El senyal

COMENÇA

Art

Jocs

Ampliem

índeX

Música

Fragments

Anuncis

Llibres

Pel·lícules

Capítol 1

capítol 8

capítol 9

Canal Youtube La prestatgeria de Marta

fragments

1

2

3

4

1

2

3

4

1

2

3

4

Al primer paràgraf d'aquest fragment trobaràs una sèrie d'enllaços. Entra i informa't en cadascun d'ells. Després, ompli aquesta graella per tal d’establir les característiques principals dels personatges i autors que s'hi nomenen: DONESCARACTERÍSTIQUESBellaJane EyeSandy HOMESCARACTERÍSTIQUESBèstiaEdward RochesterHeathcliffLord ByronHolden CaulfieldJames BondDanny

Com es comporten ells? I elles? Per què creus que és així? Creus que la literatura i el cine reflecteixen uns models de comportament prototípics o estan exagerats? A quina conclusió arribes?

NO TOTES LES DONES SÓN AIXÍ. Què penses d'aquest personatge? Es podria considerar feminista? I la sèrie? Clica damunt la imatge, informa't i després, contesta ;)

Coneixes aquesta dona? És Lisbeth Salander, protagonista de la saga Millenium (trilogia publicada el 2005). Aquest personatge trenca els estereotips de les dones. Llig el següent fragment d'un article d'opinió que Mario Vargas Llosa va escriure sobre ella i després determina qui representaria millor els ideals del feminisme: Lisbeth o Daenerys (Joc de Trons). "Eso son, exactamente, los dos héroes protagonistas, Lisbeth Salander y Mikael Blomkvist: dos justicieros. La novedad, y el gran éxito de Stieg Larsson, es haber invertido los términos acostumbrados y haber hecho del personaje femenino el ser más activo, valeroso, audaz e inteligente de la historia y de Mikael, el periodista fornicario, un magnífico segundón, algo pasivo pero simpático, de buena entraña y un sentido de la decencia infalible y poco menos que biológico. ¡Qué sería de la pobre Suecia sin Lisbeth Salander, esa hacker querida y entrañable! El país al que nos habíamos acostumbrado a situar, entre todos los que pueblan el planeta, como el que ha llegado a estar más cerca del ideal democrático de progreso, justicia e igualdad de oportunidades, aparece en Los hombres que no amaban a las mujeres, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina y La reina en el palacio de las corrientes de aire, como una sucursal del infierno, donde los jueces prevarican, los psiquiatras torturan, los policías y espías delinquen, los políticos mienten, los empresarios estafan, y tanto las instituciones y el establishment en general parecen presa de una pandemia de corrupción de proporciones priístas o fujimoristas. Menos mal que está allí esa muchacha pequeñita y esquelética, horadada de colguijos, tatuada con dragones, de pelos puercoespín, cuya arma letal no es una espada ni un revólver sino un ordenador con el que puede convertirse en Dios -bueno, en Diosa-, ser omnisciente, ubicua, violentar todas las intimidades para llegar a la verdad, y enfrentarse, con esa desdeñosa indiferencia de su carita indócil con la que oculta al mundo la infinita ternura, limpieza moral y voluntad justiciera que la habita, a los asesinos, pervertidos, traficantes y canallas que pululan a su alrededor. La novela abunda en personajes femeninos notables, porque en este mundo, en el que todavía se cometen tantos abusos contra la mujer, hay ya muchas hembras que, como Lisbeth, han conquistado la igualdad y aun la superioridad, invirtiendo en ello un coraje desmedido y un instinto reformador que no suele ser tan extendido entre los machos, más bien propensos a la complacencia y el delito. Entre ellas, es difícil no tener sueños eróticos con Monica Figuerola, la policía atleta y giganta para la que hacer el amor es también un deporte, tal vez más divertido que los aerobics pero no tanto como el jogging. Y qué decir de la directora de la revista Millennium, Erika Berger, siempre elegante, diestra, justa y sensata en todo lo que hace, los reportajes que encarga, los periodistas que promueve, los poderosos a los que se enfrenta, y los polvos que se empuja con su esposo y su amante, equitativamente. O de Susanne Linder, policía y pugilista, que dejó la profesión para combatir el crimen de manera más contundente y heterodoxa desde una empresa privada, la que dirige otro de los memorables actores de la historia, Dragan Armanskij, el dueño de Milton Security. (...) Como todas las grandes historias de justicieros que pueblan la literatura, esta trilogía nos conforta secretamente haciéndonos pensar que tal vez no todo esté perdido en este mundo imperfecto y mentiroso que nos tocó, porque, acaso, allá, entre la "muchedumbre municipal y espesa", haya todavía algunos quijotes modernos, que, inconspicuos o disfrazados de fantoches, otean su entorno con ojos inquisitivos y el alma en un puño, en pos de víctimas a las que vengar, daños que reparar y malvados que castigar. ¡Bienvenida a la inmortalidad de la ficción, Lisbeth Salander!" Lisbeth Salander debe vivir, Mario Vargas Llosa. El País, 5/9/09.

Aquest fragment de Tot plegat semblava una broma, d'Anna Vilar, també parla d'una situació adversa per a una jove. Uns companys de classe la insulten des del primer dia de classe a secundària. Llig-lo i després busca paral·lelismes amb el d'El senyal? "El primer dia va ser el que va marcar el caire que agafarien les meves relacions amb els altres. Em vaig asseure al costat de la Sara, que havia fet la primària amb mi. Era una bona noia, tranquil·la i assenyada, que sovint em buscava perquè l’ajudés amb les mates. Era primeta i desnerida, encara havia de créixer! Com que era molt tímida, sovint passava desapercebuda. El seu caràcter plàcid a mi em feia bé, per això m’hi vaig apropar. Em va somriure i va apartar la cadira per deixar-me passar. Li vaig tornar el somriure i vaig comentar alguna cosa sobre el tutor. A la pissarra digital hi havia l’horari projectat i ens vam apressar a copiar-lo a l’agenda. El tutor va tornar a passar llista per memoritzar la relació rostre-nom; com sempre, era l’última: Mercè Xandri. Em va mirar per sobre les ulleres i no va fer callar, potser no el va sentir, el comentari desvergonyit que va sorgir d’un racó de l’aula: «Quina foca!». Després va estar una bona estona parlant de drets i deures dels alumnes, de responsabilitat, d’expectatives i normes de convivència. A l’hora de l’esbarjo vam sortir al pati. És gran, amb diferents espais, pistes de bàsquet i futbol sala, arbres alts i frondosos que fan ombra, taules i bancs de fusta per seure i xerrar. Vaig fer parella amb la Sara i ens vam asseure en un banc a l’ombra, prop de la font. Ens vam disposar a menjar l’esmorzar mentre comentàvem l’horari, les assignatures i la nostra opinió sobre el tutor. Llavors van aparèixer un parell de nois, no els coneixíem, però els havia vist a la nostra aula. Se’ns van acostar i, sense més ni més, un d’ells va deixar anar: –Ei, sou una parella ben curiosa, eh? La balena i la sardineta, ha, ha, ha! –I sense parar de riure van marxar cap a les pistes. La Sara i jo ens vam mirar amb cara de desconcert i no vam saber reaccionar. Ella va insinuar un somriure i va dir: –Mai ningú no m’havia dit sardina! Mussol sí, per les ulleres, i la mare em diu gata maula, però sardina és nou. –Vaig intuir que li havia fet gràcia. A mi no, balena no em feia gràcia perquè es referia directament al meu embalum. Potser aquell dia no en vaig fer cabal, potser no em vaig adonar que havia començat la roda que em portaria a la vora de l’abisme."

A continuació trobaràs un fragment d'un assaig de Gemma Celestino que parla de la importància de la imatge. Llig-lo i escriu tu després un article d'opinió on expresses el teu punt de vista aprofitant la informació extreta a partir d'El senyal i d'altres casos que en pugues conéixer. Maquillatge, talles mínimes, talons alts i sabatetes de cristall L’exclusivitat de l’ideal de bellesa té una clara funció política. [...] El model, definit pels homes, passa a ser l’ideal. I què passa? Que les dones de qualsevol lloc s’afanyen a calçar-se la sabateta de cristall, costi el que costi, forçant i mutilant els seus cossos amb dietes, programes de bellesa, roba i maquillatge, el que sigui… Si no ho fan el càstig és immens: la societat els qüestiona com a persones. Shulamith Firestone. Per primera vegada a Espanya, el govern està format per majoria de dones ministres. Hi ha onze dones i sis homes en l’actual consell. Aquesta novetat s’ha rebut amb tot el ressò que comporta un fet que hauria de ser del tot normal en una societat molt anormal en aquest sentit com la nostra. En aquest context, un diari conservador de llarga tirada ha publicat un article on es comenta i critica la vestimenta i aparença física de les actuals ministres. Ni un comentari dels homes ministres actuals. Les dones es maquillen i en molts llocs inclús no s’entendria que no ho fessin. De fet, ja han criticat una de les noves ministres per la seva falta de maquillatge! També duen tacons (molt alts i prims, i dolorosos) i s’arreglen d’una manera molt femenina, i fan dieta contínua vigilant satisfer la norma estètica imposada en la seva cultura. En la nostra cultura actual, en particular, el que s’imposa és estar molt primes. Per desgràcia, la intel·ligència no entra en massa consideració en gairebé cap de les variables culturals. El sobrepès no és saludable, però tampoc ho és la ximpleria. Avui en dia se sap perfectament que dur talons alts no és gens saludable i sí perjudicial. Moltes dones continuen duent-ne diàriament i per tot arreu. El maquillatge disfressa, requereix d’una dedicació temporal i econòmica notable, i conté productes agressius per a la pell. Moltes dones continuen maquillant-se fins i tot diàriament, i molts a sobre els ho exigeixen. Pretendre assolir les mesures suposadament ideals independentment de la pròpia constitució física natural és una bajanada i causa malalties greus. [...] Seguir la norma és clarament una ximpleria, però abandonar aquest vaixell de la moda amb total convicció, tampoc no és gratuït i costa massa. Gemma Celestino. Assaig dins del llibre I tu, ets feminista?, València, Editorial Bromera, 2018, p 156- 158.

Escolta aquesta cançó d'Alicia Keys i informa't sobre la seua campanya #nomakeup. Quines altres artistes s'han adherit a ella? Què opines sobre la lletra de la cançó? I sobre la defensa de la imatge natural contra l'artificial del maquillatge? Amb quina et quedes tu? When a girl can't be herself no more I just wanna cry, I just wanna cry for the world When a girl can't be herself no more I just wanna cry, I just wanna cry for the world In the morning from the minute that I wake up What if I don't want to put on all that make up? Who says I must conceal what I'm made of? Maybe all this Maybelline is covering my self-esteem Whose job is it to straighten out my curves? I'm so tired of that image, that's my word What if today I don't feel like putting heels on? Who are you to criticize when beauty's only in the eyes... Of the beholder, so behold her S ing, sing, sing, why, oh, oh, oh, why, oh? When a girl can't be herself no more I just wanna cry, I just wanna cry for the world When a girl can't be herself no more I just wanna cry, I just wanna cry for the world Uh, uh, I'm so secure with insecurities Why is being unique such an impurity? Why are the numbers on the scale like a God to me? All of these indifferences are based on our appearances We please to be appeased The truest pleasure is the fact that we can breathe Think it into existence, do it, then achieve A fairy tale reality, beauty was with a beast Uh, uh, uh, you're the image of my reflection Ah, ah, ah, I'm the image of my reflection Sing, sing, sing, why, oh, oh, oh, why, oh? When a girl can't be herself no more I just wanna cry, I just wanna cry for the world When a girl can't be herself no more I just wanna cry, I just wanna cry for the world

Coneixes Ashley Graham o Lorena Durán? Són dues models que fa anys que estan lluitant contra els cànons establerts. Clica sobre els noms per a accedir a més informació sobre elles. Després, expressa la teua opinió sobre les declaracions que han fet respecte a l'ideal de bellesa. ASHLEY GRAHAM LORENA DURÁN

Quan es parla de maltractament, normalment es pensa en el físic; però n'hi ha un altre que també existeix i que és molt perillós: el psicològic. Entra al següent enllaç, llig la informació que apareix sobre el tema i determina si Joana podria estar encabida en aquest tipus de maltractament. https://www.andorradifusio.ad/blog/claus-per-identificar-un-maltractador-psicologic Claus per identificar un maltractador psicològicComenço un nou espai al blog d'Andorra Difusió sobre les dinàmiques de parella. Per estrenar-lo, m'he volgut centrar en els casos de violència...Andorradifusio

El següent vídeo és un tràiler d'una pel·lícula de Pedro Almodóvar, ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Conta la història de Gloria, una dona casada que viu una situació semblant a la de Joana. Després de veure'l, busca els paral·lelismes i pensa en una solució per a ambdues dones.

Aquest cartell és un referent de la lluita feminista. Elabora'n tu ara un altre que denuncie la violència psicològica que encara viuen moltes dones.

“Tot havia estat culpa de Bella, per haver-se enamorat d’aquella Bèstia. La Bella i la Bèstia. Bella i el seu enamorament havien estat els culpables de tot. Del romanç entre Edward Rochester i Jane Eye i de l’existència del turmentat Heathcliff, productes de les germanes Brontë; del misteriós, cínic i magnèticament arrogant Childe Harold, creació de Lord Byron; del solitari, suggestiu i provocador Holden Caulfield, de J. D. Sallinger; del dur i inflexible Bond, James Bond; de la brillant i tòrrida seducció entre Danny i Sandy, i de tots els seus contemporanis predecessors. La donzella, la damisel·la virginal, angelical, immaculada i innocent que perd les faldes –perquè sempre duen falda– per l’antiheroi protagonista i admirat; el xic misteriós, altiu o no, fatxenda de vegades i sempre temptador. Equació fonamental perquè una història esdevinga best-seller internacional, o com es diguera el fet de ser un èxit de vendes abans de la irrupció dels anglicismes comercials al llenguatge. I si a la ficció proliferen com a panderoles en una xafogosa nit d’estiu, a la realitat el repertori n’és encara més ample: James Dean, un cigarret i la mandíbula forta; Marlon Brando i els solcs creats al seu front en dedicar una lasciva mirada a la càmera; Johnny Depp i els seus rebels tatuatges contrastant amb uns morros infantils. Sempre hi ha l’anhelat desig entre elles, una paradoxa en realitat, de trobar algun antiheroi per tal de, primer, deixar-se seduir per ells i despullar-se de l’angelical semblant i, més tard, domesticar-lo perquè siga el presumpte heroi final de les pel·lícules. Una paradoxa, sí.”

“Era una llista. Diverses llistes. La il·legible calligrafia de Pau havia fet un quadre dividit en quatre sectors, dos dalt i dos baix, amb els títols de «cul», «mamelles», «panxa» i «total». Sota cada títol, una tira de quinze noms femenins es repetia en cada quadrant. En adonar-se que cada tira de noms tenia un ordre diferent, les xiques formaren un rogle al voltant del paper i s’afanyaren a buscar el seu nom en cadascuna de les llistes. Dori se’n mantingué al marge durant els primers segons, incrèdula davant la ximpleria de les seues companyes i preguntant-se si era ella l’única que volia anar a pegar-li una bona puntada de peu a Pau. De reüll, però, albirà una D majúscula navegant com una vela hissada a una de les llistes. Repassà de carrereta l’ordre de llista de la seua classe i caigué en el compte que ella era l’única que començava per la D. Això esdevingué la puntada de peu que hauria d’haver-se endut Pau, no ella. S’acostà més a aquell paper i se situà a la distància perfecta perquè la bestiola que parasitava al paper pujara braç amunt. La curiositat, o potser l’orgull, acabaren per encaixar-la en aquell roglet. Era quarta a la llista sota el títol «panxa». Segona a la de «cul». També a la de «mamelles» i al recompte «total» era segona. De nou, nombres. Quatre. Dos. Dos. Dos.”

“Julen, abans de sortir per la porta, obrí un badall al paper d’Albal de l’entrepà i, olorant-lo, preguntà de mala gana «què és?». Quan Joana revelà l’interior del pa, «mortadel·la amb olives», Julen esclatà esbroncant que ell, per res del món, pensava menjar allò, que se li assentava com un colp a l’estómac. El deixà al moble del rebedor i tancà la porta avisant que ja es compraria ell alguna cosa. Joana es quedà sola a casa, amb el mateix colp a què havia fet referència Julen però sense haver menjat aquella mortadel·la amb olives. Era lleu i quasi imperceptible, però el sentiment de culpa hi era ben present. L’havia espifiada, de nou.”

renegades, x ambassadors

Per què Val se sent identificada amb aquesta cançó?

Tria un fragment, tradueix-lo al valencià i explica què t'agrada d'ell.

MúSICa

caballero,xoel lópez

¿Quién te quiere como yo?carlos baute

Escolta aquestes cançons.

Penses que ambdues expressen un missatge de respecte i defensa cap a les dones? Per què?

MúSICa

Capítol 25 “Després de dutxar-se, Joana parà taula per a tres i s’assegué a esperar que Julen portara el dinar. Era estrany esperar que li portaren el dinar fet. L’home obrí la porta. Ander entrà amb ell. Hi havia paella per a dinar. Mentre escalfaven els plats al microones, Joana engegà la ràdio. Estava acostumada a treballar a la cuina amb banda sonora. En aquell moment, sonava una cançó d’un tal Xoel López, amb la x pronunciada igual que xarop. Con un gruñido cada mañana, despertaba usted a su amada. Y respondía ella con tristeza, ante su falta de delicadeza, con una taza de café. Y se quedaba sola y vacía, esperando al hombre que conocía… (...) Joana també tenia el plat a la taula, però havia preferit acompanyar Julen a la cuina mentre escalfava el seu plat, l’últim, i agrair-li que haguera solucionat el tema del dinar d’aquell dia. Al final no li havia agraït res, però sabia que Julen ho percebria. Dedicà una última mirada a la ràdio de la cuina abans de seure a la taula. El seu Julen sí que era un cavaller.”

anuncis

Quins estereotips trenquen els anuncis?

Quins personatges femenins del llibre necessitarien «cambiar el cuento» i guanyar llibertat d'expressió?

reivindicació

Virginia Woolf

feminisme

llibres,

una cambra pròpia

senyora dalloway

per ampliar

Fitxes per aprofundir en l'anàlisi d'Una cambra pròpia.

Canal Youtube La prestatgeria de Marta

Info

Info

Info

virginia woolf

reivindicació

maltractament

feminisme

altres llibres

L'infern de marta

i tu, ets feminista?

dones valencianes que han fet història

Canal Youtube La prestatgeria de Marta

Info

Info

Info

james dean

Mig segle sense el rebel sense causa Possiblement cap actor ha causat un impacte tan profund amb tan poques pel·lícules. I és que amb només tres films, A l'est de l'Edèn, Gegant i Rebel sense causa, James Dean es va convertir en tota una icone social. El cinema havia trobat el rostre del rebel, de l'inadaptat, la cara dels temps de canvi que corrien. Aquest divendres, 30 de novembre, fa 50 anys que va morir mentre conduïa a tota velocitat un Porsche 358. (...) Aquell dia, un accident de trànsit tallava de soca-rel una de les carreres interpretatives més prometedores de la història del cinema. Aficionat als cotxes esportius i la velocitat, l'actor d'Indiana moria en una carretera de Califòrnia.Deixava incomplet Gegant, el clàssic de George Stevens, amb Elizabeth Taylor i Rock Hudson, i pel qual va ser nominat a l'Oscar a títol pòstum. La mort li va arribar quan al jove, que tenia només 24 anys, li mancava encara una escena per rodar. Adaptació de l'article publicat a laxarxa.cat el 30/9/2015.

pel·lícules

8/2/1931 - 30/9 / 1955

marlon brando

PEL·LÍCULES

3/4/1924 - 1 / 7 / 2004

johnny deep

"La donzella, la damisel·la virginal, angelical, immaculada i innocent que perd les faldes –perquè sempre duen falda– per l’antiheroi protagonista i admirat; el xic misteriós, altiu o no, fatxenda de vegades i sempre temptador. Equació fonamental perquè una història esdevinga best-seller internacional, o com es diguera el fet de ser un èxit de vendes abans de la irrupció dels anglicismes comercials al llenguatge. I si a la ficció proliferen com a panderoles en una xafogosa nit d’estiu, a la realitat el repertori n’és encara més ample: James Dean, un cigarret i la mandíbula forta; Marlon Brando i els solcs creats al seu front en dedicar una lasciva mirada a la càmera; Johnny Depp i els seus rebels tatuatges contrastant amb uns morros infantils. Sempre hi ha l’anhelat desig entre elles, una paradoxa en realitat, de trobar algun antiheroi per tal de, primer, deixar-se seduir per ells i despullar-se de l’angelical semblant i, més tard, domesticar-lo perquè siga el presumpte heroi final de les pel·lícules. Una paradoxa, sí.”

9 / 6 /1963

PEL·LÍCULES

A l'Est de l'Edén

Rebel sense causa

Gegant

Un tramvia anomenat desig

L'últim tango a París

Apocalypse Now

pel·lícules,

antiherois

Sleepy Hollow

Pirates del Carib

Enemics públics

art,

camps de blat

i tu, què penses?

paisatge de saint - rémy

vinyer roig

Quin d'aquests quadres impressionistes triaries per relacionar-lo amb la visió de Maria? Explica la teua elecció :)

Van Gogh

"Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Des del banc poden apreciar-se'n algunes peces. De lluny podria semblar ben bé un quadre de Van Gogh: Pila de roba a l'estació, o Dona que mira la roba. Les peces de roba apilades semblen els núvols del pintor neerlandés, entortolligades i de color blau amb milers de tons diferents."

art,

la persistència de la memòria

la desintegració

dalí

Saps com es titula el quadre al què es referix Maria ara?

"De nou, hi veig la garbera que cobreix els arbustos, de la mateixa manera com els rellotges de Dalí cauen sobre les branques del seu famós quadre."

els rellotges

Clica sobre l'opció que consideres correcta.

CORRECTE!!

jocs

l'últim senyal de tots

cant de la joventut

Canal Youtube La prestatgeria de Marta

ampliem

1

2

3

4

“Asseguda en un dels bancs de l’estació, abandone per un moment la meua lectura –El cant de la joventut– i mire fixament els arbustos. Eixa taca de sang evoca el relat que acabe d’interrompre i em recorda que no només compartisc el nom de Maria amb el personatge de Montserrat Roig... La sang que se m’escola tots els mesos també és com la brossa: sense utilitat... estèril.”

Llig ara el fragment ampliat d'El cant de la joventut i respon a les qüestions que trobaràs després.

Quines semblances comparteixen les protagonistes d'ambdós textos?

Quines diferències hi trobes?

“La Maria es rentava deu vegades al dia. Pensava que el seu home ja no la besava perquè feia mala olor. Ho havia llegit en una revista: després dels trenta, els petons de les dones fan pudor. Creia que tenia el cos ple de verdet, com si fos una cambra resclosida, on no entrava mai un raig de llum. Potser la mala olor començà el dia en què el metge li va dir que no podia tenir fills. Pensava que la sang que se li escolava tots els mesos era com la brossa, que no servia per a res, com la mala olor. Per aquesta raó, també pensava, a casa no hi havia ni diners ni amor. Però un dia tot canvià. Va arribar el seu home i li féu un petó al clatell. I, a la Maria, li va desparèixer el gust embafador de la xocolata. La besà al clatell com abans i ella sentí una altra vegada un corrent a l'espinada. Si li enravenà el cos, se li endurí la pell. El corrent era suau i enervant alhora. El seu home li va dir "mira, avui dia fins els pobres podem viatjar. Abans de morir, vull veure la terra de les girafes". Li ensenyà un fullet de colors virolats. La Maria hi va veure dos camells que semblava que deien que sí, els ulls com a agulles de cap i el morro carregat de paciència. "Fan capcinades", va pensar. I una altra vegada el corrent a l'espinada, la pell tibant. Després hi va veure els arenys del desert, d'un groc que murmura, mercats que desperten pors i desvetllen secrets, elefants que travessen rius amb lentitud de segles i mesquites daurades, lluents com la vaixella d'una tsarina. L'home de la Maria posà un dit de llet en un punt: "Anirem aquí, a la reserva de Samburu, més enllà del Mont Kenya, a tocar de les terres prohibides. Vull veure les girafes reticulades". Tot va ser ràpid com un pensament. L'home de la Maria demanà un crèdit, ella empenyorà les joies de l'àvia. Ja no sentia res quan ell es girava d'esquena a la nit. El seu cos no feia mala olor i les cèl·lules de la tristesa s'apagaren dins el cervell. Pujava les escales com una núvia i somreia a la caixera del supermercat. La Maria es veié com una dona amb esperança. Mai no havia pensat en les girafes reticulades, fins i tot n'ignorava l'existència. Però ara tenia els somnis de la Marta: somniava en el dia en què deixarien les maletes al rebedor, en el que en què arribarien carregats d'imatges i de paraules, en les tardes de diumenge, en les copes altes de xampany, d'aquestes que fan clinc.”

Aquest és un fragment que apareix al final del llibre. Maria, la protagonista d'aquest capítol, explica com se sent identificada amb el personatge d'un relat de Montserrat Roig, El cant de la joventut.

edicions bromera

GRàCIeS!