàncies. Fa també etern el moviment, per mitjà del qual neix, també, el canvi.”Teofrast. (s.IV a.C.) K.R.143