tendencies historiografiques

Principals tendències historiogràfiques al voltant de la Revolució Russa

• Interpretacions marxistes
• Interpretacions liberals
• La visió llibertària de la ‘New Left’
• La Revolució Russa i els revisionistes

Tendències Historiogràfiques

Interpretacionsmarxistes

Les interpretacions marxistes Els primers treballs historiogràfics que analitzaren la Revolució Russa van acostumar a ser duts a terme per historiadors compromesos amb els valors del món comunista. Per tant, no resulta sorprenent que les primeres obres d’historiadors marxistes mostressin una visió acrítica i apologètica de les jornades revolucionàries i del resultat de les mateixes, legitimant el sistema de poder soviètic i sublimant la figura de Lenin. La majoria dels historiadors de l’escola marxista eren soviètics (amb excepcions com la dels marxistes occidentals John Reed, periodista nord-americà que narrà les seves impressions sobre la revolució al marge de l’anàlisi historiogràfic, o Christopher Hill) i celebraren la Revolució des d’un sovint marxisme catequètic. Així, expressaren la Revolució Russa com un fet inevitable seguint les lleis històriques de Karl Marx i tendiren a minimitzar la importància de la Primera Guerra Mundial en el fons causal de la Revolució, establint una sort de continuïtat entre la realitat social prèvia i coetània a 1914 i 1917, respectivament. La Revolució de Febrer apareixia així representada com un segon assalt d’un combat que s’havia iniciat l’any 1905 i en el qual la Revolució d’Octubre hauria estat el tercer i definitiu cop. La figura de Lenin apareixia retratada com la d’un home del destí que havia estat capaç d’orientar i canalitzar les aspiracions del poble fins a aconseguir allò que les masses revolucionàries sense lideratge clar no havien aconseguit en anteriors intents com el del 1905. Respecte les mesures autoritàries i coercitives que va prendre i el rumb dictatorial de la Revolució, aquesta tendència marxista no va expressar crítiques a les mateixes i contràriament les va justificar com a mesures temporals pròpies d’un període excepcional sense les quals possiblement no s’hagués aconseguit consolidar la Revolució. Alguns representants de la tendència marxista van ser P. A. Golub o Édourd Nikolaevitx Burdzhalov (1906-1985). Al marge d’aquets historiadors, i més enllà de les publicacions estrictament historiogràfiques voldriem esmentar les obres de Víctor Serge (1890-1947), revolucionari d’orígen rus de tendència marxista-leninista molt crític amb l’estalinisme , que l’any 1930 publica el llibre L’an 1 de la revolution russe i que és un document important per compendre als protagonistas de la revolució. Reed, J. (1974). Diez días que estremecieron el mundo. Madrid : Akal. Hill, C., & Abad, Á. (1969). La revolución rusa. Esplugues de Llobregat: Ariel. Serge, V. (1931). El Año 1 de la revolución rusa : los primeros pasos de la dictadura del proletariado (1917-1918). Madrid: Zevs.

Interpretacions liberals

Les interpretacions liberals L’anàlisi liberal ha estat des de les dècades del 1920 i 1930 el més generalitzat a l’Occident i ha incidit en els aspectes més dictatorials i contradictoris de la Revolució Russa per a deslegitimitzar i atacar els posicionaments marxistes i, en un sentit més ampli, el sistema comunista alternatiu al liberal capitalista durant la major part del segle XX. En línies generals, mentre que les lectures marxistes defensaren i elogiaren la Revolució Russa, els plantejaments liberals han bastit una lectura historiogràfica d’atac. Els historiadors liberals acostumaren a dissociar del seus anàlisi al conjunt social respecte els seus líders; així, els liberals van centrar bona part dels seus plantejaments metodològics i explicatius en una descripció detallada i a vegades amb tendència evenemencial de les accions dutes a terme pels grans personatges com Nicolau II, Aleksandr Kerenski o Lenin. La Revolució Russa apareixia així dibuixada com un producte històric derivat dels plantejaments, les decisions, les lluites de poder i les contradiccions de grans personatges, mentre que les masses revolucionàries tendiren a ser desposseïdes d’agència i de la naturalesa d’actor del canvi històric. La visió liberal era ergo una visió elitista que incidia en el paper dels grans homes, seguint la tendència clàssica de la historiografia occidental que arrancava a la centúria decimonònica. Pels historiadors liberals, que la Revolució Russa hagués tingut èxit es devia fonamentalment per la habilitat dels bolxevics en manipular a unes masses incoherents i utilitzar les seves reclamacions per fer-se amb el poder per la via d’un clàssic coup d’etat que perseguia una mera dictadura de partit únic. Així, el sistema soviètic naixia d’un engany a les aspiracions democràtiques i socials d’unes masses obreres que serien condemnades al terror i a tota classe de penúries. Els esdeveniments ulteriors a 1917 confirmarien el caràcter antidemocràtic dels bolxevics. La llunyania cultural i geogràfica i les dificultats de tota mena per accedir a la documentació primària soviètica va fer que aquesta historiografia liberal es basés en bona part en els testimonis orals de molts ciutadans exiliats de l' URSS, les experiències dels quals eren evidentment negatives. D’altra banda, si bé les crítiques a la Revolució d’Octubre i als bolxevics van ser contínues en una historiografia liberal que no tenia en compte mínimament alguns factors interiors i exògens que podrien haver explicat algunes decisions dels bolxevics, la Revolució de Febrer va ser objecte d’un extens beneplàcit historiogràfic, ja que se la va considerar una oportunitat de modernitzar el teixit econòmic i el sistema polític de Rússia, apropant-la a Europa, des de posicions moderades i reformistes que bevien de les reflexions dels grans intel·lectuals reformistes russos de les acaballes del segle XIX. Un nou projecte il·lusionant capaç de generar consens social i conduir pacíficament el procés transitorial posterior a la fi del tsarisme hauria estat erosionat i finalment dinamitat pels objectius dogmàtics d’una minoria exaltada que era la que s’havia fet amb les regnes del poder a Rússia. Alguns dels historiadors representatius de la tendència liberal van ser Bernard Pares, A. Ulam i sobre tot Richard Pipes, autor titllat de conservador autor d’obres com The Formation of the Soviet Union: Communism and Nationalism, 1917–1923 (1954) o The Russian Revolution (1990). Entre els autors de tendència liberal també caldria esmentar Edward H. Carr, autor de The Bolshevik Revolution: 1917-1923 (1950), si bé al concedir una importància substancial a l’estructura econòmica i estatal va rebre importants crítiques de molts historiadors liberals. Pipes, R. (2016). La Revolución Rusa. Barcelona : Debate. Carr, E. H. (1972). La Revolución bolchevique : 1917-1923. Madrid : Alianza. (3 vol )

La Revolució Russa i els revisionistes

La Revolució Russa i els revisionistes Paral·lelament als historiadors llibertaris, a partir de la dècada del 1970 va anar definint-se una nova tendència historiogràfica que en allò referent a la Revolució Russa va aspirar a discutir tant els plantejaments marxistes com els del liberalisme occidental, però a diferència dels llibertaris sorgits de la ‘New Left’, els historiadors revisionistes van incorporar al seu anàlisi plantejaments i metodologies pròpies d’altres disciplines com ara la sociologia o la economia. De la mateixa manera que els llibertaris, els historiadors revisionistes van defensar la necessitat de no infravalorar el paper de les masses obreres i revolucionàries en els esdeveniments revolucionaris, ja que consideraven que sense un important contingent humà els plans de personatges com Lenin no haguessin estat factibles. A més a més, aquest corrent es va mostrar partidari d’estudiar les masses revolucionàries com a agent històric per se, tractant d’abordar un anàlisi de la complexitat i la pluralitat de les mateixes, tant des d’una perspectiva econòmica, com identitària o cultural. La màxima aspiració d’aquest anàlisi de les masses era lligar les reaccions de les masses a les pròpies experiències d’aquestes, quelcom indispensable a judici dels revisionistes per entendre el curs dels esdeveniments. D’altra banda, els revisionistes també van demostrar que els bolxevics tenien un important recolzament social que s’entenia a partir de la radicalització de les masses, creixentment polaritzades i adverses al sistema. A diferència del que defensaren els historiadors marxistes, els revisionistes van defensar que el grup bolxevic no havia constituït una organització disciplinada sinó una profundament erràtica i amb notòries dissensions internes, amb continus debats interns i descontrol administratiu, però el missatge d’esperança de la proposta bolxevic, que tenia bona part de la seva lògica en les reclamacions immediates dels grups obrers i camperols, hauria aconseguit arrossegar les masses obreres cap a uns objectius més o menys concrets fent triomfar a la fi la proposta bolxevic. Malgrat tot, la complexitat de la relació entre les masses i el Partit, entre els governats i els governants, es manté com la principal àrea d’investigació dels historiadors revisionistes. De la mateixa manera, també hi ha un intens debat entre els revisionistes sobre els orígens de la Revolució, i molts d’ells tendeixen a considerar la Revolució de Febrer des d’un punt de vista carregat d’escepticisme, minimitzant els elements de ruptura del règim transicional de Lvov i Kerenski respecte el secular règim dels tsars. En tot cas, segons els revisionistes, la Revolució de Febrer no hauria aconseguit renovar la confiança dels ciutadans russos respecte les seves institucions, i el manteniment de la participació de Rússia a la Primera Guerra Mundial seria un dels punts clau d’aquesta percepció de continuïtat que només seria trencada amb la Revolució d’Octubre. El revisionisme també ha seguit una línia molt escèptica i ha transformat tangencialment la visió tradicional que es tenia de les diferents formes i instruments de repressió i control ideològic i social a la Rússia posterior al 1917. Posant èmfasi en aspectes culturals i indagant en els aspectes més íntims i immediats de la població russa, incorporats ara al relat històric, historiadors com Sheila Fitzpatrick o Orlando Figes han demostrat la persistència de les relacions familiars tradicionals o dels sentiments religiosos malgrat les normes del poder, així com l’amplitud del frau i les formes d’esquivar el control social i polític per part de la població. Igualment, també s’ha posat en evidència que la repressió, radical i cruel indiscutiblement, va comptar amb la participació d’amplis grups socials motivats per raons ideològiques o per conveniències personals. Entre els historiadors que formen part del corrent revisionista cal esmentar William G. Rosenberg, Alexander Rabinowitch, Edward Acton, Stephen G. Wheatcroft o el francès Marc Ferro, autor de La revolución rusa de 1917. Acton, E., Cherni︠a︡ev, V. I., & Rosenberg, W. G. (1997a). Critical companion to the Russian Revolution, 1914-1921. London : Arnold. Figes, O. (1998). A people’s tragedy : the RussianRevolution, 1891-1924. New York [etc.] : Penguin Books. Ferro, M., & Portal, R. (1967). La Révolution de1917 : la chute du tsarisme et les origines d’Octobre. Paris : Aubier.

Novetats2017

Obres originals i reedicions, nacionals i estrangers s'estan publicant en aquest any 2017 Consulteu Guia de Lectura (Història)

La visió llibertària de la ‘New Left’

La visió llibertària de la ‘New Left’ Sobre tot a partir de la dècada del 1970, i en relació amb la onada crítica de la intel·lectualitat americana respecte la Guerra del Vietnam, va prendre forma un corrent historiogràfic alternatiu i intermig que tractava de qüestionar i superar les posicions marxistes i liberals per considerar-les dogmàtiques i absolutament parcials i acrítiques. Els historiadors llibertaris s’oposaren als liberals en la invisibilització de les masses en la interpretació de les causes de la Revolució Russa i van posar èmfasis en el paper d’aquestes, fins el punt d’elevar-les a responsables directes del triomf revolucionari. Aquests historiadors, nogensmenys, van defensar que els anhels de les masses que havien guanyat la Revolució van ser traïts pels bolxevics, que perseguien únicament imposar les seves idees minoritàries i radicals i que van trair l’esperit de la Revolució, impedint la consecució del genuí somni d’un món comunista que encara restava per construir. La visió carregada de frustració d’aquests historiadors va estar profundament influïda pels escrits d’anarquistes russos i pels escrits últims de Trotski, autor de La Revolució traïda, i els seus seguidors. Entre els màxims representants d’aquest corrent, es troben A. Berkman i M. Brinton, autor d’obres com Los bolcheviques y el control obrero (1972). Berkman, A. 1870-1936. (2013). El mito bolchevique : diario 1920-1922. La Laguna, Tenerife : LaMalatesta.(primera edició: 1925) Brinton, M., & Escobar, E. (1972). Los Bolcheviques y el control obrero : 1917-1921 : el estado y la contrarrevolución. [Paris] : Ruedo Ibérico.