Vicent Andrés Estellés

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Quan em deixeu al cementiri i tots se n'hagen anat

Amb les ungles amb les mans

Sóc un home que no té més remei que escriure, i no té més remei que escriure certes coses, i les diu, i les diu com les veu, com les sent, o potser com les viu, amargament, amb presses, pensant que va a morir-se demà o despús-demà, amb alegria a voltes, però amargament sempre,ç amb una coentor des dels peus al cervell, en carn viva, cremant-li les boles dels ulls. Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure. la clau que obri tots els panys

Sols diré pena, soledat, fracàs. Mira'm! Em demanàveu que digués alegria. Si ho voleu, me la invente. estams de la pols