Personatges

Aleksandr Kerenski (1881-1970) Es va graduar en Dret per la Universitat de Sant Petersburg l’any 1904. Arran dels fets del Diumenge Sagnant del gener de 1905 va posicionar-se en contra del règim tsarista, començà a participar en activitats revolucionàries i va ser detingut per les autoritats. Durant la seva estada a presó les seves posicions van passar de la mera oposició al règim a unes posicions ideològiques socialitzants ben definides que incorporaven un important component populista i nacionalista. Desprès de la seva sortida de presó va decantar-se per fer oposició legal al tsarisme, i la seva fama com a denunciant de les injustícies del règim li van valer la elecció com a membre de la Quarta Duma a la tardor del 1912. Va participar en la Revolució Russa de febrer del 1917 que va derrocar a Nicolau II, essent escollit com a vicepresident del Soviet de Petrograd, i en contra de la postura d’aquest i per iniciativa personal acceptà la seva integració al govern provisional com a ministre de Justícia primer i, a partir del maig, com a ministre de Guerra, càrrec des del que va confirmar la seva voluntat que Rússia continués com a estat bel·ligerant a la Primera Guerra Mundial. Desprès de la dimissió del príncep Lvov el juliol del 1917, Kerenski assumí el càrrec de primer ministre d’un govern erosionat per la pressió del Soviet de Petrograd i escorat cada cop més a l’esquerra. Durant el cop d’estat del general Kornilov l’agost del 1917, Kerenski va repartir armes entre els treballadors de Petrograd que més tard, durant la revolució bolxevic d’octubre, ajudarien al seu derrocament amb la força real conferida per les armes amb les que Kerenski havia pretès frenar qualsevol intent colpista. Va intentar recuperar el poder amb forces lleials però fracassà i es va veure obligat a marxar a l’exili a França i als EEUU, on va morir.

Fèliks Dzerjinski (1877-1926) va néixer en el sí d’una família de la baixa noblesa polonesa l’any 1877 i desprès de la mort de la seva mare l’any 1896, va abandonar els seus estudis de Matemàtiques per dedicar la seva vida a la agitació política. A partir d’aquell moment, la seva vida va esdevenir una successió de períodes d’activitat clandestina i estades a diferents presons. El 1917, desprès de la seva estada a presó més llarga, a Moscou, va ser alliberat per les masses revolucionàries i malgrat la seva feblesa física va formar part del Comitè Militar Revolucionari (CMR) de Petrograd que va dirigir les accions que conduïren al derrocament del govern provisional de Kerenski. Desprès del derrocament d’aquell govern, a Dzerjinski se li van assignar tasques de repressió de qualsevol acció contrarevolucionària des del CMR i, poc desprès, fou escollit com a director de la policia secreta bolxevic, la Txekà, per la seva experiència, la seva energia i la seva adhesió incondicional al nou règim. Amb ell, la Txekà va créixer ràpidament i es va convertir en un dels emblemes més eficients i immisericordes del terror soviètic. Posteriorment, demostraria les seves dots com a administrador econòmic durant la postguerra i va ocupar càrrecs com el de President del Consell Suprem de l’Economia Nacional (1924), manifestant-se en contra d’una industrialització que es fes en detriment de les condicions de vida dels camperols. Va morir d’un infart l’any 1926.

Aleksandra M. Kollontaj (1872-1952) Neix el 1872. Filla d'una família de la noblesa terratinent resident a Sant Petersburg, aleshores una important ciutat industrial receptora de les influències del moviment obrer europeu i la propaganda política revolucionària.Durant la seva joventut, Alexandre III reprimeix la mobilització del proletariat, restringint llibertats i l'accés a l'educació superior als fills de famílies dirigents, deixant el poder en mans dels propietaris. En la patriarcal societat russa la dona, independentment de la seva classe social, té reservat un paper secundari.Els pares, però, li procuren accés a una cultura àmplia. Malgrat els intents dels seus progenitors d'evitar influències polítiques revolucionàries, els seus mestres contribueixen a formar el seu esperit crític i a què tingui consciència social. Educada per a ser una bona esposa, el seu matrimoni per amor trenca les regles del joc del matrimoni burgès, basat en l'interès econòmic.Mentrestant, a Europa s'activen moviments sufragistes, formats principalment per dones burgeses. Les treballadores també es comencen a mobilitzar i Clara Zetkin i Rosa Luxemburg posen en marxa les primeres associacions obreres femenines.Ofegada per la seva vida marital, comença a contactar amb grups revolucionaris i s' interessa per la lluita dels obrers des d'una perspectiva femenina. Aquestes activitats l'acosten al marxisme i el 1898 decideix viatjar a l'estranger per ampliar els seus coneixements teòrics marxistes.Retornada a Rússia, trenca el seu matrimoni i s'afilia al Partit Socialdemòcrata Rus, dedicant-se plenament a l'activitat política amb la redacció de treballs d'anàlisis polític i social. En una nova sortida a l'estranger coneix Rosa Luxemburg, qui la impressiona per la seva lluita revolucionària i d'emancipació de la dona.Condemnada per escriure un article cridant a la insurrecció armada contra la I Duma, fuig a l'estranger, on participa de la I Conferència Internacional de Dones Socialistes en representació russa. Condemnada una segona vegada per recolzar les vagues de les obreres tèxtils de Sant Petersburg, marxa a l'exili on escriu les Bases socials de la qüestió femenina (1908). El 1910 forma part de la delegació russa a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes.Fins a l'esclat de la I Guerra Mundial, el seu suport a les dues fraccions del partit havia estat oscil·lant. Les seves posicions contràries a la guerra, properes a Lenin i Rosa Luxemburg, fan que es decanti de forma definitiva pels bolxevics. Es dedica al periodisme divulgant les seves opinions antibel·licistes i publica l'article "A qui li és necessària la guerra", que obté gran difusió. Molt propera a Lenin li fa d'enllaç amb el Comitè Central i els militants russos.El 1915 participa en la Conferència de Zimmerwald, materialitzant-se la seva adhesió definitiva a la fracció bolxevic del partit, a qui representa en la III Conferència Internacional de Dones Socialistes. En aquesta conferència s'aprova una resolució en contra de la guerra.Després d'una temporada als Estats Units, col·laborant amb Trotski i Bujarin en el diari Novy Mir (El Nou món), retorna a Europa on s'assabenta de l'esclat de la Revolució de Febrer.De retorn a Petrograd, desplega una intensa activitat política. Dóna suport a Lenin en la seva crida a la insurrecció armada i és la primera dona elegida per al Comitè Executiu del Soviet de Petrograd, on realitza activitats organitzant el sector femení del partit. També és la primera dona de la història en ocupar un ministeri governamental: el Comissariat del Poble d'Assumptes Socials, càrrec que ostenta entre 1917 i 1918.

Nadežda Krupskaja (1869-1939) Neix el 1869. Els seus pares, provinents d'una família de terratinents pobres, són propers a idees revolucionàries i és en aquest ambient en el qual s'educa. De ben jove s'interessa per l'ensenyament i estudia magisteri. Aquests dos fets són determinants per la seva trobada amb Lenin. Àvida lectora de Marx i Engels, el seu interès per les causes socials fa que s’afiliï al Cercle Marxista d'Estudiants de l'Institut Tecnològic de Sant Petersburg i dediqui les seves activitats revolucionàries a familiaritzar-se amb les condicions de vida i de treball dels obrers, als qui imparteix classes i xerrades. Coneix Lenin al Cercle Marxista. Aleshores treballa com a empleada supernumerària a la Direcció General dels Ferrocarrils de l'Estat i els diumenges es dedica a fer classes nocturnes d'alfabetització als barris obrers. Entre 1894 i 1895 el seu contacte amb Lenin s'intensifica. Molts dels seus alumnes assisteixen als cercles obrers de Lenin qui manté amb Krupskaja llargues converses un cop acabades les classes. El 1895, el Cercle Marxista es converteix en la Lliga de Lluita contra l'Emancipació de la Classe Obrera de Sant Petersburg, on Krupskaja s'integra com a membre. Aquesta nova organització, més estructurada, pretén la difusió de la propaganda i l'agitació revolucionària entre els treballadors, aleshores immersos en vagues i protestes. La seva activitat com a membre d'aquesta organització li val ser detinguda l'agost de 1896 i condemnada, tres anys més tard, a l'exili. En conèixer la sentencia, sol·licita al ministre de justícia acomplir el seu exili a la localitat on està exiliat Lenin, en qualitat de núvia seva. Allà viatja i contrauen matrimoni el 1898. Compartint exili, es dediquen a entrar en contacte amb la natura, a perfeccionar l'anglès i a treballar en la redacció dels seus escrits. Lluitadora feminista, Krupskaja redacta a l'exili el fullet Zhenshchina-Rabotnitsa (La dona treballadora), en el que defensa que només el socialisme pot alliberar la dona de la servitud del treball domèstic. Finalitzat el seu confinament, en els anys posteriors, acompanya a Lenin en la seva trajectòria europea. Resideixen a Munic, Londres i París, on es relaciona amb comoditat amb els emigrats russos i col·labora amb la redacció d'Iskra, facilitant la seva distribució clandestina a Rússia. La seva dedicació al partit esdevé intensa. Organitza congressos i conferències, redacta i distribueix propaganda. També és exhaustiva la seva tasca feminista. La major part dels seus escrits estan dedicats a l'emancipació de la dona i el 1914 s'integra en la redacció de Rabonitsa (L'obrera) un diari de propaganda bolxevic on participen treballadores i importants partidàries de l'alliberament de la dona com Inessa Armand o Aleksandra Kollontaj, entre d'altres. També participa de la Tercera Conferència Internacional de Dones Socialistes, organitzada per Clara Zetkin, on es fa un pronunciament en contra de la I Guerra Mundial i es fa una crida a la pau. El seu interès per l'educació la fa documentar-se sobre els sistemes educatius i bibliotecaris dels diferents països on resideix durant l'exili compartit amb Lenin. Aquesta experiència li serveix en els anys posteriors a la Revolució d'Octubre quan, treballant com a vicecomissària a les ordres d'Anatoli Lunacharsky, Comissari del Poble d'Educació, organitza el sistema escolar rus i el sistema de biblioteques del país, sent la principal impulsora. En els anys posteriors als fets d'octubre, es van obrir multitud de biblioteques per apropar la lectura a totes aquelles persones que no havien tingut accés sota el tsarisme.

Grigory Yevseyevich Zinovyev (1883-1936) Neix el 1883. Fill d'una família jueva pertanyent a la petita burgesia, el seu nom real és Ovsei-Guerxon Aarónovitx Radomislski. Rep una educació informal, sent educant a casa. Ben aviat comença a participar en activitats clandestines i s'uneix al Partit Socialdemòcrata Rus. Durant els primers anys del segle XX es dedica a viatjar per Europa, completant la seva educació universitària i contacta amb Lenin i Pléjanov a Suïssa. El 1903 assisteix al Segon Congrés del Partit Socialdemòcrata Rus, a Londres, on pren partit per la fracció bolxevic. De retorn a Rússia, pren part activa en les activitats del partit i participa com a delegat en el Cinquè Congrés que se celebra a Londres, d'on surt elegit per primera vegada com a membre del Comitè Central. Arrestat per la seva participació en activitats clandestines i revolucionàries, la seva salut precària fa que l'alliberin. Viatja a Suïssa on es converteix en un col·laborador proper a Lenin. És l'únic bolxevic que li dóna suport en contra de l'associació amb els menxevics. L'any 1912 és elegit membre del nou Comitè Central. Amb la I Guerra Mundial, la seva posició és internacionalista. Representa al partit bolxevic a la conferència de Zimmerwald de 1915 contra la guerra. Amb Lenin escriu Socialisme i guerra (1915). Després de la Revolució de Febrer, retorna a Rússia amb Lenin, però li fa oposició quan aquest proposa a les Tesis d'Abril l'enderrocament del govern provisional burgès. Durant els fets de juliol, quan comença l'ofensiva contra els bolxevics, Zinovyev acompanya a Lenin en el seu exili finlandès. Respon negativament a la crida de Lenin a la insurrecció, i juntament amb Kamenev li fan oposició, guanyant-se la reprovació de Lenin. Després de la Revolució d'Octubre, es mostra partidari d'un govern de coalició que inclogui als menxevics i als membres del Partit Social-Revolucionari Rus, principals rivals dels bolxevics.

Iàkov Mikhàilovitx Sverdlov (1885-1919) Neix a Nizhni-Novgorod el 1885. Fill d’un gravador jueu, el seu pare li va procurar accés a una educació. A l’edat de deu anys entra a l’escola secundària, que abandona als quinze anys per treballar en una farmàcia. Als setze anys s’integra en les activitats revolucionàries clandestines a la seva ciutat natal. Malgrat la seva joventut, aviat es converteix en una figura rellevant de la militància revolucionària a Rússia. Quan l’any 1903 es produeix la divisió del partit, Sverdlov pren partit pels bolxevics, fracció a la que es manté lleial fins a la seva mort. Quan esclata la Revolució de 1905, es troba als Urals, des d’on organitza i dirigeix el Soviet. En els anys següents, és detingut, empresonat i exiliat en diverses ocasions. L’any 1913 va ser nomenat en la seva absència per formar part del Comitè Central del partit. Quan esclata la Revolució de Febrer, Sverdlov que està acomplint condemna a Siberia, retorna a Petrograd. A l’abril de 1917 és reelegit per al Comitè Central del partit. La seva intervenció en el final de la família reial és determinant. El 1918 els bolxevics, majoria en el Soviet dels Urals, plantegen la necessitat d’acabar amb l’amenaça de l’evasió del Tsar. Sverdlov encarrega el trasllat de la família Romanov a Ekaterimburg, que queden en mans d’alguns membres del Comitè Executiu dels Urals. És considerat l’autor intel·lectual de la mort de Nicolau II, la Tsarina i els seus fills així com de la d’altres membres de la família reial.

Iossif Stalin (1879-1953) Neix el 1879. Fill d’un sabater, els seus avis havien estat serfs d’un terratinent georgià. Als nou anys ingressa a l’escola eclesiàstica de Gori, on viu en pròpia persona el problema de les minories nacionals i el menyspreu de companys més rics que ell. Posteriorment, ingressa al Seminari Teològic de Tiflis, un important centre d’oposició política. Estant allà s’introdueix en l’organització socialista clandestina Messame Dassy, un dels primers grups socialdemòcrates de Tiflis. Mesos més tard, és expulsat del Seminari per propagar el marxisme. L’any 1900 es funda el diari Iskra, del qual n’és un fidel seguidor. Llegint a Plejánov o Lenin, desenvolupa el seu esperit marxista. L’organització de les celebracions del Primer de Maig a Tiflis li fa prendre posicions més elevades en el moviment clandestí i s’estrena en el periodisme revolucionari amb la publicació de Brdzola (La lluita), veu del moviment obrer georgià. El 1901 és nomenat membre del Comitè Socialdemòcrata de Tiflis, ciutat que abandona per instal·lar-se a Batum on és detingut durant una reunió del Comitè. Durant la seva estada a presó, es produeix l’escissió entre bolxevics i menxevics. Stalin, instal·lat a Tiflis després de fugar-se del seu confinament, expressa a Lenin el seu suport i s’uneix als bolxevics. Els anys següents es dedica a propagar les idees de Lenin, qui es fixa en ell i li atorga la seva confiança, el que fa que assumeixi un paper destacat en el Partit. En els anys posteriors a la fallida revolució de 1905, Stalin es dedica a coordinar els grups de xoc que s’apropien il·lícitament de fons públics per finançar les activitats del Partit. L’any 1907 participa en el Cinquè Congrès del Partit Socialdemòcrata Rus a Londres i en 1912 Lenin el proposa al Comitè Central del Partit. Una de les seves tasques és la publicació del primer número de Pravda, òrgan central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, on Stalin escriu sovint. Coneixedor dels problemes de les nacionalitats caucasianes, escriu per encàrrec de Lenin Els problemes de les nacionalitats i la Socialdemocràcia signat per primera vegada com a K. Stalin. Les repercussions de l’assaig el convertirien en el Comissari de les Nacionalitats al govern de Lenin el 1917. La participació desastrosa de Rússia en la I Guerra Mundial i la situació de misèria del poble rus descandenen vagues i protestes que acaben amb l’abdicació de Nicolau II el març del 1917. Es forma un govern provisional presidit pel Príncep Lvov, amb Miliukov com a Ministre d’Exteriors i Kerenskij com a Ministre de Justícia. Stalin, aleshores exiliat, retorna a Rússia amb Kamenev i d’altres companys, arribant a Sant Ptersburg on un buró provisional del Comitè havia dirigit l’organització bolxevic durant la Revolució de Febrer. A la seva arribada es fa càrrec, juntament amb Kamenev, de la direcció de Pravda i fins que Lenin retorna de Suïsa, dirigeix el Partit. Els temps següents al retorn de Lenin són llums i ombres pels bolxevics. Per un costat, guanyen adhesions i per l’altra, són perseguits. Després de l’intent fallit de juliol del 2017, Lenin passa a la clandestinitat i Stalin es posa al capdavant del partit i juntament amb Bukharin actuen com a representants del Comitè Central en un congrés nacional semiclandestí celebrat a finals de juliol. L’oposició dels bolxevics a la rebel·lió de Kornilov fa crèixer la seva popularitat, assolint la majoria en el Soviet de Sant Petersburg. A mitjans de setembre Lenin encoratja al Comitè Central per a preparar-se per a un aixecament. Stalin com a mebre, vota a favor de la insurrecció que s’ha de produir el 20 d’octubre de 1917 (segons el calendari julià). Així, el 25 d’octubre els bolxevics prenen el Palau de Tauride, seu del govern provisional, sense pràcticament resistència, Lenin declara el poder soviètic a Rússia. Tot i que la majoria d’historiadors coincideixen que el paper de Stalin en els fets d’octubre no és rellevant, el seu caràcter d’home d’acció l’impulsarà en el partit, fins al punt de ser la persona que, amb mà de ferro, agafa les regnes del govern de la Unió Soviètica fins a la seva mort el 1953.

Lev Kamenev (1883-1936)  Neix el 1883, fill d'un treballador ferroviari jueu, el seu nom original era Lev Borisovich Rosenfeld. Des de ben jove s'involucra en el moviment clandestí revolucionari. L'any 1901 s'afilia al Partit Socialista Democràtic dels Treballadors i, més tard, s'adhereix a la fracció bolxevic del partit. Després de ser detingut per les seves activitats polítiques i un cop acabada la seva condemna, marxa a Europa on col·labora amb Lenin en el seu exili. El 1914 retorna a Petrograd per fer-se càrrec de Pravda. L'oposició dels bolxevics a la I Guerra Mundial li costa la llibertat i és exiliat a Siberia fins a la Revolució de Febrer. Elegit membre del Comitè Central és, juntament amb Zinovyev, un dels membres que s'oposen a la insurrecció plantejada per Lenin. Després, també amb Zinovyev, és elegit membre del Politburó del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Ambdós es neguen a acatar la decisió sobre la insurrecció i fan tot el possible perquè sigui revocada. Kamenev i Zinovyev fan pública la seva discrepància amb Lenin i avisen l'opinió pública contra la insurrecció des del diari de Màxim Gorki, Novaya Jizn (Nova vida). Això fa que Lenin els titlli de traïdors a la revolució i exigeixi la seva immediata expulsió del partit. Però el Comitè Central del partit es nega a expulsar-los tot i que accepta la renúncia de Kamenev. Malgrat la seva renúncia i la seva oposició, Kamenev pren part en la insurrecció que desenvoca en la Revolució d’Octubre de 1917.

Vladímir Ilich Uliánov (1870-1924) Neix a Simbirsk (actual Uliánov), el 1870. Intel·ligent i reservat, la mort del pare i l’execució del seu germà Aleksandr, acusat d’atemptar contra el Tsar Alexandre III, marcaran la seva vida. Comença els estudis de dret a la Universitat de Kazan, d’on és expulsat per participar en reunions polítiques. Marxa a Samara, on continua el seu contacte amb ambients subversius, llegeix amb avidesa literatura marxista i comunista i es prepara per a examinar-se d’extern a la Universitat de Sant Petersburg. Organitza cercles revolucionaris des d’on estén la doctrina marxista i viatja a Europa per contactar amb revolucionaris emigrats i reunir-los en un únic partit. De retorn a Sant Petersburg, és detingut i deportat a Siberia, on es casa amb Nadežda Krúpskaja el 1898. Acabada la condemna, torna a marxar fora del país per fundar el diari polític Iskra (l’Espurna) i organitzar l’acció revolucionària a Rússia. En el Segon Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus presenta les seves tesis, que enfronten els bolxevics, la facció més radical del partit i afí a Lenin, amb els menxevics, entorn més moderat representat per Julius Martov. El 1905 s’instal·la a Suïssa per fer-se càrrec de l’òrgan central de partit i posar en marxa el diari Vpered (Endevant). Les dissensions entre menxevics i bolxevics s’aprofundeixen. És l’any dels esdeveniments del Diumenge Sagnant. Rússia va perdent la guerra contra el Japó i una onada de descontentament sacseja el país, amb vagues a les fàbriques i revoltes camperoles contra els terratinents. Retorna a St. Petersburg. Bolxevics i menxevics acosten posicions. Lenin fa mítings i s’adreça als obrers entre els quals es fa molt popular. Per neutralitzar els grups més moderats del partit, torna a viatjar pel vell continent confrontant el seu ideari amb les diverses interpretacions sorgides a Europa de la doctrina marxista. El 1912 es celebra la Conferència de Praga, bressol del partit bolxevic, que l’enfronta a Trotski i a altres membres dels sectors més moderats del partit. A Sant Petersburg es funda el diari bolxevic Pravda (La Verdad) , des d’on els seus escrits són neutralitzats per acostar posicions amb els menxevics de cara a les properes eleccions a la Duma. En surten tretze representants, sis dels quals bolxevics. La negativa dels menxevics a decidir qüestions parlamentàries en comú amb els bolxevics provoca el naixement de la fracció parlamentària bolxevic. El 1914 esclata la I Guerra Mundial, considerada per Lenin una guerra imperialista i burgesa que enfronta els obrers entre si i no contra els seus governs. Aquest pensament estarà en la base de les Tesis d’abril. El març de 1917 es produeix la Revolució del Febrer que acaba amb l’abdicació de Nicolau II i la formació d’un govern provisional de caràcter moderat. El fet sorprèn Lenin a Zuric, que ajudat per l’ambaixada alemanya travessa territori enemic per retornar a Rússia. En arribar a Rússia, llegeix les seves famoses Tesis d’Abril. Aquest discurs va ser vist com una amenaça per la burgesia que s’apresta a posar l’opinió pública en contra de Lenin. La intenció del govern provisional de continuar en la guerra el fa impopular. Per contra Lenin, oposat a la participació de Rússia a la I Guerra Mundial, comença a guanyar suports. El juliol de 1917 una ofensiva contra el govern provisional acaba amb una crisi de govern i amb Kerenskij de primer ministre. S’obre un període de repressió i s’ordena l’arrest de Lenin, qui s’exilia a Finlàndia, on escriu L’Estat i la revolució. L’ofensiva antibolxevic de Kerenskij i l’intent de cop de Kornilov, aprofundeix més l’abisme entre la burgesia i el proletariat, cada vegada més escorat a l’esquerra. El Comitè Central del partit bolxevic presenta una resolució que demana un comitè executiu central dels Soviets format per proletariat revolucionari i camperols. Mentrestant, Lenin crida a la insurrecció i, de retorn a Rússia, es prepara per a la presa de poder. Insta al Comitè Central posar fi al govern provisional i convoca obrers i soldats que van prenent posicions als carrers. La revolució està en marxa i culmina amb la presa del Palau de Tauride, seu de la Duma, i l’enderrocament del govern provisional de Kerenskij el 25 d’octubre de 1917.

Lev Trotski (1879-1940) Neix el 1879, fill de grangers jueus. Als nou anys marxa a viure amb uns familiars de la seva mare que li donen una educació acurada en un entorn liberal. En finalitzar l’escola es prepara per a estudiar matemàtiques a la universitat i no sent inquietuds polítiques encara. Marxa a Nikoláiev per completar la seva educació i s’allotja amb una família amb fills d’idees socialistes a les quals s’acosta pel seu interès en les qüestions polítiques i socials. Allà s’introdueix al cercle de Shvigovsky on debaten idees polítiques. El govern vol aturar el ressorgiment revolucionari entre els estudiants fent-los jurar lleialtat al Tsar i quintuplicant el preu de les inscripcions per evitar l’accés dels estudiants pobres a l’educació superior. Trotski, que es defineix com a populista, s’hi oposa amb fervor a les idees marxistes. A la Universitat d’Odessa contacta amb grups revolucionaris locals i distribueix propaganda política entre obrers i estudiants. De retorn a Nikólaiev, intensifica la seva activitat política. Trotski i els seus companys organitzen els obrers de la ciutat fundant la Unió d’Obrers del Sud de Rússia, reclamant millores laborals i salarials. Per aquesta activitat clandestina és arrestat. A presó llegeix El desenvolupament del capitalisme a Rússia, de Lenin. Exiliat a la ciutat siberiana d’Ust-Kut, continua la seva activitat política col·laborant amb la Unió Socialdemòcrata Siberiana. L’estiu del 1902 rep clandestinament un exemplar de l’obra Què fer?” de Lenin i una col·lecció d’Iskra (L’Espurna). Impressionat per les seves lectures, fuig per reunir-se amb Lenin en el seu exili de londinenc. Lenin integra a Trotski a la redacció d’Iskra, on col·labora estretament amb Plejánov, Vera Zasúlich, Axelrod, Mártov, Protésov i el mateix Lenin. Les discrepàncies en el diari entre Lenin i Mártov es traslladen al Segon Congrés del Partit Socialdemòcrata Rus. Trostki pren partit pels menxevics de Mártov distanciant-se de Lenin. Finalment, abandona Iskra, al qual es reincorpora quan els menxevics es fan amb el diari. Però les seves diferències amb Pléjanov l’acaben allunyant definitivament d’ells i de la redacció del diari. El 1904 marxa a Munic i contacta amb Alexander Parvus, socialista revolucionari bielorús, qui l’influeix en la creació i desenvolupament de la seva teoria de la revolució permanent, que Trostki exposa per primera vegada per escrit el 1906. De retorn a Rússia reprèn les seves activitats clandestines les quals l’obligaran de nou a marxar. Retornarà per participar en la Revolució de 1905 i unir-se al Soviet de Sant Petersburg en representació dels menxevics. Quan a conseqüència de la fallida Revolució, el Soviet és dissolt, Trotski és detingut i deportat a Siberia, d’on fuig a l’estranger. L'abril de 1907 participa en el Cinquè Congrés del partit, amb Rosa Luxemburg entre d'altres, on expressa el seu suport a la unitat del partit. Anys més tard, les diferències entre les dues faccions del partit i el seu suport als menxevics el fan trencar amb el Comitè Central. Els anys següents es dedica al periodisme cobrint la Primera Guerra Balcànica de 1912-1913. Amb motiu de l'esclat de la I Guerra Mundial, Trotski redacta La Guerra i la Internacional, primera declaració de política antibel·licista d'un socialista rus. El 1915 redacta el Manifest de Zimmerwald, una declaració de principis de l'esquerra socialista contrària a la guerra, opinions que l'acosten a Lenin i als bolxevics. Foragitat per la persecució de l'ambaixada tsarista, inicia un periple per diversos països europeus, entre ells Espanya. El 1917 arriba a Nova York, on s'assabenta de l'esclat de la Revolució de Febrer i retorna a Rússia, on reprèn les seves activitats polítiques. Acompanya a Lunacharsky a fer mítings en assemblees. Durant la seva intervenció en el Primer Congrés de Soviets de Rússia intenta convèncer als menxevics de trencar amb els partits burgesos. Els fets de juliol provoquen una onada de persecucions contra els bolxevics. Lenin decideix fugir i Trotski és detingut juntament amb Lunacharsky. Després del fallit aixecament del general Kornilov, Trotski és alliberat i reprèn la seva activitat política. El 23 de setembre de 1917 és elegit president del Soviet de Petrograd, on fa una crida a la revolució, exigint la renúncia de Kerenskij i el traspàs de poders governamentals al Congrés dels Soviets. Es defineix ja com a bolxevic. Aprovada la insurrecció pel Comitè Central del partit, es crea el Comitè Militar Revolucionari. Trotski reuneix forces per a la revolució fent mítings i ordenant l'entrega de fusells als obrers. La nit del 24 al 25 d'octubre els insurrectes ocupen el Palau de Tauride i diferents punts estratègics de la ciutat. El derrocament del govern dura unes hores i se salda sense vessament de sang. Trotski informa el Soviet: el pre-parlament ha estat dissolt i tota la ciutat està dominada.

Tsar Nicolau II (1868-1918) Quan el 1894 Nicolau II és coronat, hereta una Rússia convulsa. El seu avi, Alexandre II, mor en un atemptat terrorista perpetrat per nihilistes. El seu pare, Alexandre III, que havia esperat ser un monarca tolerant governa amb mà de ferro. A la seva mort, Nicolau, bon vivant, religiós, tradicional i poc interessat en assumptes de govern, puja al tron de Rússia. Governa com un autòcrata, el seu deure és conservar intacte el seu país i complir el mandat que Déu li ha encomanat. És cap de l'Església i de l'Estat, amb poder absolut. L'immobilisme és el seu dogma. Però la societat russa és permeable al canvi, a les noves idees polítiques i reclama reformes. La política econòmica empobreix els pagesos i els obliga a marxar a les ciutats industrials, on les condicions laborals i de vida dels obrers provoquen protestes i mobilitzacions. Revolucionaris i liberals pretenen la creació de partits polítics a l'estil occidental en un moment en què estudiants i obrers comencen a manifestar-se. En política internacional, manté bones relacions amb França i Alemanya, amb aquest últim degut a la seva relació de parentiu amb el Káiser Guillem II, que li fa de conseller. Al mateix temps, continua la seva política expansionista a Àsia, a conseqüència de la qual entra en guerra amb el Japó l'any 1905. És, al mateix temps, artífex de les Conferències de la Haia de 1899 i 1907, on busca la pau a l'Oest per continuar amb la seva política imperialista a Orient. En clau interna, comença a perdre la confiança en els seus consellers, que li recomanen reformes i elaborar una constitució. Els reformistes el destorben, són els tradicionalistes qui tenen el seu favor. Durant el seu mandat, la rotació de ministres és constant. Els tria personalment i només davant d'ell responen, tot el poder el centralitza el Tsar. El descontentament s'estén pel país. Els estudiants es rebel·len com una nova força social i protesten al carrer. A aquests se sumen els obrers. Rússia paga el seu desenvolupament industrial amb jornades d'onze hores i salaris de misèria. El Tsar intenta frenar les protestes prometent millores laborals i intentant atreure's el favor dels obrers. Aquests, formats en protestes, prenen els carrers i alliçonats en part per la socialdemocràcia, reclamen condicions de treball dignes. La marxa dels obrers de la fàbrica Putilov davant el Palau d'Hivern és dissolta a trets per ordre del Tsar. Hi ha milers de morts. Nicolau II perdona al seu poble per aixecar-se contra ell, el poble no el perdonarà mai. El país està trasbalsat i les manifestacions i vagues proliferen. Es produeix el motí de l'acoraçat Potemkin. El Soviet de Sant Petersburg anima al poble a trencar les cadenes de la servitud. El Tsar signa el Manifest del 17 d'octubre i promet llibertats i la instauració de la Duma. Els camperols s'aixequen contra els terratinents, els soldats s'amotinen i sorgeixen els partits polítics. La repressió de la Revolució de 1905 reforça el poder autòcrata de Nicolau II, que durant un temps sembla recuperar el control, però també la còlera dels liberals i dels revolucionaris. En vespres de 1913, la política econòmica afavoreix l'auge d'una classe social rica i oprimeix als obrers amb salaris tan baixos que només poden comprar pa. El 1914 Rússia entra amb èxit en la I Guerra Mundial però els triomfs es transformen en derrotes i el Tsar assumeix la prefectura de l'exèrcit. El tro queda en mans de la Tsarina, a quin anomenen despectivament la nemka (l'alemanya) i del seu home de confiança Rasputín, ambdós molt impopulars. Els desastres bèl·lics i la precarietat de les tropes fan que les classes benestants llencin una ofensiva contra Nicolau II per a salvar Rússia i el Tsarisme. Al mateix temps, els grups clandestins de Rússia fan sentir el seu ressò als carrers amb manifestacions i protestes. Els esdeveniments es precipiten. Rasputín és assassinat i la família del Tsar conspira contra la Tsarina. Al febrer de 1917, a Sant Petersburg, obrers i soldats marxen junts al Palau de Tauride, seu de la Duma, on són rebuts pel socialista Kerenskij. L'endemà, es constitueix un govern provisional legitimat pel Soviet. El Tsar, fora de la ciutat, és informat que l'exèrcit i el govern exigeixen la seva abdicació, a la qual s'até en favor del seu germà Miquel, que també renuncia. El destí del Tsar és incert. Kerenskij maniobra per protegir la família imperial, però el triomf de la Revolució d’Octubre de 1917 posaran la vida dels Romanov en mans del seu destí fatal.