Aspectes Filosòfics

2.- Col·laboració de Friedrich Engels i Karl Marx

2. Col·laboració de Friedrich Engels i Karl Marx Friedrich Engels (1820-1895) a l’any 1841 es va unir a l’exercit prussià i va ser destinat a Berlin. Assistí a conferències a la universitat d’aquella ciutat i s’associà al grup de Joves Hegelians. Publicà articles a la Rheinische Zeitung per denunciar les condicions laborals i de vida dels obrers. L’editor era Karl Marx. Friedrich Engels Font: es.wikipedia.org Rheinische Zeitung für Politik, Handel und Gewerbe. (1842). Köln : J.E. Renard u. Comp. A 1842 els seus pares l’enviaren a treballar a Manchester (Anglaterra) amb l’objectiu d’apartar-lo de les idees liberals en què creia. El 1843, un cop a Manchester, va conèixer Mary Burns que el va dur als barris obrers d’aquella ciutat. Ell prenia nota de tot el que veia tal com el treball infantil, les condicions laborals dels obrers, i el van influir molt. D’aquestes notes se’n van derivar articles que va publicar a la Rheinische Zeitung i a la Deutsch-Französische Jahrbucher. El 1845 els aplegà en el seu primer llibre: Condicions de la classe treballadora a Anglaterra (1845) Deutsch-Französische Jahrbüchere. (1844). Paris. Engels, F. (1965). La Situación de la clase obreraen Inglaterra. Buenos Aires : Futuro. En 1844 va decidir retornar a Alemanya. De retorn, passà per Paris per conèixer Marx, que hi vivia des de l'octubre de 1843 tot fugint de les autoritats prussianes que havien prohibit la seva publicació: Rheinische Zeitung. Marx quedà amb Engels el 28 d'agost de 1844 i van esdevenir amics per sempre més. Al primer li imppressionà l'obra d'Engels sobre les condicions de la classe treballadora d'Anglaterra. Marx adoptà la idea d'Engels que la classe treballadora acabaria fent la revolució mentre anés avançant cap al socialisme. I ho afegí a la seva filosofia. El 1845 van escriure la Ideologia alemanya a Brussel·les. De 1845 a 1848 els dos van viure en aquesta ciutat i van esforçar-se per organitzar els obrers alemanys que hi treballaven. Es van afiliar a la Lliga comunista alemanya que els va demanar que elaboressin un pamflet explicatiu sobre els principis del comunisme i va aparèixer el Manifest comunista que es va publicar per primer cop a 1848. Aquell mateix any va esclatar la revolució de 1848 a França i van retornar a Colònia, (Prússia). Allí van publicar un diari, la Neue Rheinische Zeitung (1850) que va ajudar ideològicament a l’aixecament revolucionari que hi hagué en aquella ciutat el mateix any. Marx, K., Engels, F., & Moners i Sinyol, J. (1987). La Ideologia alemanya. (L, Ed.). Barcelona: Laia. Marx, K., & Engels, F. (1955). Neue rheinische Zeitung : politisch-ökonomischeRevue. Berlin : Rütten. L’any 1849 Marx va perdre la ciutadania prussiana i li van tancar la seva publicació. Emigrà a Londres i més tard ho feu Engels. Va decidir tornar a treballar a Manchester per ajudar econòmicament Marx i pogués treballar amb la seva obra El Capital. Després de la mort de Marx, Engels es va dedicar a publicar la part no publicada encara del Capital i va treballar sobre l’evolució de la família al llarg de la història des d’un punt de vista antropològic. Adduí que el matrimoni monògam era una necessitat de la societat de classes per permetre que els fills heretessin les seves propietats. Va pensar que una societat comunista seria lliure en les relacions socials per manca d’interessos econòmics. Ho treballà a la seva obra L’origen de la família, la propietat privada i l’estat que va ser publicada per primer cop el 1884. Engels, F. (1957). El Origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado. Buenos Aires : Claridad. Engels, F. (1886). Der Ursprungder Familie des Privateigenthums und des Staats. Stuttgart: J.H.W. Dietz. Engels, F. (1974). Der Ursprungder Familie, des Privateigentuns und des Staats : im Anschluss an LewisH. Morgans Forschungen ([12. Aufl.]). Berlin : Dietz. Engels, F., & Morgan, L. H. (2017). El origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado :en relación con las investigaciones de L.H. Morgan. Tres Cantos, Madrid : Akal Engels, F., & Fontcuberta i Gel, J. (1979). L’orígen de la família, la propietat privada y l’Estat. Barcelona : 7 x 7. Engels es va esforçar en fer evolucionar la part política del programa de Marx i que va ser ratificat al congrés d’Erfurt (1891). El Partit Socialista Obrer alemany en va adoptar les principals reivindicacions.

1.- Projecte polític i científic de Karl Marx

1. Projecte polític i científic de Karl Marx Lenin va ajudar a crear la URSS mitjançant la Revolució d’Octubre de 1917 per alliberar la humanitat del jou del capitalisme. Lenin. Font : octubre1917.net Per comprendre la seva intenció humanista i universalista, cal emmarcar-la amb la història del moviment filosòfic que va ser iniciat per Karl Marx. Assignà a la filosofia una missió progressista, crítica i redemptora: arrencar del cor de l’home la ignorància i ajudar-lo a viure en una societat lliure i fraterna. Karl MarxFont: en.wikipedia.org La seva teoria fonamental era que amb la Revolució Industrial la societat estava escindida en dues classes socials, la burgesia i el proletariat, i que només es relacionaven per mitja de la lluita pel poder. Observà la situació de l’obrer en què com més treballava i més riquesa produïa, més riquesa i poder per al patró, que li xuclava el producte del seu treball a canvi d’un sou molt baix. Va dedicar la seva vida a interpretar aquesta realitat econòmica generada pel capitalisme. El 1845 aquesta situació sòcio-econòmica li va fer prendre un gir radical en el seu pensament i va trencar amb l’idealisme i la filosofia especulativa i abraçà una visió materialista de la vida. Ho va expressar en dues obres seves: Ideologia alemanya (1846) i Tesis sobre Feuerbach (1845). Marx, K., & Engels, F. (1970). La Ideología alemana : crítica de lanovísima filosofía alemana en laspersonas de sus representantesFeuerbach, B. Bauer y Stirner y del socialismo alemán en las de sus diferentes profetas (3a ed). : Grijalbo Marx, K., & Engels, F. (1974). Tesis sobre Feuerbach yotros escritos filosóficos. Barcelona [etc.] : Grijalbo. Pensament materialista en un sentit de primat de la ciència sobre la filosofia i de l’acció per damunt de la reflexió. Volia alliberar l’home i pensà en una revolució social. Per ell només hi havia una sola realitat – la natura transformada per l’home- i una única forma de coneixement vàlida: la ciència. Per portar a terme la revolució social va forjar un programa amb dues parts: una part científica i una part política. A nivell científic va pensar que calia fundar l’acció del proletariat mitjançant una nova concepció de la història expressada en un materialisme. Les línies d’actuació d’aquesta nova concepció de la història van ser madurades a l’obra El Capital (1867-1894). Marx, K., & Figueroa, J. M.(2002). El Capital. [Barcelona] : Folio Marx, K., Romano, V., & Palazuelos Manso, E. (2000). El capital : crítica de la economía política. (2a edició). Tres Cantos, Madrid: Akal Políticament parlant va creure que calia ajudar el proletariat a organitzar-se i ho va fer amb la I Internacional (1864) i amb la publicació del Manifest comunista (1848). Karl Marx a la Primera Internacional en St. Martin-in-the-Fields, Londres Font: joseantoniobru.blogspot.com.es Associació Internacional de Treballadors, & Freymond, J. (1973). La Primera Internacional. Bilbao : Zero. Marx, K., Engels, F., & Battestini, G. (1997). Manifest comunista. Barcelona. Marx, K., Engels, F., López Petit, S., & Mirabet, N. (2017). Manifest del Partit Comunista. Barcelona : Taifa En la seva obra El Capital va fer una descripció de com funcionava l’economia capitalista i que inevitablement generava desigualtat social. Ho interpretà així en relació a l’obrer: L’obrer treballa lligat a una cadena de muntatge per anar ajuntant peces per crear un objecte al final de la cadena ; Els mitjans de producció no li pertanyien (maquinària, eines...) ; S’establien unes relacions de producció: els que posseïen els mitjans de producció (la burgesia) i la força productiva (els obrers) que veien com se’ls prenia el producte del seu treball ; L’obrer era un ésser alienat perquè el treball fabril no li aportava humanitat ni creativitat. Només sobreviure. Pel que fa a la burgesia ho interpretà així: La riquesa en el capitalisme es basava en l’acumulació de mercaderia. L’industrial intentava produir la major quantitat possible de mercaderia a un cost cada cop més baix tot fent treballar l’obrer més hores i per un sou ínfim ; Objectiu: calia tenir cada cop més beneficis i per fer-ho calia comprar la millor maquinària del moment per augmentar la producció de mercaderies, ocupar més mercat i vendre més barat. Marx arribà a una sèrie de conclusions: Ell pensava que l’obrer tenia dret a rebre com a salari allò que valgués el producte sencer. I el temps de treball de la màquina (l’altra part del valor de la mercaderia) també pertanyia als treballadors que l’havien produïda. En quedar-se amb el producte sencer, l’empresari s’apropiava de la plusvàlua; és a dir la diferència entre el valor del salari i el preu i/o valor complet del producte. Es quedava amb el treball social que estava invertit en les màquines de la seva fàbrica.

L’ actualitat del comunisme o allò impensable

L'actualitat del comunisme o allò "Por eso, la actualidad del comunismo - que no es más que la mirada fuera del orden - se levanta como la línea infranqueable para el vivir/pensar. La actualidad del comunismo se nos presenta como una "broma pesada" totalmente improcedente y frente a la cual nos sentimos ridículos. Evidentemente, la gente seria que está al corriente de la historia no se ocupa de una tontería de tan mal gusto. Y en este separarnos de ella, provistos de la sonrisa de superioridad que confiere el estar de vuelta de todo, se pone como límite. En el mismo instante, sin embargo, este desprecio apaga no sólo la llama sino también los rescoldos, no sólo el eco sino también la voz. Por esa razón, la pregunta con la que se constituye la filosofía: "¿Por qué hay algo más bien que nada"? se enclaustra más y más en ella, y se niega a decirnos acerca de su superación. Pero si supiéramos estar a la altura de nuestro tiempo, es decir, si consiguiéramos unir el estar al acecho de la coyuntura con el encierro del poder en la tautología, entonces nos podríamos situar donde la pregunta se ejecuta prácticamente. Desde este lugar que ya no es el de la tradición, el preguntar de la pregunta no remite a un enigmático Ser, sino al Orden del ser que el algo establece. Más esta ordenación así alzada no se sostiene, ya que la pregunta en su formulación completa la socava. La pregunta apunta hacia fuera, hacia el des-orden, y en tanto que es un poner en duda el Orden, se expresa también como la subversión del Uno. Fue La Boétie quien se atrevió a pensar afirmativamente la pregunta fundamental de la metafísica, y lo hizo así: "Cómo pueden tantos hombres... soportar a veces a un solo tirano que no dispone de más poder que el que se le otorga?". Con él, y en su excepcionalidad histórica, aflora la crisis del Ser-Uno y se plantea, en verdad, el problema de la superación de la metafísica. Pensar y Orden empiezan a desvincularse. Aquest era el final de la meva tesi doctoral publicada com a llibre de l'any 1994 i amb el títol Entre el ser i el poder. En defensar-la un professor molt marxista em va dir que parlar d'actualitat del comunisme era absurd. Jo vaig intentar explicar sense masa èxit què significava aquesta actualitat intempestiva. Penso que avui hagués estat molt més fàcil. Mai com ara ha existit aquesta sensació profunda que el capitalisme no funciona i que ens aboca lentament a la mort. El comunisme no té res a veure amb el règim polític que després de la revolució es va instal·lar a l'antiga URSS. Molt aviat la promesa d'una altra societat es va convertir en un mal son que tenia la forma de capitalisme d'Estat. Per això l'actualitat del comunisme segueix plenament vigent i no es tracta s'una utopia sinó de la necessitat interna que hi ha en aquesta idea. La actualidad del comunismo, es decir, romper con el capitalismo e inventar una nueva forma de vida que no se rija por el tiempo de trabajo, es más urgente y necesario que nunca. Está al alcance de la mano, y no obstante, está más lejos que nunca. La actualidad del comunismo es la idea más inquietante, y también más subversiva que podemos llegar a pensar. En el fondo, no es más que nuestro modo de medirnos con la muerte de Dios. Pero porque nos da miedo lo que significa, seguimos creyendo en "el cambio". De un modo más preciso: seguimos creyendo que una victoria electoral puede llegar a producir un cambio radical. ¿Cuántas veces tendremos que decepcionarmos para abandonar esta creencia absurda? Soñar con "el cambio" es apostar por el mal menor. "La ley del mal menor gobierna hoy casi todos los ámbitos de la vida: el mercado, obviamente, los seguros, la medicina, los estudios... La política también... ¿Quién sabría encontrar la manera de interrumpir el cálculo? Hace algunos años en un libro colectivo escribimos una especie de principios para una política nocturna. Uno de ellos decía: "El sentido común de los males escoge el menos malo. Nosotros nos negamos a escoger". El discreto encanto de la política. Prólogo al libro de J.A. Valcárcel/S. López Petit: Crítica de la izquierda autoritaria en Catalunya 1967-1974. Ruedo Ibérico. Barcelona, 2016. Santiago López Petit

0.- Introducció1.- Projecte polític i científic de Karl Marx2.- Col·laboració de Friedrich Engels i Karl Marx3.-Període d'efervescència filosòfica entre la Segona Internacional (1889) i 1914 a Europa4.-Coexistència d’altres moviments filosòfics5.- Lenin i la revolució

Aspectes Filosòfics

3.- Període d'efervescència filosòfica entre la Segona Internacional (1889) i 1914 a Europa

3. Període d’efervescència filosòfica entre la Segona Internacional (1889) i 1914 Entre aquestes dues dates hi ha una gran efervescència filosòfica a Europa i a Rússia. A Europa occidental hi havia molts exiliats russos i van ser influenciats per les obres de Marx, Engels i la lluita obrera en general. I els va ajudar a preparar-se ideològicament per portar a terme la revolució a Rússia. Podem destacar-ne dos grans filòsofs, George Plekhanov (1856-1918) i Alexander Bogdanov (1873-1928). Lenin va beure del primer i de Karl Marx i atacà el darrer. George Plekhanov Font: en.wikipedia.org Alexander Bogdanov Font: en.wikipedia.org Plekhanov va ser un revolucionari i el primer teòric marxista rus. De l’estudi de les obres de Marx i Engels en va publicar la seva visió en una obra, El desenvolupament d’una visió monista de la història (1895). En ella argumentava que el materialisme era la força motora de la història. S’enfrontà també a la visió burgesa de la història en què es donava importància a les grans personalitats; ell hi oposà el rol crucial del treballador en l’obra El paper de l’individu en la història (1898) i defensà la revolució marxista enfront revisionistes com Eduard Bernstein. Plekhanov, G. V. (1972). The Development of the monist view of history (2nd ed.). Moscow : Progress Publishers. Plekhanov, G. V. (1969). El Papel del individuo en la historia. México D.F. : Grijalbo. Lenin el va apartar de la política, després de la Revolució de 1917, perquè Plekhanov creia que els marxistes havien de preocupar-se de les lluites diàries, abans de llançar-se a uns objectius revolucionaris, i per aconseguir-ho, el Partit Laborista Socialdemòcrata de Rússia ho havia de fer democràticament. Pel que fa a Alexander Bogdanov, aquest fou un economista marxista i teòric de la cultura, bàsicament. Va esdevenir un personatge rellevant entre els bolxevics, just per sota de Lenin. Lenin va ser molt crític amb la visió de Bogdanov en el sentit que el proletariat havia de desenvolupar una cultura socialista per tal que fos un vehicle revolucionari amb èxit. Lenin afavoria una intel·liguèntsia socialista d’avantguarda que lideraria el proletariat vers la revolució. Bogdanov va defensar el seu pensament tot publicant una obra en tres volums Empirionisme (1904 -1906) en què intentà lligar el marxisme amb la filosofia d'Ernst Mach i Richard Avenarius. Ací defensava que l'experiència i/o sensacions són el més important en una persona respecte allò físic i/o psíquic i que els conceptes de món són relatius. I que tot és una expeiència organitzada de forma col·lectiva i socialment. Sochor, Z. A. (1988). Revolutionand culture : the Bogdanov-Lenin controversy. Ithaca and London : Cornell University Press. Bogdanov, A. (Aleksandr), & Rowley, D. G. (2016). The philosophy of living experience popular outlines. Leiden : Brill. Lenin va dedicar varis anys d’exili a respondre Bogdanov i el 1909 va publicar el llibre Materialisme i empiriocriticisme en què argumentava que en filosofia només hi ha dues posicions, el materialisme o l’idealisme. Afirmà que la matèria és la única realitat objectiva i que és anterior al pensament, no sent aquest darrer més que un producte d’aquella. Defensà la visió ortodoxa marxista en què s’afirmava que hi havia una realitat objectiva del tot independent de l’observació humana. Acusà Bogdanov d’apartar-se del marxisme ortodox per barrejar-lo amb un idealisme filosòfic i l’expulsà del grup bolxevic. Lenin, V. I. (1931). Materialismo y empiriocriticismo : notas críticas sobre una filosofía reaccionaria. Madrid : Ediciones Jasón. Més infomació: Archivo de Obras de V. I. Lenin Tot aquest estat de coses mostrava la llibertat d'expressió regnat fins a 1914. Després de la Revolució d'Octubre de 1971, el marxisme deixà de ser patrimoni de tots els membres de la Segona Internacional i passa poc a poc a mans de Lenin i els revolucionaris russos. El darrer repensà el marxismei, fent-ho, va aparèixer el marxisme-leninisme. La diferència del Leninisme, amb les idees de Marx, era que emfatitzava el lideratge d’uns pocs per fer la revolució proletària amb mitjans violents. Per una banda, emfatitzava el paper avantguardista del Partit, el lideratge de les minories en possessió de la ciència i la consciència; i per l’altra, relativitzava la necessitat del desenvolupament del capitalisme previ a la revolució proletària, el capitalisme com a creador de les condicions de necessitat i possibilitat de la revolució comunista.

4.- Coexistència d’altres moviments filosòfics

4. Coexistència d'altres moviments filosòfics Lenin va arribar al poder a l’octubre de 1917. Al novembre es van celebrar eleccions per l’Assemblea Constituent. Els bolxevics hi van obtenir només un 25% dels escons i davant el temor que els grups contraris a la revolució s’imposessin a la Duma, Lenin va abolir l’Assemblea i posar fi al pluralisme polític. A començament de 1918 els partidaris del retorn del tsarisme i aquells que volien un sistema polític liberal es van aixecar en armes contra el govern dels soviets. Fou la guerra civil que durà tres anys, fins 1921. A banda de l’aportació de Plekhanov i Bogdanov en la creació de la Rússia comunista, no podem oblidar altres moviments filosòfics que van coexistir. Un d’ells defensava un humanisme totalment imbuït per un profund cristianisme. Un dels màxims representants fou Pavel Florenskii (1882-1937). Pável Florenski Font: https://commons.wikimedia.org L'altre corrent representava el pensament liberal rus amb cinc figures clau: Pavel Novgorodtsev (imatge1), Petr Struve (imatge 2), Evgeni Trubetskoi (imatge 3), Bogdan Kistiakovkii i Sergei Kotliarevskii. Font: https://commons.wikimedia.org Tots ells van fer campanya per un estat regit sota la llei, pel reconeixement de la dignitat humana, la llibertat individual i els drets civils. Entre 1907 i 1917 van treballar com a erudits dedicats a l'ideal de la cultura de l'educació "Prosveshchenie" per promoure els valors socials del liberalisme. Molts van haver d' exiliar-se. Van ser expulsats els filòsofs e renom; es van tancar els departaments de filosofia tradicional de les universitats més importatnts i les societats filososòfiques no marxistes.

Revolució Russa: Aspectes Filosòfics

0.- Introducció

0. Introducció L’esclat de la Revolució Russa de 1917 cal cercar-lo en els canvis socials, econòmics i polítics que hi va haver al llarg del s. XIX. Les arrels cal trobar-les en l’esfondrament de l’ ”Ancien régime” amb la Revolució Francesa i en les transformacions econòmiques i socials que va comportar la Revolució Industrial. Aquesta va imposar el capitalisme, nou sistema econòmic basat en el liberalisme econòmic, doctrina fonamentada en la propietat privada del mitjans de producció. El liberalisme econòmic fou definit per Adam Smith en la seva obra, La Riquesa de les nacions (1776) en què va establir uns principis: que l’interès personal i la recerca del màxim benefici son motors de l’economia i que l’Estat no havia d’intervenir en l’economia. Smith, A., Fuentes Quintana, E., & Perdices Blas, L. (1996). Investigación de la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones. [Valladolid] : Junta de Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura Adam Smith Font: adamsmith.org En aquest sistema l’oferta tendeix a augmentar més ràpidament que la demanda, fet que comporta la fallida de les empreses que acumulen massa estocs. I vénen les crisis econòmiques de forma cíclica amb el flagell de l’atur. I va néixer una nova societat industrial amb dues classes socials fonamentals, la burgesia i els obrers. La burgesia era la classe dirigent perquè era la propietària de les indústries i dels negocis i controlava els aparells de l’Estat. El liberalisme és la seva ideologia i té tres aspectes fonamentals: l’econòmic, el polític (govern representatiu i parlamentarisme) i l’intel·lectual basat en la llibertat de pensament i tolerància (moral i religiosa). El tema del liberalisme és la llibertat però no per tothom. La burgesia és reserva el poder polític per mitjà del cens; només tenen dret a votar aquells que tenen unes certes rendes tot generant desigualtat social. És una ideologia conservadora i que no vol que el poder polític arribi al poble i ho fa de tres maneres: Separació de poders, control parlamentari i no intervenció de l’estat en matèria econòmica. D’altra banda, els obrers eren els treballadors de les fàbriques i conformaven el proletariat (com l’altre rostre del capitalisme, naixia i es desenvolupava el proletariat industrial, amb creixent importància a la classe obrera i treballadora en general). El socialisme i l’anarquisme són la seva ideologia (van ser les dues ideologies que més arrelaren a les classes obreres). El socialisme neix a França i Anglaterra entre el 1830 i 1840. A l’inici de la industrialització no hi havia cap legislació que fixés les condicions laborals dels treballadors i els empresaris n’establien els horaris, salaris i festius arbitràriament. I eren molt dures: jornades laborals de 12 a 14 hores diàries, remuneració reduïda a canvi, treball infantil i femení i poca higiene als tallers i habitatges tot produint malalties. Alguns sectors de treballadors es van començar a adonar que formaven una mateixa classe social amb problemes comuns i objectius propis, fou la consciència de classe. El 1834 a la Gran Bretanya va aparèixer el primer sindicat, la “Great Trade Union”. Els sindicats tenien l’objectiu de millorar les condicions de treball dels obrers, lluitar per la reducció de la jornada laboral, per atènyer millores salarials i per la regulació del treball infantil. Estem davant l’inici del sindicalisme. Davant d’aquesta nova societat industrial una sèrie de pensadors van denunciar les injustícies creades pel capitalisme i van proposar nous models d’organització. Tal com van fer el primers socialistes francesos inspirats en Rousseau. Podem citar-ne alguns de russos molt importants: Tolstoi, Bakunin. Leon Tolstoi en Yásnaia Poliana, 1908. La primera fotografía retrato en color en Rusia realizada por Serguéi Prokudin-Gorski. Font: es.wikipedia.org Tolstoi (1828-1910) era un escriptor rus cristià i d’ideologia anarquista. La misèria dels obrers el feia pensar en trobar solucions per millorar la seva situació. Calia eliminar la propietat privada, l’Estat que defensava la burgesia i el sistema capitalista que oprimia els obrers i calia fer-ho amb la no-violència tal com ho feia avinent Jesucrist als Evangelis. Fotografia de Bakunin realitzada per G.F Tournachon Font: es.wikipedia.org Pel que fa Bakunin (1814-1876), a diferència de l'anterior, creà les bases de l'anarquisme i defensà la supressió de les classes socials, de la propietat privada i de totes les religions. Per ell l'important era fer això mitjançant actes terroristes

5.- Lenin i la revolució

5. Lenin i la revolució Diuen els historiadors que la Revolució Bolxevic va començar el 25 d'Octubre de 1917 (7 de Novembre en el calendari julià); però en realitat havia començat el 23 de Febrer (o 8 de Març). I no la van començar els bolxevics, sinó les dones de Vivorg, una barriada obrera pobra de Petrograd. Ens ho explica L. Trotsky en la seva Història de la revolució russa: “El 23 de febrer era el Dia Internacional de la Dona. Els elements socialdemòcrates es proposaven festejar-ho en la forma tradicional: amb assemblees, discursos, manifestos, etc. A ningú se li va passar pel cap que el Dia de la Dona pogués convertir-se en el primer dia de la revolució. Cap organització va fer una crida a la vaga per a aquest dia. L'organització bolxevic més combativa de totes, el Comitè de la barriada obrera de Viborg, va aconsellar que no s'anés a la vaga". Va començar, doncs, sota la resistència de tots, de la monarquia, de la burgesia i de les organitzacions revolucions. “Amb la particularitat –segueix narrant Trotsky i transmetent la seva emoció- que aquesta espontània iniciativa va ser a càrrec de la part més oprimida i cohibida del proletariat: les obreres del ram tèxtil, entre les quals cal suposar que hi hauria no poques dones casades amb soldats”. Així va començar una rebel·lió que va acabar amb la monarquia tsarista i la implantació d'un Govern Provisional. Lenin, com a centenars d'exiliats polítics dispersos per Europa, se sentia engabiat a Zürich, en terreny enemic, en una Europa en guerra, conspirant per tornar a l'empara de l'amnistia posada en obra per la revolució. Però, paradoxes de la història, els aliats impedien creuar les seves fronteres als revolucionaris internacionalistes. I, misteris de la història, que en té molts, en un rocambolesc pacte serà Alemanya la que, amb tren segellat, via Finlàndia, li obrirà les portes de la seva destinació. Trotsky veu aquí el caràcter del seu company de viatge: “En l'organització d'aquest insòlit viatge travessant un país enemic en plena guerra se'ns revelen els trets essencials de Lenin com a polític: l’audàcia en el propòsit i la previsió acurada en l'execució”. A l'alegria per la caiguda del tsar va seguir de seguida la inquietud per l'orientació del govern provisional i el paper dels seus en el mateix. Ja a principis de març telegrafiava al Soviet de Petrograd: «La nostra tàctica: desconfiança absoluta, negar tot suport al nou govern; sospitem especialment de Kerenski; no hi ha més garantia que armar al proletariat; eleccions immediates a la Duma de Petrograd; mantenir-se ben separats dels altres partits». En arribar a Petrograd i incorporar-se a la lluita, Lenin comprovaria el que ja sospitava: les seves profundes diferències amb els seus companys bolxevics. Mentre aquests es vanaven dels assoliments aconseguits, Lenin s'estremia pel rumb de la revolució. Així, en un acte de benvinguda i compliments al líder, després dels parlaments que van avorrir a Lenin, aquest va sorprendre a tots amb un discurs –que no es conserva- però que els oïdors van sentir com una bufetada. Un testimoni, Sujánov, amic de Kámenev, bolxevic bastant respectat per Lenin, descriu així l'efecte: «No oblidaré mai aquell discurs, semblat a un tro, que em va commoure i sorprendre, i no només a mi, heretge que havia entrat allí sense dret a entrar, sinó a tots els coreligionaris. Puc afirmar que ningú esperava res de semblant. Podria dir-se que havien sortit dels seus caus totes les forces elementals i que l'esperit de la destrucció, atropellant sense miraments les barreres, els dubtes, les dificultats, els càlculs, es cernia sobre la sala de la Kchesinskaya, per sobre dels caps dels deixebles fetillats». En aquell moment el procés revolucionari va veure aparèixer l’anima de la via leninista. Des d'aquell instant es renovarien els objectius de la revolució i, sobretot, es canviarien radicalment les estratègies i les formes de lluita per aconseguir-los. Lenin compartia molts elements programàtics amb els bolxevics, i fins i tot alguns amb altres grups de socialistes reformadors; però de manera anàloga a la de Marx, que en el seu zel per cuidar la teoria no perdonava desviacions en el seu entorn, Lenin es mostrava intolerant amb les diferències estratègiques o instrumentals en l'acció política. En aquells dies, entre els seus va repetir incansable la mateixa tesi: res de república parlamentària, la hi deixem a la burgesia; el nostre objectiu polític és un govern dels soviets, un govern d'obrers, soldats i camperols. Mentre els bolxevics seguien defensant l'aprofundiment de la democràcia, mitjançant el que anomenaven “dictadura democràtica del proletariat i dels camperols”, Lenin pensava que sí, que aquesta lluita seguia sent correcta, d'interès per als treballadors, però que, d'una banda, la millor manera d'aprofundir en la democràcia no era la via parlamentària, sinó una república de soviets; i, per un altre, que ja havia arribat el moment d'iniciar la socialització pura i dura. Lenin ja sospita que la democràcia parlamentària (sigui quina sigui la seva composició de forces) no és la via al socialisme, sinó el socialisme la via i condició de possibilitat de la democràcia. Aquest és un punt essencial de la revolució russa, i tal vegada de tota revolució socialista. Plekhanov, afeccionat a una lectura molt estesa de Marx, entenia que la marxa cap al socialisme passava pel desenvolupament del capitalisme, i que aquesta tasca la feia millor la burgesia; els socialistes haurien de “controlar” el procés, vigilar i garantir la seva continuïtat. Però Lenin pensava que la burgesia russa era incapaç de dirigir la seva pròpia revolució, que solament les classes treballadores podien realitzar un desenvolupament democràtic, doncs aquesta tasca exigia polítiques no assumibles per la burgesia, com la confiscació i socialització de la terra. És a dir, Lenin entenia que ja havia arribat l'hora de la revolució socialista. S'allunyava, doncs, del vell bolxevisme, amb Kámenev al front, que seguien atorgant a la democràcia burgesa el paper històric d'acabar amb el feudalisme i de democratitzar la societat. Lenin pensava que aquesta tasca, necessària, no podia ser considerada obra de la burgesia. L'aportació teòrica de Lenin a la Revolució d'Octubre està recollida en les Tesis d'Abril (unes pàgines breus, exposades el 4 d’abril en l'Assemblea del Soviet de Petrograd, on havia arribat la nit del 3) y en l’Estat i la Revolució (que va escriure a la clandestinitat els mesos de juny a setembre). Són textos escrits en el fragor de la lluita, on a pinzellades gruixudes descriu els objectius i l'estratègia, la societat a construir i les maneres de dur-ho a terme. N’hi ha prou amb llegir-ne el primer. En síntesi, defineix la seva posició personal, que acabarà superant totes les resistències. Respecte a la guerra, considera que és una guerra imperialista de rampinya. “El proletariat conscient només pot donar el seu assentiment a una guerra revolucionària, que justifiqui veritablement el defensisme revolucionari, sota les següents condicions: a) pas del poder a les mans del proletariat i dels sectors més pobres de la pagesia a ell adherits; b) renuncia de fet i no de paraula, a totes les annexions; c) ruptura completa de fet amb tots els interessos del capital”. El que han de fer els bolxevics, explica, és explicar als treballadors “el lligam indissoluble del capital amb la guerra imperialista i demostrar que sense enderrocar el capital és impossible posar fi a la guerra amb una pau veritablement democràtica i no amb una pau imposada per la violència”. Respecte a la situació russa després de la Revolució de Febrer ens diu que “La peculiaritat del moment actual a Rússia consisteix en el pas de la primera etapa de la revolució, que ha donat el poder a la burgesia per mancar el proletariat del grau necessari de consciència i d'organització, a la seva segona etapa, que ha de posar el poder en mans del proletariat i de les capes pobres de la pagesia”. D'aquí extreu la necessitat de generar “habilitat per adaptar-nos a les condicions especials de la labor del partit entre masses inusitadament àmplies del proletariat que acaben de despertar a la vida política”. En qualsevol cas, “cap suport al Govern Provisional”, desemmascarar-lo com a “govern dels capitalistes”. Respecte al partit, crida a “reconèixer que, en la major part dels Soviets de diputats obrers, el nostre partit està en minoria i, de moment, en una minoria reduïda, enfront del bloc de tots els elements petit-burgesos oportunistes”. Exhorta els bolxevics a convèncer els obrers que la seva opció és simple: que o amb ells o amb la burgesia. I repeteix els objectius polítics immediats que ja hem comentat: No una república parlamentària i sí a una república dels Soviets; supressió de la policia, de l'exèrcit i de la burocràcia; càrrecs elegibles i renovables en qualsevol moment; funcionaris amb salari mitjà igual al d'un obrer qualificat; fusió de tots els bancs en un Banc Nacional únic i controlat pels Soviets. Al programa agrari, proposa la confiscació sense indemnització de totes les terres dels latifundis; nacionalització de totes les terres del país, creació de Soviets especials de diputats camperols pobres. No força la “implantació" del socialisme com a una tasca immediata, però insisteix en la urgència d’instaurar el control de la producció social i de la distribució dels productes pels Soviets de diputats obrers. En conclusió, la revolució d'octubre portava en les seves entranyes l'ADN leninista, que s'imposaria malgrat les resistències ambientals. Va triomfar, i amb això va sembrar esperances a tot el món; i així es va legitimar. Però, amb el temps, la història li va negar la seva supervivència i la seva legitimació. Avui es discuteix, i es seguirà discutint eternament, allò que tan subtilment va plantejar Gramsci en un memorable article: si la de Lenin va ser una “revolució contra el capital” o “contra El Capital”. El que sí sabem és que va ser una revolució fortament (excessivament?) a cavall de la subjectivitat, cavalcant sobre el partit-avantguarda armat de la voluntat i la ciència de la revolució; una revolució que venia de fora del capitalisme, no nascuda en les seves entranyes; provocada des de la transcendència de l'ideal, i no des de la immanència de la seva materialitat. Sabem també que es va representar la construcció del socialisme en l'esquema de la “aniquilatio mundi- creatiu ex novo”; que va tenir èxit en la tasca negativa però va fracassar en la constructiva. Cadascuna amb les seves peculiaritats, ha compartit la destinació de diverses revolucions socialistes, nascudes de la necessitat subjectiva (misèria, injustícies, desigualtats, desesperació dels oprimits), instància de legitimació absoluta inqüestionable, però sense comptar amb condicions de possibilitat objectives favorables. I, ja ho sabem, després d'aniquilar la societat capitalista cal crear un ordre nou (productiu, social i ètic). I, com ja va sospitar Cándido, la tasca de creació del millor dels mons possibles no sembla estar ni tan sols a l'abast dels déus. Clar que si se'ns ocorregués, a toro passat, donar la raó a Plekhanov i Kámenev, i pensar que abans de la revolució popular cal fer la democràtica, i que abans d'instaurar el socialisme cal desenvolupar el capitalisme, tindríem cent contrafàctics desautoritzant la nostra ingenuïtat. Aquesta també és la grandesa de la Revolució d'Octubre, que segueix sent referent davant el qual prendre posició en qualsevol projecte de transformació social socialista. És una mica, i al mateix temps, símbol de esperança i d’escepticisme, d’ orgull i de culpa de molta gent. Com deia Marx referint-se a la fase jacobina d'aquella altre de 1789: "són els misteris de la Revolució". Tal vegada per això, pels seus misteris, sempre ha estat un bell repte per a la filosofia. Dr. José Manuel Bermudo Ávila.

L’esclat de la Revolució Russa de 1917 cal cercar-lo en els canvis socials, econòmics i polítics que hi va haver al llarg del s. XIX. Les arrels cal trobar-les en l’esfondrament de l’”Ancien régime” amb la Revolució Francesa i en les transformacions econòmiques i socials que va comportar la Revolució Industrial. Aquesta va imposar el capitalisme, nou sistema econòmic basat en el liberalisme econòmic, doctrina fonamentada en la propietat privada del mitjans de producció. El liberalisme econòmic fou definit per Adam Smith en la seva obra, La Riquesa de les nacions (1776) en què va establir uns principis: que l’interès personal i la recerca del màxim benefici son motors de l’economia i que l’Estat no havia d’intervenir en l’economia. Smith, A., Fuentes Quintana, E., & Perdices Blas, L. (1996). Investigación de la naturaleza ycausas de la riqueza de las naciones. [Valladolid] : Junta de Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura.