Want to make creations as awesome as this one?

Transcript

Contes

Recull de contes amb valors

Les granotes

L'elefant encadenat

El cantir escardat

el gra de cafe

La falguera i el bambú

Un conte àrab

Assemblea a la fusteria

El buscador

El jove cranc

Paràbola del llapis

Un conte àrab

A un oasi arriba un jove, pren aigua, es renta i pregunta a un vellet que es troba descansant: Quina classe de persones hi ha aquí?L'ancià li pregunta: - Quina classe de gent hi havia al lloc d'on tu véns? - Oh, un grup d'egoistes i malvats- va replicar el jove - Estic encantat d'haver-me anat d'allà. A la qual cosa l'ancià va comentar: - El mateix hauràs de trobar aquí. Aquest mateix dia, un altre jove es va acostar a beure aigua a l'oasi, i veient l'ancià, va preguntar: - Quina classe de persones viuen en aquest lloc? El vell va respondre amb la mateixa pregunta: - Quina classe de persones viuen al lloc d'on tu véns? - Un magnífic grup de persones, honestes, amigables, hospitalàries, em dol molt haver-los deixat. - El mateix trobaràs tu aquí -, va respondre l'ancià. Un home que havia escoltat les dues converses li va preguntar al vell: - Com és possible donar dues respostes tan diferents a la mateixa pregunta? Al quin el vell va contestar: - Cadascun porta en el seu cor el medi ambient on viu. Aquell que no va trobar res de bo en els llocs on va estar no podrà trobar una altra cosa aquí. Aquell que va trobar amics enllà podrà trobar amics aquí.

EL CANTIR ESCARDAT

Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos càntirs molt grans que posava a l’extrem d’una vara que dos joves portaven a les espatlles. Un dels dos càntirs tenia una esquerda, mentre que l’altre era perfecte i donava tota l’aigua al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa del seu patró. Al arribar, el càntir defectuós només li quedava la meitat de l’aigua. El perfecte estava orgullós del seu afer, era molt arrogant, mentre que el pobre càntir esquerdat estava avergonyit de la seva imperfecció i se sentia molt trist. Passat un temps digué al seu carregador, vull disculpar-me. Per què? Li preguntà aquest. Degut a la meva imperfecció, a les meves esquerdes només tinc la meitat del valor que puc tenir, vaig perdent la meva càrrega. El carregador s’entristí molt i li digué: Quan arribis a casa del patró vull que vegis les boniques flors que adornen les seves taules, si no fos per tu ell no tindria semblant bellesa a casa seva. Jo sempre he sabut de les teves esquerdes i n’he volgut treure profit. Vaig sembrar flors al llarg de tot el camí per on passaves i així cada dia les has anat regant. Durant aquest temps les he pogut recollir per adornar la casa.

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou. El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir. El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè. Mirant a la seva filla, li va dir: - Digues, Laura, ¿que veus aquí? - Veig pastanagues, ous i cafè - Toca les pastanagues, ¿com estan? - Estan toves - Ara agafa un ou, trenca’l. Com és? - És un ou dur - Ara tasta el cafè. T’agrada? - Mmmm, sí, ha quedat boníssim La noia va demanar: - Que em vols dir amb això, pare?

EL GRA DE CAFÈ

- Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer. L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur. - I el cafè? - Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu? - Que vols dir? - Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa? ¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit? ¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors. La Felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.

El jove cranc

Un jove cranc va pensar: “Per què a la meva família tots caminen endarrera? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes, i així em caigui la cua si no me n’en surto!” Va començar a entrenar-se d’amagat, entre les pedres del riuet nadiu, i els primers dies acabava esgotat per l’esforç. Topava a tot arreu, es macava la cuirassa i s’entortolligava una pota amb l’altra. però de mica en mica les coses van anar millor, perquè tot es pot aprendre, si es vol. Quan va estar segur d’ell mateix, es va presentar a la seva família i els va dir: - Fixeu-vos bé. I va fer una magnífica cursa endavant. - Fill meu! – va esclafir en plors la mare -, que se t’ha girat l’enteniment? Torna en el teu seny, camina tal com t’han ensenyat el teu pare i la teva mare, camina com els teus germans que tant t’estimen. Els seus germans, no obstant, es petaven de riure. El pare se’l va mirar severament i després va dir: - Ja n’hi ha prou! Si vols viure amb nosaltres, camina com tots els crancs. Si vols anar a la teva, el riu és prou gros: ves-te’n i no tornis més! El bon cranc s’estimava els seus familiars, però estava massa segur d’anar pel bon camí com per tenir dubtes: va abraçar la mare, va saludar el pare i els germans i se’n va anar a córrer món.

El seu pas va desvetllar tot seguit la sorpresa d’un grup de granotes que com a bones xafarderes s’havien reunit al voltant d’una fulla de nenúfar per fer petar la xerrada. - El món va al revés – va dir una granota -. Mireu aquell cranc i digueu-me que m’equivoco, si podeu. - Ja no hi ha respecte! – va dir una altra granota. - I ara! I ara! – va dir una tercera. Però el cranc va tirar endavant, tal com sona, pel seu camí. Al cap d’una estona, va sentir que el cridaven. Era un vell cranc d’expressió melangiosa que s’estava tot sol al costat d’un roc. - Bon dia – va dir el jove cranc. El vell el va observar llargament, i li va preguntar: - Què et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als crancs a caminar endavant. I vet aquí què hi he guanyat: visc tot sol, i la gent es mossegaria la llengua abans que dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, fes-me cas: acontenta’t a fer com els altres i un dia m’agrairàs el bon consell. El jove cranc no sabia què contestar i no va dir "piu". Però per dintre pensava: “Tinc raó jo”. I tot saludant gentilment el vell, va reprendre orgullosament el seu camí. Anirà molt lluny? Farà fortuna? Redreçarà totes les coses tortes d’aquest món? Nosaltres no ho sabem, perquè ell continua caminant encara amb el mateix coratge i decisió del primer dia. Només podem desitjar-li de tot cor:Bon viatge! Gianni Rodari

Paràbola del llapis

El nét va preguntar al seu avi: - Avi, estàs escrivint una història que ens passa a tots dos? És, per casualitat, una història sobre mi? L’avi va deixar d’escriure, va somriure i li va dir al nét: - Estic escrivint sobre tu, és cert. No obstant això, més important que les paraules, és el llapis que estic fent servir. M’agradaria que tu fossis com ell quan creixis. El nét va mirar el llapis intrigat, no hi va veure res d’especial i va preguntar: - Què té de particular aquest llapis? L’avi li va respondre: - Tot depèn de la manera en què miris les coses. Té cinc qualitats que, si aconsegueixes mantenir-les, faran de tu una persona en pau amb el món. Primera qualitat: Pots fer grans coses, però no oblidis mai que existeix una mà que guia els teus passos. Aquesta mà l’anomenem Déu, i sempre et conduirà en direcció a la seva voluntat. Segona qualitat: De tant en tant necessites deixar el que estàs escrivint i usar la maquineta. Això fa que el llapis sofreixi una mica, però al final, estarà més afilat. Per tant, has de ser capaç de suportar alguns dolors, perquè et faran millor persona. Tercera qualitat: El llapis sempre permet que usem una goma per esborrar allò que està malament. Entén que corregir una cosa que hem fet no és necessàriament una cosa dolenta, sinó alguna cosa important per mantenir-nos en el camí de la justícia. Quarta qualitat: El que realment importa en el llapis no és la fusta ni la seva forma exterior, sinó el grafit que hi ha dins. Per tant, té cura sempre del que passa en el teu interior. Cinquena qualitat: El llapis sempre deixa una marca. De la mateixa manera, has de saber que tot el que facis a la vida, deixarà traços. Per això intenta ser conscient de cada acció.

les granotes

Un grup de granotes viatjava pel bosc i de cop dues d’elles van caure dins un forat molt profund… Tan profund que quan la resta de granotes van veure la distància en què quedaven de l’entrada del forat van començar a cridar que era massa profund i no podrien sortir-ne, que seria impossible saltar lo suficient per arribar a la superfície, que no podrien sortir d’allà… Les dues granotes van començar a saltar i a saltar per poder sortir d’aquell forat malgrat que els comentaris de les seves companyes no paraven d’avisar-les que no podrien sortir-ne, que els seus esforços serien inútils. Continuaven i continuaven saltant quan una de les dues granotes mentre anava sentint el que li deien, de cop es va desplomar i va morir. L’altre granota que no parava de saltar amb totes les seves forces va acabar sortint del forat. La multitud de granotes es va aplegar al seu voltant i li van preguntar com ho havia fet per poder sortir. Llavors es van adonar que era sorda i quina no fou la seva sorpresa quan la granota sorda els va comunicar que l’havia ajudat el fet de veure que no paraven d’animar-les.

El buscador

Aquesta és la història d’un home caminava pel món cercant el sentit de la vida. Abans d’arribar a la ciutat de Kammir va veure un lloc ben curiós entre pedres blanques. Els seus ulls de cercador van veure sobre una de les pedres, una inscripció: “Bedoll Tare, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies”. Es va esglaiar una mica en adonar-se que aquesta pedra era una làpida i va sentir pena en pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquest lloc. Més enllà va veure que la pedra del costat, també tenia una inscripció. Es va apropar a llegir-la i deia: “Cridar Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes”. L’home es va adonar que aquell lloc era un cementiri i cada pedra una làpida i el que més el va commocionar va ser la curta vida de les persones enterrades. Es va posar a plorar i l’ancià cuidador del cementiri que el va veure plorar es va acostar i li va preguntar si plorava per algun familiar. - No, cap familiar -va dir el cercador. Per què tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quin és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent? L'ancià va somriure i va dir: -No hi ha tal maledicció. Li explicaré un vell costum d’aquest poble: quan un jove compleix 15 anys, els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll, i és tradició entre nosaltres que, a partir de llavors, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i anota en ella un moment gaudit i quant temps va durar aquest goig. Quan algú es mor, és el nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudit, per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps viscut.Jorge Bucay

Assemblea a la fusteria

Diuen que una vegada hi va haver una estranya assemblea a la fusteria. Va ser una reunió de totes les eines... per a arreglar les seves diferències. El martell va exercir la presidència, però l'assemblea li va notificar que havia de renunciar. La causa? Feia massa soroll! I, a més, es passava el temps colpejant. El martell va acceptar la seva culpa, però va demanar que també fos expulsat el cargol; va dir que calia donar-li moltes voltes perquè servís de quelcom. Davant de l'atac, el cargol va acceptar també, però al seu torn va demanar l'expulsió de la llima. Va fer veure que era molt aspra en el seu tracte i sempre tenia friccions amb els altres. I la llima va estar d'acord, a condició que fos expulsat el metre que sempre se la passava mesurant als altres segons la seva mesura, com si fos l'únic perfecte. En això va entrar el fuster, es va posar el davantal i va iniciar el seu treball. Va utilitzar el martell, la llima, el metre i el cargol. Finalment, la tosca fusta inicial es va convertir en un moble la mar de bonic. Quan el taller va quedar un altre cop sol, l'assemblea va reprendre la deliberació. Va ser llavors quan la serra va prendre la paraula i va dir: "Senyors, senyores: ha quedat demostrat que tenim defectes, però també ha quedat clar que el fuster treballa amb les nostres qualitats. Això és el que ens fa valuosos. Així que no pensem ja en els nostres punts febles i concentrem-nos en la utilitat del millor de cadascú". L'assemblea va trobar llavors que el martell era fort, el cargol unia i donava força, la llima era especial per a afinar i perfilar asprors i van observar que el metre era necessari i exacte. Es van sentir llavors un equip capaç de produir mobles de qualitat. Es van sentir orgullosos de les seves fortaleses i de treballar junts.

L’elefant encadenat

De petit m’agradava el circ. M’encantaven els espectacles amb animals i l’animal que més m’agradava era l’elefant: Durant la funció l’elefant feia gala d’un enorme pes i una força descomunal, però després d’una funció i fins a tornar a fer la següent actuació l’animal sempre estava lligat a una petita estaca clavada al terra amb una cadena que pressionava a una de les seves potes, i, encara que la cadena era gruixuda, només estava enganxada per un ridícul tros de fusta clavat uns centímetres al terra. Em semblava evident que l’elefant amb la seva força era capaç d’estirar aquell minúscul tros de tronc i fugir. El misteri era evident: – Què el mantenia allà? Per què no s’escapava? —vaig preguntar. Em van respondre que perquè estava ensinistrat. Llavors vaig preguntar: – I si està ensinistrat, per què l’encadenen? No recordo cap resposta coherent. Passats uns anys, vaig descobrir, per sort per a mi, que algú havia sigut prou savi per a trobar la resposta: – L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca des que era molt petit. Vaig tancar els ulls i vaig imaginar-me l’elefant acabat de néixer i lligat a l’estaca. Segur que l’elefant estirava i estirava l’estaca tractant d’alliberar-se i acabant el dia esgotat, però l’estaca, llavors, era més forta que ell. Segur que intentava alliberar-se dia rere dia, i així fins que un terrible dia per a la seva història, l’elefant va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè creu, pobre, que no pot. A l’elefant li queda gravada al cap la impotència que va sentir, i el pitjor és que mai més s’ha tornat a qüestionar aquest record i mai més ha intentat posar a prova la seva força i alliberar-se de l’estaca Jorge Bucay

La falguera i el bambú

Un dia vaig decidir donar-me per vençut…vaig renunciar al meu treball, a la meva relació, a la meva vida. Vaig ser al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi. -Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? Li vaig preguntar. -Mira al teu al voltant, em va respondre, veus la falguera i el bambú? -Sí, vaig respondre. -Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera ràpidament va créixer. El seu verd brillant cobria el sòl. Però gens va sortir de la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar al bambú. -En el segon any la falguera va créixer més brillant i abundant i novament, gens va créixer de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. -En el tercer any, encara gens va brollar de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. -En el quart any, novament, gens va sortir de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. -En el cinquè any un petit brot de bambú va treure el cap a la terra. En comparació de la falguera era aparentment molt petit i insignificant. -El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d’altura. S’havia passat cinc anys tirant arrels que ho sostinguessin. Aquelles arrels ho van fer forta i li van donar el que necessitava per sobreviure. -Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat tirant arrels? Li va dir l’ancià i va continuar… -El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, no obstant això, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bell. -Mai et penedeixis d’un dia en la teva vida. Els bon dia et donen felicitat. Els mals dies et donen experiència. Tots dos són essencials per a la vida, li va dir l’ancià i va continuar… -La felicitat et manté dolça. Els intents et mantenen fort. Les penes et mantenen humà. Les caigudes et mantenen humil. L’èxit et manté brillant… Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis… potser només estiguis tirant arrels…